Plagueta de Bord

@font-face {
font-family: “Courier New”;
}@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Wingdings”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }h3 { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%; page-break-after: avoid; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; font-variant: small-caps; }p.MsoFootnoteText, li.MsoFootnoteText, div.MsoFootnoteText { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 10pt; font-family: “Times New Roman”; }span.MsoFootnoteReference { vertical-align: super; }span.Ttulo3Car { font-variant: small-caps; font-weight: bold; }span.TextonotapieCar { }div.Section1 { page: Section1; }ol { margin-bottom: 0cm; }ul { margin-bottom: 0cm; }

SON COLETES

 

J. F., un mestre d’escola anarquista que desembarcà amb
el capità Bayo i fou detingut a prop de Son Cervera, cavava una fossa comuna al
cementiri de Son Coletes. Potser pel fet de ser mallorquí no l’havien afusellat
tot d’una, pensà mentre l’aixada treia terra roja i el soldat que el vigilava,
apuntant-lo amb un fusell, s’havia quedat badocant amb la lluna plena com un pa
daurat que sortia per damunt el mur.

Coneixes en Miquel
Costa i Llobera?, va demanar J. F. amb un fil
dolcíssim de veu.

Qui és aquest?, contestà amb violència el soldat.

Un dels millors
poetes nostrats de l’Escola Mallorquina, digué J. F.

De quina escola
xerres?, interrogà amb més mala llet que mai el
soldat.

D’una escola de
poetes. Tampoc no et sonen els noms de Joan Alcover i Maria Antònia Salvà?

Sí, em sonen, afirmà el soldat.

I el nom de
Bartomeu Rosselló-Pòrcel?

També, i es va posar vermell com un pebre de cirereta. I sense més ni més pegà
un tir a J. F., que es va omplir la boca de terra i de sang.

Biel Mesquida, Doi (1990)

 

Mentre
sona «Amado mío»

 

DESIGS

Com
cossos bells de morts que no han envellit

i
els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,

amb
roses per capçal i llessamins als peus —

així
semblen talment els desitjos que han passat

sense
que els satisfessin; sense una sola nit

de
goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

 

Kavafis, traduït per Carles Riba

 

DESOLACIÓ

Jo
só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que
als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes
branques una a una va rompre la tempesta,

i
el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

 

Brots
de migrades fulles coronen el bocí

obert
i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar
he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al
cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

 

I
l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i
sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,

i
m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

 

Cada
ferida mostra la pèrdua d’una branca;

sens
mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo
visc sols per a plànyer el que de mi s’és mort.

Joan Alcover

 

Bon
vespre, amigues i amics de la literatura,

He començat amb dos exordis. El primer, una versió dura de
Kavafis feta per Carles Riba. Ja sabeu que Riba no es va atrevir a traduir tot
Kavafis, només certs poemes. Però en aquells poemes, ja es veia el guster que
passava d’aquella poesia sensual i sexual, sentida, sensorial. El segon és de
Joan Alcover perquè crec que «Desolació» pot ser una metàfora de mi mateix,
d’aquesta cultura catalana tan esqueixada que reneix contínuament, d’aquesta
vida fonda que farà que aquesta cultura, aquesta llengua, puguin durar.

Intentaré, en els minuts que vindran ara, donar-vos una
visió del que ha estat la meva vida. Però, utilitzant les paraules d’un mestre,
Vladimir Nabokov, us diré que pens com un geni, escric com un autor distingit i
parl com un nin. Us llegiré fragments de textos que he escrit, de textos
d’autors estimats, i, a través d’aquests mil fulls gustosos, mil fulls de
llibre de biblioteca, que tenen el to de la pasta fullada de Can Guixa, que és
com un sexe femení estimat, us aniré donant una petita visió d’allò que he fet.

 

Escriure:
desreglamentar el llenguatge

 

La pregunta de «per què escric» sempre em deixa un poc
bloquejat. Aquest text que llegiré, que es va publicar quan el desembre de 1995
vaig ser l’«escriptor del mes» de la Institució de les Lletres Catalanes,
reflecteix aquest qui sóc i per què
escric. És una carta datada a Telloc el 25 de novembre de 1995:

 

Molt dilecte i de mi car i coral amic P-M, he trescat
molt abans d’arribar fins aquí. Feia dies i nits, un parell (en sentit
mallorquí), que intentava enfilar unes teringues de mots per respondre uns
interrogants que em fas quasi sense adonar-te i que em produeixen neguit,
perquè no sé com contestar-los. Entre tots, el que em persegueix és aquell que
insinues quasi com si m’ho retraguessis: Per què escrius? Abans d’agafar la
Montblanc i el paper que em va dur n’Òscar Pujol —el poètic i savi amic que fa
un diccionari sànscrit-català— de Benarés, fet per mans artesanes índies, i borratxar
les primeres lletres, he intentat sense èxit posar El lado más bestia de la vida (Take a Walk on the Wild Side), vell
amic Lou Reed, nou amic Albert Pla! El tocata només m’ha deixat sentir un Lluís
Llach amb la seva veu pintada amb tots els colors de Porrera i musicada amb uns
sons escenogràfics on «Els masos cauen» i «Europa creix sobre els vostres morts
mercadejats sense vergonya». Quan en Lluís em recitava un «passen els núvols
talment com antics vaixells / roden món / greus i misteriosos / van cap a
Sarajevomathausen…» has vingut a tota, P-M de l’ànima, i m’has dit que a
Iugoslàvia la pau havia començat. T’he seguit davant la tevé i he vist amb una
alegria commocionada en Clinton que contava fil per randa com els serbis, els
bosnians i els croats han signat aquest dimarts de tardor un acord de pau a
Dayton (Ohio) i han acabat una guerra que ha durat quatre anys i ha assassinat
dues-centes cinquanta mil persones, especialment de la societat civil i indefensa.

 Per afegitó
ahir, com qui no diu res, em demanares que t’escrivís unes lletres per
explicar-te la meva obsessió per l’escriptura. Et vaig dir que tu mateix et
feies la pregunta i te la contestaves. I em mirares com si te n’estranyassis.
Saps que habitam entre murs escrostonats on voldria fer les pintades més
senzilles i seductores que em van i vénen pel cap en un exercici de lectura i
pensament amb tota casta de vies i viceverses. Crec que em diràs que embull
l’ombra de les paraules per fer llums que de vegades són negres. Sí, intent bastir
una obra literària menor amb la caixa forta dels mots dels clans (que quasi
arriben a ser, amb el nou diccionari de I’IEC, un hiperbanc de dades) catalans,
i tu saps que som un enamorat dels parlars megamilionaris de polifonies de les
diverses zones geogràfico-culturals catalanesques, intent fer un quequeig amb
la barreja de lletres i sentits que expressin un parell (de bell nou en sentit
mallorquí) de músiques lletrenques que entretenguin els humans i els donin els
plers del gust. Diràs, lúcid i sever P-M, que ja he començat a desbarrar, sense
témer-te’n que aquesta és una de les poques habilitats que practic. Fer volar
els dits plens de lletres a la percaça d’unes fràgils formes belles. Em
replicaràs que saps que la bellesa és terrible i que tot acte bell es paga.
Escoltes massa els mitjans de comunicació especialment els àudio-visuals. Sí,
ja sé que la Internet et resulta barroera i que viure en digital no és el teu
fort. Emperò fa poc em llegies, quan Gilles Deleuze va dir el darrer «no» tan
bestialment humà, unes paraules seves que deies que es podien aplicar a unes
quantes «coses» meves. Trob increïble que als meus escrits els diguis «coses».
I em llegies: «Faire du nouveau en littérature, c’est faire
bégayer la langue, c’est-à-dire la minorer, tant il est vrai que les grans
écrivains inventent un usage mineur de la langue majeur dans laquelles ils
s’expriment. Écrire, c’est dérégler, déréglementer le langage, lui faire suivre
des lignes de sorcière.»
Com el llamp que troba el cap que el para i el recull, una resplendor m’ha fet
veure que molta de la meva feina d’escriptura té una única passió: fer de
l’aprenentatge de la lletra i de la seva pràctica en les manufactures a
consciència de Literatura & Sons, un art de viure. Potser és per aquesta
idea elemental per on podràs, aimat P-M, entreveure’m com qui mira per un
gradulux. Visc, i besa’m després de dir-t’ho, en un estat d’insatisfacció
íntima, de desconeixença pròpia i de pèrdua d’identitat agudes. Per això mateix
vull fer servir la llengua, trampejar-la, sense la més mínima il·lusió. Hi ha
hores en què no m’agrada escriure i, en altres, és una font de plaers quasi
fisiològics. Em sent omnisexual i és a través de la lletra que puc recercar
territoris de sexes que em produeixen una real excitació.

