26 de gener de 2013
Sense categoria
0 comentaris

vora l’abisme

La seva escriptura és, immediatament i sense terminis, una perturbació, una extinció, un enfonsament, hi ha alhora emoció, agitació i convulsió. No escriu amb calma, quan s?asseu ja està excitat per la idea, i quan ha començat a escriure, l?estil el posa a tota.

Creia que ja havia après a sofrir, però la nit en què em digueres aquelles frases pastades amb verí a voler, vaig tenir l?experiència d?un cap de fibló que em destrossava i vaig entendre que les meves migranyes escandaloses no tenien una causa desconeguda. No em va doldre el to postís de la teva expressió, sinó aquell ordre de mots raorers i desraonats que havies confegit amb tota la coentor esmolada de les grans ocasions. D?aquelles en què vols quedar bé costi el que costi, encara que, perquè et brillin les sabates, hagis de fer malbé una mantellina de brodaries antigues.
Totasola, dins la cambra plena d?ombres de capvespre, amb un mocador amarat d?esperit que m?enrevoltava el cap, i que m?havia estret ben fort per frenar el mal, plorinyava com una cussa ferida que fa alens espessos i de tant en tant gemega. Em feia creus de no belar, de no arrabassar-me els ulls, de no desfer-me de plors, de no caure dins els espasmes d?una atacada de dolor hemorràgic. El cap musicava les vores de la traïció amb golafreria i això produïa una fanfàrria de milers de zumzeigs com si unes vespes petitones amb les ales de gilet tallassin a tota el viu de les neurones, o de qualsevol casta de material orgànic que hi hagués dins el crani. Tot hi era: la mort, la solitud, l?enfonsament dels imperis, la fugida del temps, la tudada de l?amor. Quants de mons esbucats duc dins la sang?
Vaig omplir el tassó d?aigua, el tub de pastilles s?havia perdut entre els mastecs de la manta lleopardina i em va costar una bona estona trobar-lo. Només aquelles hòsties químiques em produïen una baixada de volum de la màquinària caòtica que s?havia desfermat sense cap control. Així de científic, m?havies dit, Toni, amb aquella forma sarcàstica que tenies d?intentar demostrar que era una penjada dels medicaments. He de ser fidel a les meves obsessions, et contestava rabent quasi sense pensar, i, just en acabar la frase, ja m?hauria agradat enviar-me-la, desdir-la, rosegar-la, perquè sabia que l?aprofitaries per blasmar-me a la primera ocasió pública que se?t presentàs, o que tu cercassis com aquell que es fa el desmenjat amb talent. Tingueres talent, ho he de reconèixer, per fer-me creure que t?havies enamorat d?aquella al·lota tan aguda i intel·ligent, com em definires el dia que decidírem casar-nos. Que ho decidires. Jo no em volia casar i tu ho sabies. Per això muntares tota una xarxa de família en què entre els uns i els altres em tancàreu en un carreró sense sortida. Per què m?havies robat la voluntat i el seny? Per què estava tan cega? Per què m?hauria tirat del puig Major per avall si m?ho haguessis demanat? Per què em record, alhora, tan insensible quan em muntaves aquelles exhibicions d?una sexualitat gimnàstica que em deixava practicar com qui contempla una coreografia llunyana, de tan a prop que la tenia.
Sort que em sabia esclava, ho era, i em deixava anar dins aquelles tortuoses maniobres corporals plenes d?eines i de juguetes que sabia que podien acabar malament i que, així mateix, foren alguns dels pocs divertiments que em donares. Perquè el fill no el volies. Això era el meu trumfo. Eres tan estret que no podies ni imaginar haver de perdre un minut amb una criatura que et diria pare fins que et morissis. El dia que vaig dissenyar la meva estratègia fou aquell horabaixa en què et vaig trobar amb Susanna al bar Bosch. Intentàreu dissimular amb tan poca traça, que vaig saber que ella ja tenia el que volia, i no necessitava cap mostra de domini. Jo crec que vaig beure?m el cop amb aquella capacitat d?actriu de teatre regional que em deu venir de les obretes que fèiem a ca les monges. Sé que hi havia un buit enorme entre tu i jo. El sentia com si hi anàs a caure. Fins i tot vaig prendre un te, i, després de parlar de les bestieses més convencionals que tothom repetia, les vulgaritats lloccomuneres de Ciutat, en mostrar el meu interès per partir, tu m?acompanyares i t?acomiadares d?ella com si fos una coneguda llunyana. Allà, dins l?audi quatre que estava a nom meu, mentre et mirava el perfil quasi romà, vaig decidir que començarien a funcionar, des d?aquell mateix instant, les organitzacions anímiques que em permetrien fer entrar la teva verga dins el meu xap amb intencions clarament reproductives. Quan l?amor es vaporitza pots fer anar llatina qualsevol màquina de guerra. I vaig fer la meva molt a poc a poc, cavant garangoles de visc que tu no descobries, col·locant les lloves en el lloc excate on tu cauries, obrint l?avinguda magna per la qual una part del teu cos entraria en el meu: el meu cavall de Troia eres tu.
M?esbutz de riure. Ara acab d?arribar de la farmàcia. Esper un fill d?un espermatozoide que no és teu i un òvul meu. Demà et diré que no et vull veure pus mai més. Els papers són clars i judicials. Tu tendràs el que volies. Res, per a mi. I el somriure que faré durarà tanta d?estona en els meus llavis que fins que m?adormi el duré posat davant el teu estupor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!