Les aigües turbulentes

Dissabte, 19 de desembre de 2009

Això d’obsequiar per Nadal serà tradicional i tot el que volgueu, però a mi m’origina un estrès considerable. A veure, jo parteixo del següent axioma: a una persona li pots regalar una cosa que necessita o que no necessita; si la necessita, ja la té, i si no la té és perquè és molt cara; si no la necessita, no cal compar-l’hi. O sigui que t’ho posa molt difícil: es tracta de regalar una cosa que no tingui, que estigui bé de preu i que sigui útil. La quadratura del cercle, vaja.

Per posar facilitats, a casa es fa servir una adaptació de la carta infantil als reis: en un full, fem tantes columnes com membres de la família i cadascú apunta a la seva la relació tot allò que voldria trobar embolicat amb paper de coloraines. Aquest any, a banda de llibres, electrodomèstics i material informàtic (fins a aquí bastant normal), hi han aparegut viatges i estances a balnearis. No s’estan de res. Jo casi que he fet el ridícul demanant un modest pijama, que necessito.

Amb una mínima idea del que vull regalar a la meva gent, perdo la tarda recorrent com ànima en pena els passadissos del Parc Central (1) i entrant a algunes botigues sense trobar res del que havia pensat comprar. Queda el recurs d’anar al centre de Tarragona o bé a Reus, que no és capital però on sí que s’hi troba de tot.

Torno a casa amb les mans buides, però aprofito per entrar a una floristeria a comprar una ponsètia o planta de Pasqua, o com es digui, que fa Nadal, posa color als llocs on s’instal·la i m’animarà després de tanta decepció. Alegria, alegria.
 

(1) Centre comercial de Tarragona (nota per als no tarragonins)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!