No sé si era això que volia dir-te. Emperò el cap em bull
de lectures i tu m’apareixes fora de l’aquàrium mundà com una veu que em posa
en crisi. I estic tan poc avesat a sentir paraules que em desmuntin amb
l’exquisidesa dels grans esperits corrosius del segle (com els col·legues
Nietzsche, Turing, Barthes o Wittgenstein, que la sabien molt llarga i la
practicaven), que quan t’escolt em sembla que somiï. Una frase del mestre
Valéry que em digueres fa algunes hores em sobrevola com un estel de paper de
paperina: «Je n’ai jamais su qui j’étais…» I he trobat una lletra de Paul (Valéry), molt a prop de la
mort, a André (Gide), on diu unes paraules alades que jo mateix podria signar
perquè s’acorden com a bessones al meu sentir. Vet-les ací: «Je
dois à més amis presque tout ce que je suis. Ils ont cru en moi qui ne croyais
pos en moi-même… Ils m’ont tant instruit, et de tant des choses… Mon vieux,
il ne faut pas oublier ceci, ni t’oublier».

Vols que t’ho digui més directe, preclar P-M? Vols que
amolli sense la més minsa vergonya (m’hauria de caure el cervell de vergonya).
Qui som? Caldria que fos l’efecte que produesc sobre l’un o l’altre? Passa com
amb la veu enregistrada: quasi no em reconec. Pas per «intel·ligent» i sé que
no ho som! No ho trobes el rien ne va
plus del morro?

 

Post scriptum. Els líquids amorosos. No m’he acomiadat i he signat a tota. Per això
m’ha fet gràcia quan he trobat en terra un petit papier que t’havia enviat fa estona i que em digueres que t’havia
entusiasmat. És una excel·lent traducció d’Antoni Martínez de Xàtiva del poeta
lbn Hazm de Còrdova. Diu: «Escriure una carta d’amor, saber que l’han llegida,
rebre’n la resposta, és una sort de plaer que s’acosta al de la trobada amb
l’amat, per això hom pot veure els amants acaronant les cartes, estrenyent-les
contra el pit i servant-les com un tresor. Hi ha cartes escrites amb tinta
barrejada amb llàgrimes, n’hi ha d’escrites amb tinta i saliva, fins i tot hi
ha cartes escrites amb sang». Potser, P-M múltiple i a prop, hauria traduït
«carta» per «Lletra» amarada de líquids amorosos.[1]

Les
portes de la dicció

 

He escrit un parell de textos sobre la meva infantesa. Jo
vaig començar a tenir ús de raó —o de desraó— poètica devers els vuit o nou
anys. A estar tot sol, a veure el món, a llegir-lo, a escoltar-lo, a sentir-lo,
a tocar-lo, a paladejar-lo, a estimar-lo, a plorar-lo, a oblidar-lo… Per a
mi, els anys que van des del zero fins al moment de cobrar ús de raó són
decisius, no tenen possibilitat de canvi. Després vénen els anys de la raó, que
són d’aprenentatge. Llegiré una d’aquestes històries d’infantesa, que són com
petites pel·lícules. Són històries que haurien agradat a Fellini i que us poden
donar una idea d’això que en termes grecs es diu biografia. Les primeres línies
fan referència a l’escola on ensenyava mumare. Mumare era una feminista avant la lettre: la família de mon pare,
que eren uns pagesos benestants de Santa Maria, li van posar la llengua damunt
per haver tingut el fill primogènit del fill primogènit de la família a
Castelló de la Plana, allà, a la Península, perduda… Ella hauria d’haver
tingut el fill aquí, a Mallorca, com tocava. Però mumare era una rebel: era del
curs d’Encarna Viñas, va estudiar a l’institut Ramon Llull, i amb una amiga
seva, devers els anys 1933 o 1934, es dedicava a fer entrevistes a dones i a
publicar-les en els diaris. Va entrevistar esportistes com Carme Guàrdia, li
agradava molt Cèlia Viñas. També coneixia Josep M. Llompart, i un dia, amb unes
amigues, li van treure la corbata i la van tirar a dalt d’un fasser de
l’institut Ramon Llull… Eren modernes, feministes, heavies, els agradava llegir —tenien mossèn Riber de professor—,
les matemàtiques, l’esport, nedaven, escrivien… Supòs que per això vaig
néixer en el Mas d’en Sales. L’escola del Mas d’en Sales era petita: a baix hi
havia l’escola i a dalt l’habitació de mumare i la meva, i la cuina. És a dir,
tenia pràcticament el bressol a dins l’escola. Sentia mumare que ensenyava els
nins i les nines a llegir i a escriure… Mumare m’ha mostrat cartes que jo
havia escrit als dos anys! Però jo veia i imitava, com una moneia…

Sóc un català mallorquí que vaig néixer al País Valencià, a
Castelló de la Plana, l’any 1947. És claríssim: mumare i mon pare, de Palma i
Santa Maria del Camí, eren mestres d’escola i estaven destinats a fora. Mumare
era mestra rural al Mas d’en Sales i allí vaig aparèixer sobre la Terra. Estic
molt content d’aquest fet perquè des d’un bon principi el meu cervell va
descobrir que pensava amb la riquesa d’accents, músiques i entonacions,
dialectes de la llengua catalana, amb totes les capacitats d’enteniment i de
plaer que això representa. Imaginau el nin d’uè que duu una infantesa itinerant
i lligada als treballs i les vacances dels pares: per Nadal, Pasqua i estiu,
viatges i estades a Santa Maria, Palma i l’Arenal; la resta del curs, a
Castelló; als dos anys, a Ciutadella, i als quatre, a Manacor, on ja vaig fer
tot el batxillerat. I en el cor d’aquests viatges s’hi amaga tot un àlbum
prodigiós de fets, mots, imatges, impressions i paisatges que formen el
fonament del meu imaginari, de la meva imaginació, de les meves llunyanes i
fràgils arrels que la memòria guarda.

