La pel·lícula narra els enfrontaments religiosos a l’Alexandria del segle IV i les vicissituds personals d’Hipàtia, una dona amb grans coneixements científics. El darrer treball d’Alejandro Almenábar s’enfronta al tema de la intolerància i ja amb el títol ens dóna el seu missatge: l’àgora, efectivament, era la plaça pública on es parlava i es dialogava, i aquest hauria de ser l’ideal de tota societat. L’àgora del film, però, és un continu camp de batalla.
El cristianisme de l’època (que ja gaudia de poder polític i molta influència a la societat) és presentat com una multitud irracional, liderada per uns individus disposats a escombrar les últimes restes de paganisme romà o egipci. Aquests, juntament amb el judaisme també present, deixa’ls anar també. Mentre la protagonista es dedica a fer-se preguntes (i a intentar respondre-se-les) sobre física o astronomia, els seus veïns es dediquen a apedragar-se, estomacar-se o directament assassinar-se, sense altres argumentacions que la suposada voluntat dels déus respectius o la interpretació forçada d’un text sagrat.
La pel·lícula, tècnicament ben feta, està tant allunyada de les produccions dels anys 50 i 60 (Charlton Heston transcendent, coloraines, corals embafoses i moralina judeocristiana) com de les del segle XXI (Brad Pitt vigorèxic, manipulacions informàtiques evidents i pur espectacle de crispeta). Amenábar sap fer pel·lícules i ens ho torna a demostrar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!