Les aigües turbulentes

Avui fa vint anys que va caure el mur de Berlín. Per commemorar-ho, es farà una enginyosa caiguda de fitxes gegants de dòmino, símbol del que representà políticament aquella caiguda: una successió de canvis de règim primer, una revisió de les ideologies després i finalment l’inici d’una concepció diferent de les relacions internacionals.

Vaig visitar Berlín el 1990, en un moment crucial. Feia uns mesos de l’enderroc, però encara existien les dues Alemanyes i l’URSS. Vaig contemplar la Porta de Brandemburg sense el pegot visual que representava la ignominiosa paret de formigó i, com tot quisqui, vaig comprar un trosset de mur (suposadament autèntic) a un dels molts venedors ambulants de la zona.

Hi ha una puntualització a fer amb tot això de la caiguda del mur. Moltes vegades s’ha dit, i s’està repetint aquests dies, que aquella construcció dividia vergonyosament la població en dues parts. No és ben bé així: el mur no dividia la població, únicament impedia que els ciutadans de l’Alemanya Oriental poguessin entrar al territori del Berlín Occidental. Per això es va construir i per això tantes persones van intentar travessar-lo com fos, a vegades amb èxit, a vegades pagant-ho amb la vida. L’error neix de considerar els dos blocs ideològics enfrontats com a simètrics, quan no ho eren: ningú volia travessar el mur a la inversa per quedar-s’hi.

Avui no és el moment d’entrar en anàlisis ideològics sobre quin règim era millor: casi tots ho tenim clar, quin era el millor. Avui el que toca és recordar aquelles persones que, per culpa d’un mur, no van poder gaudir d’una vida potser menys igualitària però en tot cas més lliure. I avui toca també celebrar vint anys de llibertat: la llibertat de poder passar d’un Berlín a l’altre sense més limitació que els semàfors en vermell (això qui els respecti, que no tothom).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!