Primer film: el
territori. Aquella maquinota tan grossa i tan negra
com un drac de les rondalles que esbufegava tirant vapors blanquíssims, amb els
vagons de fusta plens de finestrelles de vidre, del tren de vapor de Palma a
Santa Maria va ser el primer mitjà de locomoció amb el qual vaig travessar les
terres de Marratxí. Des de ben petit m’agradava mirar, escoltar i xerrar. I em
record damunt els braços de mumare aferrat al vidre veient passar les darreres
cases de Ciutat i entrar als camps que duraven només una estona i s’aturaven
cop en sec a l’estació des Pont d’Inca. La xemeneia de l’Agrícola, tan alta i
tan prima, m’embadalia, i després ja volia que em deixassin obrir el vidre per
poder treure el cap. Mumare deia que pensàs que m’entraria als ulls aquella
carbonissa que em feia plorar, emperò com que era molt aviciat aconseguia
convèncer-la amb la promesa que tindria els ulls mig aclucats. I m’entusiasmava
travessar ametllerars, garroverars i camps sembrats de blat i, sobretot, mirar
la serra de Tramuntana, aquella escenografia gegantina on col·locava totes les
batalles, els gegants, els reis i les aventures exòtiques i llunyanes.

 

Sempre m’entrava una busca de carbó que tirava la màquina
dins un ull. I me’l fregava a les totes fins que mumare em duia al lloc comú i
amb un poc d’aigua em tornava la vista. I aquí li demanava per quedar una
estona amb ella al replà que hi havia a la sortida del vagó. Perquè després de
l’aturada as Figueral vindria aquella possessió que era un immens castell
encantat: Son Sureda. No podré oblidar mentre visqui el perfum i les fileres
blau liloses dels espígols florits que omplien tot el panorama del camp infinit
amb la possessió al fons. Puc dir que per la porta de la postal dels espígols
de Sonsuredalàndia vaig entrar al país de l’amor i el gust dels paisatges.

 

Segon film:
Hollywood, els avions i Sant Marçal al fons. Per què
record la camiona de Palma a Santa Maria quan ja era més gran? En aquell temps
m’entusiasmaven el cinema i la literatura. I quan travessava el pont del
torrent Gros sabia que trobaria dues màquines de somniar: a mà esquerra,
precedida per una olor de garroví dolcíssima, veia una mala fi de metres de
paret emblanquinada i, com per sorpresa, em trobava de morros amb l’alta,
blanca i grandiosa entrada de l’Agrícola. Aquella monumental entrada era
germana bessona de la que havia vist al Fotogramas
dels estudis de la Metro-Goldwyn-Mayer. Em treia els ulls imaginant que si
allò eren uns estudis de cinema de veres, podria veure Greta Garbo, Errol
Flynn, Bette Davis, Erich von Stroheim, Billy Wilder o Marlene Dietrich que
entrarien o sortirien d’un plató. Encara estava penjat amb aquests ensomnis
quan a la dreta apareixien la torre de control de l’aeroport de Son Bonet, les
llarguíssimes pistes, els hangars, les mànegues com barretines per mirar d’on
venia el vent i aquelles màquines voladores amb ales i hèlixs, els Bristol 170
em deia mon pare, i jo no entenia que si eren de ferro poguessin anar pel cel i
ser com els ocells. Encara mirava cap al cel per veure si en baixava algun,
d’aquells ocellassos, quan descobria damunt els pins una torre quadrada com de
monestir i un poc més enllà dos campanars com d’una església i tot de casetes
penjades entre pins i alzines en una serralada de turons damunt la plana dels
camps. Mon pare m’explicava que la primera torre era de la possessió de Son
Verí, que les altres dues eren de l’església de Sant Marçal i que aquelles
cases pertanyien als poblets de sa Cabaneta i Pòrtol, que formaven part del
municipi de Marratxí. Conjugant la meva curiositat i l’ensenyament de mon pare,
vaig saber que els padrins de Santa Maria eren bons veïnats del poble de
Marratxí, amb el qual tenien moltes de relacions.

 

Tercer film: anar a
fer fideus i comprar olles amb el padrí Biel de Son Bieló. Allò eren unes de les aventures més al·lucinants i apassionants de la
meva infantesa, que cap consola de videojocs no podrà mai igualar. Primer de
tot el padrí m’ensenyava a enganxar en Ros, un cavallet de crinera vermella, al
cabriol. Mentrestant un missatge o mon pare o l’oncle enganxava un mul al
carro. L’expedició començava quan sortíem del corral de cal padrí de Santa Maria
del Camí, que es trobava a l’ombra d’aquell campanar de l’església parroquial
de rajoletes blaves, i deixant darrere les voltes daurades de l’ajuntament i la
plaça major, partíem tira-tira cap a Pòrtol. Aquell camí polsós i amb parets
seques a cada costat, el coneixia bé perquè hi havia anat molts de pics: primer
trobàvem el cementiri a mà esquerra (mumare sempre em feia resar un parenostre
per als mortets, però amb el padrí no importava), i després d’una petita recta,
ja hi havia l’entrada de la possessió de Son Bieló (aquestes quarterades de
bladars, vinyes, figuerals, ametllerars i albercocars, amb una caseta d’un pis
al mig i els sestadors, foren la meva primera universitat per aprendre
l’antropologia cultural del batre, de la verema, del collir ametlles, figues i
albercocs, d’escoltar els missatges, etc.). El padrí mirava cap als seus camps
i passàvem de llarg, després vorejàvem la paret d’esquena d’ase amb parament
verd de Son Collet (sempre quedava embambat amb la torreta d’aquell casal
sobresortint del mur que tenia aires de llegenda), deixàvem a l’esquerra el
camí de Can Moranta, vorejàvem el jardí de Can Vic, i a poc a poc trobàvem les
primeres cases portolanes. El padrí em mostrava aquella ferida vermella del
clot del fang (amb l’encisadora terra de call vermell per fer terrissa), i
pujant aquella costa en la qual calia dir arri tot el temps al gandul d’en Ros,
arribàvem a la plaça del poble. En una casa, cas Fideuer, devora l’església de
la Mare de Déu del Carme (malauradament esbucada), el missatge baixava els sacs
de farina. Record entre boires una màquina que amollava aquells fils llargs de
pasta que després posaven a eixugar i que eren els fideus que tant m’agradaven.
Tornàvem a pujar al cabriolet i fent un parell de volteres ens trobàvem en una
olleria que em sembla que es deia can Serra. Em ballen pel cap totes les coses
que veia en aquelles visites en què el padrí comprava olles, greixoneres,
cossiols, plats i gerres: l’era de batre la terra i porgar-la, l’obrador,
l’eixugador, les piques, el molí de sang, el torn o roda, el forn. Contemplava
el prodigi artesà de la transformació d’aquella terra en fang roig; del fang
roig pastat dins la pica, en una massa que aquelles mans gruixudes de l’oller
posaven damunt el torn, que feia voltes amb el seu joc de peu i del qual, com
si fos una aparició, sortia l’olla primigènia, nova de trinca. Tot això ho tenc
estotjat com una techné, una conceptualització de l’ofici: de la creativitat de
l’ofici. I el que ja em feia trabucar el cap era veure com una madoneta vella,
tota vestida de negre, amb un mocador de granet i ben arromangada, agafava el
fang i en un tres i no res feia un dimoni cucarell, un bou amb unes grans
banyes, una dona amb una canastra de rosetes, un home amb un gaiato i un ca. I
a totes les figures hi afegia a la part de la peanya un xiulet: així vaig
descobrir els siurells i me’n vaig enamorar. Els siurells m’han acompanyat
sempre arreu del món com a fetitxe, com a jugueta, com a souvenir, com petites
peces íntimes portadores de bellesa i felicitat. I cap al tard, també
tira-tira, tornàvem cap a Santa Maria, i jo, malgrat que el padrí em renyàs, no
m’aturava de xiular.[2]

 

