Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
“Perquè el llegeixis i el posis en dubte. Només així podré millorar-lo”. Aquesta és la dedicatòria que Jordi Martí Font, company blocaire d’aquesta casa, m’estampà en el seu llibre Ni Nadal ni Setmana Santa. Vaig prometre que me’l llegiria i, finalment, l’he llegit i l’he posat en dubte, com faig amb tot (tot) el que llegeixo. El dubte com a mètode, que deia el gran Descartes.
Per qui no el conegui, el treball de Martí és un recull dels seus articles periodístics publicats al Diari de Tarragona, l’edició tarragonina d’El Punt, El Triangle i altres, durant els primers anys del present segle. La temàtica? Un crit de rebel·lia contra massa coses que passen al Camp de Tarragona, sobretot, però també al Priorat (comarca de l’autor), les Terres de l’Ebre… La llista és llarga: conflictes urbanístics (Terres Cavades), lluites pacifistes (els vaixells de l’OTAN), polèmiques per les fonts d’energia, la Plataforma en Defensa de l’Ebre, els polítics i empresaris locals, els conflictes sindicals, els límits a la llibertat d’expressió… Tot el que és qüestionable a les nostres comarques troba en Jordi Martí un altaveu potent, clar i ben escrit.
No entraré a discutir amb detall cada opinió del seu llibre (volia un apunt curt i mira la llargada que ja té). Em limito a dir que, al costat de posicionaments amb els quals m’identifico plenament (estic pensant, per exemple, en la seva defensa de la llibertat d’expressió, en l’atac als sindicats majoritaris o en la crítica frontal a l’ex-alcalde Nadal o a l’ex-president dels empresaris tarragonins Cabré), n’hi ha d’altres que són més qüestionables. Ja vaig esmentar-los de passada en un anterior apunt. Les lluites contra els vaixells ianquis o contra determinats models energètic o empresarial estan molt bé però, en definitiva, s’inscriuen en aquesta “cultura del no” denostada per molts, no sense una part de raó. Calen alternatives als problemes i el sector ideològic en què milita Martí es limita a proclamar ben alt el què no li agrada, però no acaba de formular una proposta en positiu. Potser és la fòbia que tenen a tot allò que soni a estructures de poder, a jerarquies, a ortodòxies o a dogmes inqüestionables.
Em demana el meu tocayo (com es diu en català aquest mot?) que posant en dubte el llibre el podrà millorar. No pretenc que millori res: trobo que està molt bé, deixant de banda la nostra discrepància a l’hora d’analitzar certs temes. Només li demanaria una cosa: que a la segona edició del llibre faci treure aquesta ridícula “perspectiva de gènere” que usa (“tots i totes”, “treballadors i treballadores”…). Ell, tot un progressista, també ha caigut a la trampa progre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pel que fa al llenguatge, discrepem profundament, tot i que no m’agraden els plurals masculins i femenins (prefereixo només els femenins). DEntre tot el que he escrit en el que porto de vida, només hi ha una cosa que m’interessa a fons i aquesta no és altra que “Les paraules són punys”. És un estudi-llibre que si mai acabo m’agradaria parlar-ne amb tui amb qui sigui. El llenguatge és poder, no només reflex del poder, i desmuntar els masculins que ho inclouen tot és també una part de la meva lluita contra el poder, en aquest cas contra el poder masclista de les paraules. Un dia, si vols, en parlem, però dir que això és “progre” ja comença a ser un altre tòpic.
Salut i gràcies