Les aigües turbulentes

L’afer Fèlix Millet continua oferint notícies, reaccions i comentaris (aquesta nit, per exemple, el seu protagonista aconseguirà ser un personatge de Polònia). Esperava, il·lús de mi, que tot plegat fóra exemplar pel conjunt de la societat, és a dir, que la impulsés a preguntar-se perquè havia passat això i a proposar-se que no tornés a passar mai més res semblant.

Doncs no. L’escàndol està servint per tot, menys per fer tabula rasa dels vicis de la nostra societat. Per exemple, està servint perquè la justícia es desacrediti una mica més, amb la col·laboració de tothom: gent que no té ni idea de dret penal discutint les actuacions judicials, jutges airejant les seves diferències, fiscals oferint rodes de premsa com si fossin entrenadors de futbol, etc. Per exemple, està servint perquè uns partits polítics cada vegada més nerviosos davant les properes eleccions al Parlament s’enfrontin de nou: però no patiu, si el tema és la financiació de partits i fundacions, s’acabaran tapant les vergonyes ben aviat. Per exemple, està servint per comprovar el desgavell en el control dels diners públics o d’institucions: anys i anys de pràctiques comptables dubtoses o directament delictives que mai van ser detectades (o sí?) per ningú, ni les administracions, ni els patrons de les fundacions, ni Hisenda, ni els auditors, ni els treballadors de la casa… Totes les acusacions han anat a parar a dues úniques persones, bocs expiatoris a qui, per cert, tothom els està negant la presumpció d’innocència des del principi. Com ens agrada massacrar la gent.

L’assumpte Millet ha produït reaccions molt diverses. Per a molts, indignació (és tant fàcil indignar-se ara!), per a altres, sorpresa. Per a mi, sobretot decepció. Encara recordo que quan fa molts anys vaig sentir interpretar per primera vegada El cant de la senyera, tothom es va posar dempeus. De seguida vaig entendre que aquella cançó era molt més que una cançó: era un símbol i darrera hi havia una bandera, un país, una societat, un anhel de llibertat… Amb els anys vaig aprendre que lligats a aquella cançó també hi havia molts altres valors nostrats: la tradició coral, uns prohoms, una societat emprenadora, un edifici modernista, una manera de viure i de progressar, però també de fer les coses ben fetes… Uns símbols i uns valors que, aquestes setmanes, s’han vist injustament relacionats amb uns fets que no tenen res a veure amb ells. Caldrà fer un esforç per deslligar uns d’altres. Caldrà entre tots superar la indignació, la sorpresa i la decepció. I caldrà aixecar, una vegada més, una senyera que faci els nostres cants més triomfants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!