A Manacor hi vaig estar des de 1950 fins al 1964. Tota la
meva vida he estat com un diccionari català-valencià-balear. Més exactament
valencià-balear-català: vaig néixer a Castelló, vaig viure a Ciutadella, a
Manacor, després a Barcelona —on vaig fer estudis, vida— i ara sóc de bell nou
balear. En resum: català. Això m’ha donat una força, una energia, una manera de
veure i de viure… Pensau que tot depèn dels miradors: jo voldria ser el senyor
dels miradors, tot el que he escrit està fet des dels meus miradors i vull que
el lector hi vagi, perquè crec que la mirada són tots els sentits, els cinc,
els deu, els mil sentits que tenim els humans. Un mirador és un acte moral.
Digues-me des d’on mires i et diré com ets. L’escriptura sempre és feta des
d’una perspectiva. Una perspectiva que és un conjunt de perspectives: no el
mirador, sinó els miradors. Els meus textos sempre han estat talaies sensorials
sobre això que anomenam la realitat. El real és una cosa i les paraules una
altra: les paraules són allò que ens fa humans. Entre una moneia i un home o
una dona la diferència que hi ha és la paraula: la consciència de saber, de
poder articular allò que un sap. Us llegiré un fragment del meu Manacor dels
anys cinquanta del segle passat:

Vaig començar amb donya Margalida, a l’escola de pàrvuls
de les Cotxeres, el curs de 1950-51, quan tenia tres anys. La meva vida, per
influència familiar mestreescolera, anava per cursos acadèmics, i això fa que
aquesta mesura vital —de setembre a juny, amb les meravelloses i llargues
vacances de Nadal, Pasqua i estiu— hagi marcat la narrativa del temps dels meus
records. Els cursos acadèmics són una excel·lent guia per orientar-me dins la
nit tenebrosa el temps infantil, una guia com les dues retxes negres
paral·leles de les plaguetes amb una retxa vermella de marge esquerre, on anava
escrivint en impuríssim castellà les frases més pedagògicament subnormals —Mi mamá me ama. Yo amo a mi mamá, etc.—
de la cartilla d’un ensenyament en què l’infant era considerat un lloret que ha
de repetir l’esquifida lliçó de memòria malgrat que no entengui res de res.
Sort que des de l’escola rural de mumare al castelloní Mas d’en Sales el meu
caràcter s’havia format en les curiositats recercadores, que no deixaven racó
per esbrinar o interrogant sense contestació. La boira de nacre em deixa veure
unes taules baixes, unes cadires de jugueta, i donya Margalida que ens fa repetir
aquella cançoneta de les frases fetes i refetes llegides amb veu alta, una
melopea suau com un aire moro que engronsa aquells horabaixes inacabables en
què vaig conèixer els territoris del somnieig, de la imaginació i de la
fantasia amb una innocència de la bona com a ciclorama.

Les Cotxeres: dues escoles per a criatures de tres a
devuit anys. Pintaria aquelles cotxeries —quatre?, cinc?— de volta rodona i
portes gris plom sobre les quals hi havia les dues grans sales que formaven
cadascuna de les unitats escolars: la de donya Margalida (nins i nines pàrvuls)
i la de mumare (nines de set a disset anys de dia i adultes el vespre), donya
Paulina. L’escala de pujada de rajoles negres amb piquetons blancs pegava al
carrer Antonio Pascual F. E., i hi havia dos replans. Les dues unitats estaven
presidides per un Generalísimo Francisco Franco Bahamonde de mitjana edat amb
un modelet militar caqui i un bastó com un fal·lus de comandament entre les
mans (no sabia res d’ell, ni que fos un assassí i un dictador i un terrorista
que el 1936 atemptà contra la República legal i aconseguí, després de fer
vessar sang i sang, la España una, grande
y libre, com apreníem a la força). Al centre hi havia un Sant Crist que em
feia por perquè estava fet un ecce homo de sang i fetge, i a la dreta un retrat
de mig cos de José Antonio Primo de Rivera amb camisa blava, el jou i les
fletxes brodades a la butxaca, les mans encreuades i molta de brillantina als
cabells. Aquesta descripció ja diu amb la seva fredor fotogràfica una tracalada
d’atmosferes, d’ideologies, de misèries socials, de sentits segons que
descriuen el territori d’un país sota una terrible dictadura, destructorament
viva, on habitàvem la mediocritat de cada dia. I la dictadura era simbolitzada
en aquella infantesa per un general caudillo i un ideòleg falangista
(l’esclavatge polític) i un Sant Crist (l’esclavatge religiós). Emperò ni quan
ens bevíem la llet en pols ni quan ens menjàvem el formatge de bolla que ens
regalaven els nord-americans, perquè no havíem arribat ni al pla Marshall, els
infants d’aquells començaments dels cinquanta no ens temíem de res. Jugàvem a
toc i pam, a indis i vaquers, a ninetes, a gàngsters, parlàvem el català de
Mallorca a casa, parlàvem el castellà de llibre a l’escola. Érem inconscients, érem
feliços.

[…]

El batxiller com a minyonia de l’adolescència. Que uns
versos de mestre Blai Bonet em donin la força d’embragar cap a la recerca d’uns
materials que em permetin formular amb breus dibuixos d’escriptura la
pel·lícula expressiva de les sensacions, les emocions, les commocions: els
terrors i els gusts de l’adolescència. Escoltau amb els cinc sentits oberts
d’ampit en ample: Contar, no! Recordar /
Recordar, re-cor-dar, / significa acostar les coses al cor.

[…]

I la vida familiar? Per què no has explicat on era ton
pare? Sí, mumare, donya Paulina, tenia la plaça de mestra d’escola de les
Cotxeres en propietat i mon pare, don Gabriel, tenia la seva en propietat a
Susqueda (Girona). Les converses entre els meus pares han format un dels gusts
més excitants d’aquell temps. Molts de pics era com si xerrassin en clau. I el
desxiframent de les seves paraules constituïa una experiència. Mon pare
necessitava molts de punts per venir en propietat a Mallorca. I estar a
Susqueda li representava molts de punts per curs. Em vaig passar la infantesa
manacorina vivint amb mumare i compartint les vacances amb tots dos. L’única
excepció d’aquesta llunyania foren alguns cursos en què provisionalment li
donaven plaça a Manacor: primer a la Graduada de na Camel·la i després a la
Torre de les Puntes. Quan el 1956 va néixer el meu germà Bernat, crec que
coincidí amb dos anys manacorins. Una constatació: ser fill de mestres m’obligà
des de sempre a fer més esforços que els altres companys, a estar més
controlat, més vigilat. La llum d’aquells primers anys de col·legi és
l’aprenentatge dels camins complexos de l’amistat, del descobriment de
l’energia del sexe, de la sacsejada forta dels sabers.

L’arrel de la dicció. Mestre Vladimir Nabokov scripsit: «La imaginació és una forma de
memòria perquè la imatge depèn del poder d’associació, i l’associació és donada
i impulsada pels records. Quan parlam d’un record personal no fem alabances a
la nostra capacitat de retenció, sinó a la perspicàcia de Mnemosyne per haver
recollit tal o tal altre element que la imaginació creadora pot voler emprar
per fer combinacions amb records i invencions posteriors. En aquest sentit tant
la memòria com la imaginació són negacions del temps.» Stop!

Des d’un bell començament del record puc assegurar que
allò que les classes al col·legi Ramon Llull m’ensenyaren a fons i de bon de
veres va ser a llegir. I llegir bé. He de subratllar que l’aprenentatge de
l’alfabet i la capacitat de pronunciar fonemes, confegir-los per fer paraules i
juntar paraules per construir frases era una competència apresa just botar del
bressol.

