Poc a poc, poc a poc, poc a poc

Als semàfors de Tarragona s’està implantant aquell sistema que permet als vianants saber el temps que els queda de via lliure per passar. A sota del compte enrere en segons, el clàssic homenet verd caminant ha estat substituït per un en moviment que corre desesperadament.

Ho trobo molt coherent i en consonància amb el món en què vivim, ple d’invitacions a anar depressa i tenir-ho tot en un plis-plas: el microones que ens descongela el plat preparat (clinc!), els cotxes fabricats per anar a 260 km/hora (per què, si està prohibit?), el menjar ràpid (demanat, consumit i a vegades digerit en cinc minuts), el sexe sense massa prolegòmens…

Anar tant de pressa no pot ser bo, ni pel cos, ni per la ment. Ja fa anys que va néixer un moviment que propugna un estil de vida més assossegat, més humà, més d’acord amb la natura. Se’n diu Slow Movement i ho contempla tot: les ciutats (crec que Pals, al Baix Empordà, s’hi va adherir), la cultura, el menjar, les relacions personals…

Seria ideal que la nostra societat anés adaptant mica en mica (en coherència amb l’esperit del moviment) els seus plantejaments. Així, per exemple, els semàfors de les nostres ciutats tornarien a l’homenet verd caminant xino-xano. O millor encara, no hi haurien ni semàfors ni cotxes, però això ja és demanar massa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *