FUTILITAT
@font-face {
font-family: “Times”;
}@font-face {
font-family: “Cambria”;
}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }
Sentir-ho
tot, de totes les maneres impossibles. Ho vares dir d’una forma repetitiva i
pesada en converses de treball on et demanaven estadístiques i resultats de comptes,
ho vares amollar amb un apassionament escandalós i llarguíssim en aquells
discursos breus en què alguns dels congressistes explicaven les experiències
més significatives dins els seus departamements amb la fredor estricta de les
dades, m’ho vares escriure fins a l’esgotament en aquells e-mails que
m’enviaves plens de febre i de vapors en ebullició quan m’atacaves amb un spam
sentimental que no tenia cap solució, i que em deixava totalment paralitzat
davant la insistència dels teus oferiments que desprenien un tuf de provocació sense trellat on la meva
vida, i, sobretot, la de la meva
família es convertien en el territori en què podies realitzar totes les teves
fellonies.
Feia
molta d’estona que sabia que l’observació i el raonament pertanyen a categories
mentals diferents. Però quan intentava raonar amb tu em sentia totalment torbat
per les observacions complexes i contradictòries de la teva conducta. Havies
sorgit del passat, en aquell congrés al qual assistia per una obligació
imperativa de l’empresa, havies caigut com una aparició que des del primer dia
em pertorbà perquè en aquell encontre fortuït s’entremesclaven l’elegia d’un
temps llunyà molt mitificat, un enamorament on la part mental duia les de
guanyar sempre, unes fetes eròtiques descosides de la realitat que em deixaren
en un estat quasi catatònic i una desesperació espessa, insoluble i decisiva
que ho emmetzinava tot i que fou el motiu de la nostra ruptura. En aquella
època m’havia deixat intoxicar per tu com un ingenu quan et vaig sentir a la
peça del costat del meu despatx que deies No! No! No! molt fluixet, i, a poc a
poc, la teva veu ressonava per tota la casa, esdevenia greu, clara, estrident i
cridaves Deixa’m! No puc! No puc! Aquell vespre em contares la por del sexe, la
dificultat d’obrir-te a la vida.
No
podràs saber mai el que em va costar refer-me d’aquella història que bastirem
plegats d’una forma intermitent aquells tres anys i mig. Mentida. No la
construírem junts, sinó que vaig ser jo —ho he pensat moltes de vegades— que
amb la meva absurda facilitat per creure en els petits detalls de l’amor, intentava creure que m’estimaves sobre
totes les coses. Mentida. Hi havia alguna matèria sensible i profunda en
aquella forma de veure’t però no crec que per part teva la reciprocitat fos
altra cosa que un mirall que tu mateixa et posaves davant la còrpora per poder
suportar el teu narcisisme, que arribava fins a l’exasperació, fins a
l’esgotament, fins a la meva metamorfosi en l’objecte ideal que tu mateixa
havies inventat. És molt difícil
conèixer fins i tot els fets més elementals amb certesa i estic convençut que
cadascú reescriu la vida que es conta a si mateix. Em deies que et refugiaves
quan et senties entotsolada a l’ampit de la finestra i estirant la vista damunt
les teulades et posaves a volar com un aroma, no temies res i així mateix
sabies que tenies la mollor sense defensa d’un caragol que amb la closca
rompuda es remou amb feblesa, cercant algú semblant per aferrar-s’hi abans de
morir. Quan em deies això, segur que podies llegir la fascinació que em
produïes per tota la carnalitat elèctrica que sortia de tu.
Crec
que vaig caçar la sensació interior aquell darrer vespre que ens trobàrem abans
de la teva partida cap a Londres. Tanmateix al cap de dos mesos ja ens hi
havíem reunit per sempre. M’entren ganes de riure quan escric aquestes frases a
l’ordinador per contestar la teva darrera missiva, la teva darrere proposta.