La paciència de mumare, a la qual atacava, com una
moneieta que volia fer el que els altres nins feien, perquè m’ensenyàs a
desxifrar, a desentranyar aquells burots impresos de la cartilla, i la tècnica
de Maria Montessori de mon pare, que m’havia fet un abecedari de fusta pintat
de colors que fou una jugueta misteriosa i encantada que omplí moltes estacions
de la infantesa, m’havien donat una agilitat lectora. Els professors del
col·legi Ramon Llull, del que anomenàvem Institut, també m’ensenyaren a llegir,
especialment donya Joana Amer, que ens donava llatí, llengua i literatura, i
don Martí Mascaró, que ens donava matemàtiques, i don Joan Morey, que ens
deixava estar subscrits a Nuestro cine
i ens donava ciències, i don Miquel Pons, que ens donava història de l’art i de
la cultura, i don Guillem Pascual, rector de Sant Josepet on jo era escolà, i
que ens donava història sagrada i religió, i don Maties Bosch, que ens donava
francès i història, i donya Antonia García, jove i rossa, que feia teatre amb
l’Agrupación Artística, que era un trampolí per a la fantasmàtica d’uns
jovençans poc civilitzats i un poc primaris en una societat del masclisme
institucionalitzat, que es casà amb el nostre professor de dibuix i director de
cinema Antoni Riera, i que ens donava geografia, etc., per esmentar alguns dels
noms que m’han vingut de cop. Tots m’obriren de bat a bat —dient les lliçons,
llegint, explicant-me— les portes de la dicció en veu alta, del llegir fort,
del pensar amb mots sonors, del dir. Puc descriure la subtilitat d’una entre
moltes escenes amb sons verbals: una classe de sa Torre, de l’Institut, des
d’on es veu la punta neogòtica del campanar de l’església de la Mare de Déu
dels Dolors, un estudiant comença a llegir de veu, de viva veu, després la
professora (per què pens sempre en donya Joana?) o el professor diu el nom d’un
altre alumne que es posa a llegir on l’anterior ho havia amollat, i així, i
així i així… Sí, així vaig aprendre a dir les síl·labes, els punts, les
comes, les inflexions, les expressivitats, així vaig aprendre els accents
dramàtics, les modulacions, els matisos, les entonacions intencionades, els
silencis cridaners, totes les notes de les frases, així vaig saber que cadascú
posseïa uns colors propis en la veu, una mescla singular de timbre i
llenguatge, una personal fonètica gustosa. Així vaig descobrir que llegir fort
era saber conduir el meu cos per aconseguir la claredat de les transparències,
l’escenografia de les emocions, o sia, uns textos entapissats amb els tremolors
de les cordes fonadores on es podia sentir (Roland Barthes dixit) la pàtina de les consonants, la voluptuositat de les vocals,
tota una estereofonia de la carn fonda. Vaig aprendre a acaronar amb la llengua
la popa dels llavis, l’alè, les vibracions humides de saliva, la volta del
paladar, la profunditat de la gola, vaig aprendre a acaronar amb la llengua el
cos de les paraules i totes les seves constel·lacions.[3]

 

Cànons

 

La dicció és molt important per a l’escriptor i per al
lector. Jo m’he definit com un lector professional i un escriptor amateur. Llegir és allò que em fa passar
més gust i que ocupa més temps de la meva vida. Escriure també em fa passar
gust, però ocupa menys temps, i a més no podria escriure si no fos un lector
apassionat. Tot això que us dic ho heu d’agafar —faig un homenatge a Rimbaud— literalment i en tots els sentits. Cal
llegir amb tot el cos: amb la panxa, amb el sexe, amb els peus, amb els braços,
amb els cabells… Sobretot s’ha de llegir amb la gargamella, amb les cordes
vocals… A vegades hi ha lectors que em diuen que troben els meus textos
embullats… Jo els dic: llegiu en veu alta i el sentit començarà a surar! La
lectura és una gran saviesa, i dóna més plaer que l’escriptura. Quan llegesc
Virgili, Blai Bonet, Villalonga, jo sóc Virgili,
sóc Blai Bonet, sóc Villalonga. El lector és escriptor: això és una de les coses
més emocionants, més vertaderes, més consoladores d’aquest món. Jo no moriré
escrivint: moriré llegint.

…Pessoa, Calvino, Beckett, Salvador Galmés, Françoise
Sagan, Henry James, Alice James, Celan, Wittgenstein, Turmeda, Rodoreda,
Virgili, el baró de Maldà, Nietzsche, Epicur, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté,
Jordi de Sant Jordi, Carver, P. D. James, Gil de Biedma, Miquel Bauçà, Foix,
Segimon Serrallonga, Sandor Marai, Hammet, Tirant lo Blanc, Maria Àngels
Anglada…

 

La
illaïtat a l’ADN

 

Illaïtat. Els meus lectors saben que la illaïtat… c’est moi. Perquè estic contra les
etiquetes: literatura feminista, literatura-de-peixos-de-colors,
literatura-de-mestresses-de-casa, literatura gai, literatura d’illes… Només
hi ha dues categories: literatura bona i literatura dolenta, i a mi m’agrada la
bona i voldria fer-ne de bona. Una altra cosa que també em toca els voravius de
l’escrot són les generacions: jo només sóc de la meva generació, que és Biel
Mesquida i Amengual. Jo sóc una generació. No crec en els ismes, ni en les
generacions, ni en els moviments. Tot això són crosses que s’inventen certs
professors per fer un historicisme de la literatura que sempre he trobat
terrible. Jo només crec en l’escola del talent, i voldria ser-ne membre.

No he escrit res específicament sobre la illaïtat, però la
qüestió surt en un text que vaig fer amb motiu de la commemoració dels cent
anys d’electricitat a Alaró, on m’inventava unes converses amb tres grans
pintors: Josep Guinovart, Mompó i Joan Miró. Us en llegiré un fragment perquè
vegeu aquesta illaïtat que jo dic que c’est
moi, perquè el fet de ser un escriptor illenc forma part de l’ADN, i a
l’ADN portam inscrits tots els avantpassats. Aquests avantpassats, els duem en
forma de proteïnes, i a les proteïnes hi ha llenguatge, i aquest llenguatge no
és el català barceloní ni el de Santa Coloma de Farners, sinó el català de l’illa.
I el català de l’illa és la meva visió de la illaïtat. Aquest català que duem a
l’ADN, on portam els anys decisius de la infantesa, l’atmosfera de llenguatges
que hem sentit en el bressol i amb les nostres repadrines i padrines i pares i
germans i família i amics i coneguts i saludats… Tot això és el que
l’escriptor du a dins. I l’escriptor és una espècie de gran orella que escolta,
que absorbeix la tradició oral. La primera tradició oral que tens és aquella
que queda més gravada dins el fang verjo del cervell, de les neurones, que són
com les postetes on escrivien els mesopotamis fa vuit mil anys. En aquesta
argila sí que pot funcionar el concepte d’illaïtat. I també funcionaria dins
l’atmosfera: les cases que habitam, la presència contínua de la mar… Mallorca
és oximorònica: una illa-continent, que té de tot, uns paisatges carregats de
biodiversitat biològica i cultural, on han crescut ametlers, pintors,
escriptors, viatgers… Tenim la cultura talaiòtica i tenim les diferents
invasions: bizantins, àrabs… Els catalans acabam de néixer. Però en tot això
no hi pensam gaire. Els nacionalistes haurien de mirar més enrere que el fet
català, haurien de mirar els habitants del període talaiòtic i tots els altres.
Nosaltres som una espècie de mescladissa genètica i cultural. En aquest text
faig com si Guinovart m’enviàs una carta, el 1997, i em digués:

