Les aigües turbulentes

Quan era petit, ens portaven poc a la platja, malgrat viure a Barcelona (o potser precisament per això). La destinació habitual per divertir-se, agafar color i remullar-se eren els famosos Banys de Sant Sebastià i, concretament tres petites piscines que hi havia, pensades per als crios, al costat d’una piscina molt més gran, per als adults. Recordo que hi arribàvem amb el tramvia que circulava pel passeig Nacional de la Barceloneta (el 59, si les meves fonts són bones). Una vegada instal·lats, la mare ens embadurnava el cos amb Nivea, que substituïa els protectors solars que llavors no s’estil·laven (o que encara no existien, no ho sé). Als dos minuts ja érem a l’aigua.

Va ser quan vaig venir a viure a Tarragona que vaig incorporar la platja com a hàbit estiuenc. Anàvem a la de la Pineda, que llavors en deien Racó de Salou, parlo dels anys 70. Si algú afirmés que avui allò és Salou, originaria un conflicte diplomàtic entre dos municipis, d’imprevisibles conseqüències. Però llavors tot era molt diferent. Tant, que no hi havia cap de les edificacions que han anat sorgint com bolets, ni hotels, ni apartaments, ni l’Aquapark, res de res. Tot eren dunes de sorra, on el meu pare, que no era de platja, deixava el cotxe amb què ens havia traslladat tota la família i s’acomodava sota l’ombra d’un arbre a fer el seu passatemps preferit, els mots encreuats. I nosaltres, mentrestant, a l’aigua.

Per cert, aigües molt poc turbulentes. Més aviat exageradament tranquil·les. Una bassa d’oli, com acostumàvem a dir familiarment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!