Saps que m’he errat quan escrivia ordinador? Orinador, sí, orinador ha estat el
lapsus calami que m’ha fet reveure
amb la transparència de les òptiques més perfectes de l’observació aquell
raonament que no et vaig arribat a fer mai. Des que havia capitulat davant el
temps sentia viure en mi una serenitat ardent i meravellosa. Quan després dels
postres vaig anar a orinar perquè
m’havia amarat d’una mala fi de copes d’aquell xampany esnob que em feies beure
quasi per un deure de felicitat, per celebrar l’incelebrable comiat, em vaig
trobar dins el mirall amb la clarividència d’aquell detectiu que desxifra en
una espira que sura en el centre de la nit tota la tramoia negra de
l’assassinat d’una relació. Aquell individu solitari, malencònic i deprimit que
m’ullava des de l’altre costat del mirall sabia a les clares totes les dades
del problema. I es negava, amb una ceguesa digna de ser estudiada per qualsevol
neuròleg d’estar per casa, a resoldre l’enigma. Quines són les dades puntuals
de l’assumpte? I els conflictes entre aquestes dades? Quina és la fòrmula que
resol aquests conflictes entre les dades? Tu havies decidit partir. Deixaves el
teu home i els teus dos fills. Calia fer les coses amb molt de sigil. No podia
sospitar ningú que la nostra relació de treball tenia cap altre significat. La
meva queixa davant la direcció per la teva partida cap a un destí en què no m’havien
consultat era una coartada que havíem dissenyat conjuntament entre besades i
besades i besades. M’agradava besar-te. Només pensava a besar-te. Vivia per
besar-te. No em cansava mai de besar-te. Besar-te fins que et deixava amb els
llavis inflats, amb algunes feridetes que brillaven. I t’ensalivava de bell nou
aquella sangueta, aquell esgotament feliç de ser una sola boca.
És
impossible resumir aquest deliri interpretatiu que m’ha agafat quan t’he vist
després de vint-i-tres anys d’oblidar-te a consciència. Amb la força de mirar
les teves cartes i fer esforços per no cremar-les una rere l’altra, agafar les
teves fotos i lluitar contra els mil i un bocins que faria de cadascuna, mirar
els teus vídeos i reprimir les ganes de tallar-los a bocinets i llançar-los cap
al cel com a niguls de confeti.
Però
ara mateix, quan he deixat enrere aquest hotel de luxe ran de mar, com un
furtiu, sense avisar ningú, just la darrrere nit amb el grand finale del
congrés, just després de la cloenda de l’extraordinari sopar d’etiqueta amb xou
festiu d’atraccions internacionals, just quan tu preparaves mil·limètricament
la teva estratègia a través d’aquells e-mails que m’havies enviat, amb aquelles
bitllets que havies tirat per davall de la porta de la meva cambra, amb les confidències
que havies deixat al contestador del mòbil, amb els essaemaesses que no
s’acabaven mai, amb tot aquell conjunt de paranys que m’embolicaven en una
cel·lofana d’un desig ofegador, ara mateix quan vaig per una carretera de la
costa ran dels penya-segats on un dia et vaig voler estimbar perquè no em
deixaves besar-te a pler, perquè em deies que ja no volies saber res de mi,
perquè havies fet de la llar familiar el teu santuari, sé que no m’interessa
gens ni mica resoldre el teu enigma, sinó senzillament alenar. Sí: alenar
senzillament, fondament. Avui dematí he sentit per la ràdio que havies caigut
accidentalment des de la teva habitació del pis vint-i-set. De cop he entès que
vol dir futilitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Futilitat es ser el que no ets
i el que altres vulguen que siguis
futilitat es deixar-se endur només per interesos meretrius
o deixar-se ser dividit entre interesos impropis particulars d’uns
dels interesos universals de la humanitat
futilitat és matrix i ser messell
i voler ser conseqüència d’una planificació hitleriana nacional espanyola
o nacional catalana
i no pròpia del país en que has conegut i viscut
futilitat és renegar de ser bord
per què uns altres t’otorguen la consideració de bord, patois o chapurrau.