Estimat amic poeta, em demanaves fa uns dies quina era la
meva dèria per Mallorca i em costava un fotimer explicar-te-la. Aquest matí
m’he aixecat amb moltes ganes de parlar amb tu i en lloc d’agafar el telèfon he
decidit fer-te quatre ratlles. Ja saps que escriure no és el meu fort. Per això
atacaré el tema directament. Per a mi Mallorca és un taller de feina
extraordinari perquè hi trobo abans de tot la solitud que necessito i,
simultàniament, un conjunt d’estímuls que m’arriben de totes parts. Des de la
meva infantesa a les terres i els boscos d’Agramunt he tingut una relació forta
amb la pagesia, amb els treballs del camp, amb els costums rurals. Aquí hi ha
encara tota una memòria, tota una antropologia cultural que sobreviu a la
destructora i corruptora per descontrolada invasió turística. He anat a collir
ametlles i els mètodes de recollida no són gaire llunyans dels de fa cent anys.
Els carros amb veles semblen muntatges artístics. He fet feina a les pedreres
de Santanyí amb homes que fan servir eines i sistemes ancestrals. He parlat amb
pescadors que m’han mostrat unes arts de pesca clàssiques a tota la
Mediterrània. He viscut festes populars —els Cossiers, els Moros i Cristians,
els Cavallets, les Àguiles, etc.— arrelades a una cultura que ve de lluny (dels
catalans, dels àrabs, dels bizantins, dels bàrbars, dels grecs i dels romans,
dels fenicis i dels cartaginesos, dels talaiòtics, etc.), una cultura de
cultures vives des de molt lluny en el temps. I també he après i gaudit molt
amb tots els sabors del català illenc: aquesta riquesa dialectal que m’han
revelat la parla de la gent anònima i les obres dels savis i escriptors: el
poètic i completíssim Diccionari Alcover-Moll i l’amistat i l’obra de Blai
Bonet són dues fites que m’han obert un fotimer de perspectives. I tot això no
ho he viscut com un fet pessebrístic, dels pastorets, sinó com un fet viu dins
una cultura dinàmica que s’enfronta amb els grans reptes d’aquesta fi de segle:
l’uniformisme de les cultures dominants contra el localisme de les petites
cultures locals, la conservació d’un patrimoni mediambiental, arquitectònic,
paisatgístic, històric, o sia cultural, propi contra l’anorreament que produeixen
les multinacionals anònimes de tota casta amb uns interessos purament econòmics
tant quan construeixen sense límits com quan creuen que aquestes illes poden
suportar milions i milions de turistes sense cap despesa, sense cap erosió. He
vist aquests darrers deu anys com han fet malbé molts d’indrets que eren quasi
verges amb total impunitat. Emperò així i tot Mallorca em dóna aquest eretisme,
aquesta hipersensibilitat que m’ajuda a pensar, a pintar i a fer. Només algunes
vegades quan surto al porxo i veig l’exquisida i esplendorosa bellesa on habito
he de prendre una decisió heroica: tancar portes i finestres, barrar-me amb
pany i clau com a única solució per poder treballar. He entès moltes vegades la
frase de Gertrude Stein quan va dir al poeta Robert Graves que li demanava com
era Mallorca: «Si pots resistir el paradís, vés-hi». I Graves davant aquesta
provocació va venir, va fer aquí la seva casa, Can Alluny, els anys trenta, i
va escriure anys i anys a l’ombra de Deià i està enterrat en el tendre i líric
cementiri del poble amb una llosa de marès (quina bellesa les escultures vives
que són els buits de les pedreres de marès on tu i jo passàrem tantes bones
hores!) que només posa com a epitafi: Poeta. Si algú em demanava un exemple
d’artista que ha fet de Mallorca el seu estudi, crec que Graves seria el primer
que esmentaria. Ja veus amb poques paraules per on van aquests lligams amb una
Mallorca en què combino els treballs i els gusts. Diria més: un lloc on
conjumino ofici i plaer en una mescla que s’assembla moltes vegades a la
felicitat.[4]

 

En un altre fragment d’aquest text cont un viatge a Viena:

Plagueta de Viena. Tres mesos després de la caiguda del
mur de Berlín. De la Praga visitada casa per casa només recordava les lloses
tortes de les tombes per en terra ombrejades pels oms d’un cementiri jueu on
vaig veure una exposició de dibuixos fets per nins a camps de concentració (que
em varen fer plorar) i la petita i modesta casa d’aquell altre jueu, Franz
Kafka, que escrivia en alemany i ens obrí nous universos i que encomanà al seu
millor amic que cremàs el corpus dels seus escrits (la qual cosa també em va
fer plorar). Des de la meva habitació de l’hotel Imperial (Kärtner Ring, 16) de
Viena només veia les teulades històriques i les puntes de totes les esglésies i
la catedral. Els retrats de Sissí i l’emperador Francesc Josep de mida natural
al capcurucull d’una escalinata de cinema del hall de l’hotel em semblaren
il·lustracions de pop art. Em vaig passar tots els vespres d’aquella curta
estada al Cafè de l’Imperial, ca meva, i al Cafè Central de Palais Ferstel, que
eren dues llegendes literàries. Allà bevien, parlaven, llegien, escrivien, es
mataven i vivien moltes hores Rainer Maria Rilke i Stefan Zweig. Ells eren dos
dels meus escriptors aimats que havien humanitzat aquelles taules de marbre
rodones i hexagonals davall les altes cúpules sostingudes per columnes
corínties d’on penjaven làmpades de molts de braços. Crec que va ser allà on
vaig veure més clarícies a la meva hipòtesi que les escenografies de la
producció de cultura són punts elèctrics d’altes intensitats que cal tenir molt
en compte. I vaig contemplar Mallorca des d’una perspectiva llunyana que em
permetia enfocar-la amb més exactitud, nitidesa i saber: estava il·luminada per
tots aquells mestres i artistes que l’havien feta servir per obrir la seva
invenció disciplinada o la seva creació volcànica. Vaig imaginar un Diccionari
de Llamps produïts per les conjuminacions de les invencions i les creacions del
Fet a Mallorca i també un Diccionari de Noms Propis de Mestres i Artistes en
l’obra dels quals es pogués rastrejar el lloc i les condicions de la seva
producció. Em vengueren al cap llistes inacabables de noms dels del xix i xx,
sense ordre cronològic, ni alfabètic, ni literarioartístic: André Grasset de
Saint-Saveur, John Carr, Frédéric Chopin i George Sand, Charles Dembowsky, Jean
Joseph Laurens, Joan Cortada, E. G. Batholomew, William Dodd, Herman
Pagenstecher, l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, Jovellanos, Joan Maragall,
Unamuno, Rubén Darío, Joaquim Mir, Santiago Rusiñol, Jean Richepin, Francis de
Miomandre, Bernareggi, Cittadini, el comte de Keyserling, Ramaugé, Oswald
Spengler, W. B. Yeats, D. H. Lawrence, Walter Benjamin, Jean Cocteau, Erté,
Gertrude Stein, Robert Brasillach, Georges Bernanos, Eugeni d’Ors, Ana María
Matute, Borges, Josep Maria de Sagarra, Agatha Christie, Josep Pla, Tristan
Tzara, Carles Riba, Julio Cortázar, Tomas Bernhard, J. V. Foix, José Hierro,
Carlos Bousoño, José Manuel Caballero Bonald, Jaime Gil de Biedma, Carlos
Barral, Blas de Otero, Mati Klarwein, Milan Kundera, Carlos Fuentes, Tàpies,
Broto, Sicilia, Campano, etc., etc. Una idea final que vaig intuir la darrera
nit vienesa: Mallorca és bona conductora de les solituds (condició sine qua non
del treball d’invenció i de creació) i de les belleses. Emperò també és
excel·lent conductora de moments de felicitat. I l’art i la cultura són
productors de felicitats, cal no oblidar-ho.[5]

