Les aigües turbulentes

Som un país d’extrems. Trenta anys sense llei electoral, fent servir subsidiàriament l’espanyola, i ara tots a corre-cuita per fer-la i aprovar-la. A què venen tantes presses? Doncs perquè les principals forces polítiques estan traient-se de la màniga, desesperadament, iniciatives i propostes per contrarestar el descrèdit en què s’han instal·lat, i una de les que aconseguirà el “miracle”, segons ells, és l’aprovació d’aquesta llei.

Tinc els meus dubtes que s’aconsegueixi fer realitat. Si una norma tan important per una nació ha estat incapaç de veure la llum per culpa de l’estretor de mires dels cridats a redactar-la (que si població, que si territori, que si circumscripcions grans, que si districtes petits, que si el senyor D’Hondt…), cal ser molt optimista per creure que en els propers mesos d’intens període preelectoral els esmentats partits polítics aconsegueixin la quadratura del cercle: una manera de distribuir diputats i escons perquè tothom guanyi i ningú perdi (és a dir, igual que a les nits electorals, però no de boqueta, sinó a la pràctica).

Sembla que Mas i Montilla estan acostant posicions sobre la matèria, si hem de fer cas a les seves respectives intervencions parlamentàries d’aquesta tarda. És un bon senyal pel que té de distensió i de començar a fer les coses ben fetes i amb llum de dia. Potser aviat tindrem llei electoral. Però, quina llei electoral? En parlarem en un altre apunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!