 

Dos
relats: «Remake amb amoret al fons» i «Son Coletes»

 

La primera de les narracions que heu llegit,[6]
«Remake amb amoret al fons», em serveix per explicar que el treball de
l’escriptura sempre és fet amb l’argila de les paraules. El llenguatge fa una
forma. Hi ha lectors que només cerquen el fons, però allò que fa passar gust,
fins i tot a aquells lectors que només cerquen el contingut, és la forma. Paul
Valéry, un dels meus mestres, té una frase que ho explica: «El fons tot sol és
una mala forma». Tant a la rondalla com al sonet hi ha d’haver forma. «Remake
amb amoret al fons» és una història que he fet cinc o sis vegades —surt a Vertígens, a T’estim a tu…— sense que mai no sigui la mateixa. És una història
que vaig treure d’una pel·lícula dels anys quaranta, Passejant amb un zombi, d’un director de cinema que no està gens de
moda, però que recoman molt, Jacques Tourneur. És una pel·lícula en blanc i negre, amb unes imatges fascinants,
ambientada en un lloc indeterminat: hi ha un casal i hi ha un senyor que té la
dona malalta i reclosa en una torre, i arriba una infermera per cuidar-la… La
dona sempre va amb uns vestits llargs blancs, sembla com un esperit. Llavors
neix una relació d’amor i de desig entre la infermera i el senyor. D’altra
banda hi ha uns negres que fan vudú… Aquesta pel·lícula, la vaig veure a
Manacor, al Teatre Principal. La literatura i el cine eren les dues forces que
em movien. La història em va impressionar molt i l’he anada explicant en contes
diferents, en versions diferents.

Tot això em fa pensar en una conferència que Borges, que és
un dels meus grans mestres, va dictar quan ja era cec, recollida en un llibre
titulat Siete noches. Hi parla d’una
estada seva al Caire, on va trobar uns homes anomenats «confabuladors
nocturns». He sabut a través d’un amic meu poeta, Manuel Forcano, que coneix
Bagdad —ciutat tan amenaçada en aquests moments per Bush i per la mateixa
dictadura de Saddam Hussein—, que efectivament tant a Egipte com a Bagdad
existeixen aquests narradors que et conten una història a canvi d’unes monedes.
Borges explica que ell va demanar que li contassin «Sindbad el marí». I com que
coneixia totes les traduccions de Les mil
i una nits, al francès, a l’anglès…, va veure que
el narrador hi havia afegit les seves impressions, els seus amors, la seva
cultura, la seva manera de veure el món. L’escriptor és això: un confabulador.
L’important no és allò que conta —perquè els temes sempre són els mateixos:
amor, mort, solitud, traïció, dolor, desesperació, saviesa—, sinó com ho conta,
què hi fica, quina música, quina perspectiva. La literatura és un home o una
dona que a través del llenguatge ens mostra els seus miradors del món.

La segona de les narracions, «Son Coletes», m’agrada molt
perquè la Guerra Civil també és un tema de l’illa. No puc concebre un escriptor
illenc que no toqui aquest tema, perquè el duem tots damunt. Apareix, d’una
manera o d’una altra, en tots els meus llibres, des de L’adolescent de sal. La guerra és un tema fort, és el mal que fa
que uns homes matin els seus germans, és la història de la humanitat: Caïm i
Abel. La literatura té la capacitat de dir-nos el mal del món, i és molt
important, per ser bons, conèixer el mal. En aquest conte vaig fer una espècie
de concentrat. Per a mi els contes són com una pastilla concentrada, una mena
d’avecrem d’on pots treure molt de
suc. El vertader lector no és aquell que llegeix una sola vegada, sinó qui
rellegeix per descobrir altres coses. Si un escrit pot aguantar la relectura i
aquesta relectura et carrega les piles, vol dir que l’escrit funciona. Si no,
pots tirar-lo. Avui dia hi ha molt fast
food, literatura tampax, d’un sol
ús. La literatura és el menjar de tota la vida, el menjar que s’assaboreix, un slow food, un menjar lent, fet d’una
complicitat de gusts que no cansa. Avui pensava en una metàfora: allò que vols
contar és un fons de paella, i l’escrit seria la paella mateixa. El fons és
l’amor, és l’odi, és la mort, és la solitud…, tots aquests temes. En canvi la
paella és la disposició d’aquests elements perquè tinguin saborino, perquè
facin mengera. «Son Coletes» és una petita imatge calidoscòpica d’una relació
entre un botxí i una víctima, una sola pàgina que t’il·lumina tot un univers
d’assassinat entre germans. Un doble assassinat: cultural i real. I és un conte
avecrem. Els contes que més m’agrada
fer són els concentrats, però són els més difícils, perquè han de tenir molta
intensitat per no esgotar-se en una sola lectura. La literatura comprimida ha
de produir irradiacions constantment, com una central atòmica.

 

La novel·la que vindrà

 

Deia Montaigne que era, ell mateix, la matèria del seu
llibre. En els escriptors sempre hi ha repeticions, leitmotivs, personatges que
tornen, obsessions, músiques… En mi mateix, que ja tinc cinquanta-sis anys,
ho començ a veure. I m’alegra, perquè això representa una entrega: l’escriptor
ha de ser una espècie de puta que es lliura al lector. En el llibre que estic
faig ara, que em costa moltíssim, torn a una de les meves obsessions, que és un
fill que cerca son pare. Si heu llegit Excèlsior
o el temps escrit recordareu que en una de les parts ja hi apareix aquest
motiu. En el text que escric ara una mare, abans de morir, diu al seu fill de
cinquanta anys dues paraules misterioses: «Pare, porxo». El pare va morir quan
ell tenia tres anys, i a la família no se n’ha parlat més. Llavors el
protagonista va al porxo i comença a trobar cartes de son pare, que resulta que
va ser un dels fundadors de Falange a Palma. D’altra banda, una amiga seva,
bibliotecària a la Biblioteca de Catalunya, localitza uns textos que per la
signatura també podrien ser de son pare. Amb aquest text faig una immersió dins
la Guerra Civil vista des d’ara, des de la perspectiva del 2003. He hagut de
llegir-me tot Josep Massot, l’extraordinari historiador de la Guerra Civil, tot
Miquel Duran, tot Llorenç Capellà, tot un conjunt d’investigadors que, per
desgràcia, encara són poquíssims. He consultat històries orals, he anat a veure
gent, fills de pares falangistes, i m’he trobat amb situacions heavies: per exemple, quan els he
demanat si podia xerrar amb ells dels seus pares m’han mirat amb reserves. Per
a mi, com a escriptor, el tema ha estat difícil perquè m’he hagut de ficar dins
territoris de mal molt durs: mort, assassinat, cunetes, Can Mir, Alexandre
Jaume… Vull que el meu llibre sigui molt Palma, que les coses ocorrin a llocs
concrets, que la ciutat visqui a través dels esdeveniments que passen. Estic
llegint molts textos periodístics que van aparèixer als anys vuitanta sobre la
Guerra Civil. Tot això em du a un trasbalsament, però alhora també m’agrada, és
com una catarsi. L’altre dia una senyora m’explicava que mataren son pare
fent-li una corona d’espines amb tatxes clavades al cap. Quan et conta això una
dona de vuitanta-cinc anys no t’atreveixes a escriure res. Són situacions tan
simbòlicament i realment bestials que van més enllà de la ficció. D’aquest text
nou, us en llegiré un petit fragment. És el diari del protagonista, que es
combinarà amb la veu d’un narrador i amb una història de misteri entre una
senyora de l’aristocràcia de Palma i un pilot italià…

Palma,
27 de febrer de l’any 2000

 

Quan vaig tancar els ulls de mumare amb la mà dreta, vaig
sentir que la fissura del cul començava a perdre. Perdia sang a tota. Sort que
estava tot sol. Vaig córrer cap al bany de mumare. L’estora em va fer travelar
i per no pegar de morros vaig incrustar les mans entre els petits vidres de
colors de la porta. Duia talls pertot. Hi havia sang i estelles de vidre
pertot. Em vaig torcar amb un gran barnús groc. Em sentia com anestesiat, amb
una lleugera coïtja al forat del cul. Em vaig baixar els calçons. La sang havia
travessat els calçons blancs. Taques grosses d’un color de vi negre omplien la
tela de cotó que tapava les anques. El bany de mumare té peu de dutxa, bidet i
lavabo. Quan pegava una coça a la roba que m’havia tret em vaig veure dins el
mirall rectangular del guarda-robes…

 

Per construir la novel·la faig una «escaleta», com en els
guions de cinema. Es tracta d’enumerar les seqüències i de contar el que passa
a cada una, com si resumís els capítols. Ho he de fer perquè hi ha moltes
intrigues, i cal confegir-les bé i saber exactament què passarà. El primer que
he fet han estat els dramatis personae, després un resum de cadascun dels
capítols, i em posaré a escriure definitivament quan tingui fets tots els
capítols en petites concentracions. Això em servirà de guia. Per a aquest
llibre vull juntar dues formes de lectura que em semblen essencials, la
metafòrica i la metonímica. La lectura metafòrica és aquella que queda penjada
de la carnadura del llenguatge, de la construcció d’una frase. I la lectura
metonímica és aquella que actua per veïnatge, és la responsable de la narració,
de la intriga de la història. La lectura metonímica també té un gust, sobretot
en els llibres on hi ha indagacions, i aquest meu en serà un. Jo voldria conciliar
la lectura metafòrica i la lectura metonímica amb l’escriptura metafòrica i
l’escriptura metonímica. I per controlar tot això faig aquesta escaleta, que no
havia fet mai abans, almenys d’una manera tan clara.

 

Abecedari
inacabat

 

Escric normalment en plaguetes, amb ploma. Després ho
llegesc en veu alta, per sentir la música, i vaig corregint. Llavors ho dicto a
una amiga que ho passa a l’ordinador i que té molta competència literària i la
distància que a mi em falta, de manera que si veu qualque cosa m’ho diu i ho
torn a treballar. Un cop passat el text a l’ordinador, l’imprimesc i el torn a
dir jo tot sol en veu alta i el corregesc una altra vegada. Introduïm les
correccions i el torn a imprimir. Faig dues o tres correccions en paper. I quan
s’ha de publicar l’editorial m’envia les galerades i ho torn a corregir,
m’envien paginades, ho revís una altra vegada…, i surt. A més, tinc quatre o
cinc lectors de confiança que es miren l’escrit en un doble sentit: miren el
llenguatge per si hi ha qualque desastre ortogràfic, sintàctic o lingüístic, i
miren també si hi ha cagades en el que és la història, perquè de vegades
m’embull i canvii el nom als personatges!

Quina escenografia necessit per escriure? Tinc dues taules,
una de tres per dos metres, plena de llibres, l’ordinador i el teclat, i una
altra, també grossa, també plena de torres de llibres, amb un niuet al mig on
escric a mà. Necessit estar envoltat de llibres. Si em ficassin en una taula
neta, amb un ordinador i un paper, i em diguessin «escriu!», em pegaria un atac
de nervis.

En una de les meves plaguetes tinc un abecedari inacabat.
En llegiré una mostra…

ABECEDARI INACABAT D’UN APRENENT DE POETA

A, d’ascriure. Ascriure és escriure, una potent,
experimental, revoltejadora, exploradora de les coses…, sí, ascriure és escriure tostemps,
incessant-ment, desesperada-ment, gustosa-ment, una subjectiva teoria de la
percepció.

 

C, de callar. Tots els dies augment la llista de coses de
les quals no parl. El filòsof més gran seria aquell que la té més llarga, la
llista, deia Chanford (1741-1794) i, com ell mateix, voldria conciliar el
sarcasme de l’alegria amb la indulgència del menyspreu.

 

D de donar, D de diccionari. No es pot escriure sense
diccionaris, no es pot llegir sense diccionaris, no es pot viure sense
diccionaris. Jo sóc valencià-balear-català, o sia, català, com el diccionari
Alcover-Moll. D, de detalls. Nabokov dixit: «En les meves èpoques acadèmiques
m’esforçava per donar als meus estudiants de literatura una informació exacta
sobre els detalls, sobre aquestes combinacions de detalls sense les quals un
llibre és mort.» En aquest sentit, les idees generals no tenen importància. Els
professors haurien de preparar mapes de Dublín amb itineraris de Bloom, saber
quina és la percepció visual dels laberints d’arços de Mansfield Park, perquè sense això aquesta novel·la perd alguna cosa
del seu encant estereogràfic. I que la ment de l’estudiant reconstrueixi
clarament la façana de la casa del Dr. Jekyll. Sense això no pot gaudir del
conte d’Stevenson.

 

E, d’escric. Perquè si no escrivís no pensaria totes
aquelles coses que em fan escriguera i no viuria totes les coses que he escrit.

 

F, de fantasia. El miratge en el mirall, sempre seguit.

 

G, de guerra incivil. El
mar de Blai Bonet i els llibres de Massot, de Duran, de Capellà, de tots
quants fan bones recollides històriques contra la desmemòria.

 

I, d’indagació. Escriure és fer una indagació, una
investigació, demanar-se què hi ha davall els llocs comuns, les paraules el
poder, la intoxicació del mal.

 

L: ela, ela, ela de llengua. La llengua és feixista
perquè t’obliga a dir. Cal desfeixistitzar-la.

 

M de metàfora. M’agrada quan s’arriba a l’extrem
oximorònic. La metàfora és la cosa.

 

N de només. No crec en els ismes, en les generacions, en les etiquetes. Només crec en l’escola
del talent.

 

P de passió. Cal exigir-se passió per la ciència i passió
per la poesia, passió per la literatura, passió per la curiositat. P de poema.
El poema és una prosa concentrada, amb uns ditets més de música verbal. P de
passió pels sons, pels fonemes, per les síl·labes, per la banda sonora del món
verbal. L’escriptor és una orella gegantina.

 

S de ssssssss….

 

W de Paradiso de
Lezama Lima. La llengua cubana amb tots els sabors de l’univers.

 

X de Víctor Català. Cal rellegir, cal llegir, cal
rellegir Solitud i Un film.

 

Y d’Aragon, de Julien Green, d’Stendhal, de Michelet, de
René Char, de Drieu de la Rochelle, de Fitzgerald, de Tabucchi, de Julià de
Jòdar.

 

Z de S/Z de
Roland Barthes. La literatura estudia les noves formes de dominació. La
literatura lluita contra les transgressions rebudes. L’escriptor és un
franctirador d’escriptures. Per a la literatura, per a l’art d’escriure, només
hi ha una regla total, i és que no hi ha cap regla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!