Escapada al Pirineu aragonès (3: la venjança de la carn trinxada)

Si el matí l’he dedicat a la muntanya, la tarda es mereix una tranquil·la passejada per Canfranc-Estación, el poble més a prop de Candanchú. Aquí hi ha l’estació de tren construïda per fer d’enllaç internacional entre Espanya i França. L’experiment va durar pocs anys (els amples de via són, com se sap, diferents i calia fer transbord de trens) i les vicissituds de la guerra del 36 i la Segona Guerra Mundial van fer que es clausurés la via francesa i es tapiés el túnel que travessa el Pirineu. L’estació (a la foto) és un enorme i fascinant edifici d’estètica com de balneari d’entreguerres, avui en procés de restauració per fer-hi no sé si un hotel o què. En tot cas, per la part espanyola RENFE segueix prestant servei (sense ironies) a la població de la zona amb dos trens diaris que connecten amb Saragossa.

L’endemà, diumenge, toca visitar Jaca. Sota un sol de justícia, em passejo pels carrers més cèntrics de la capital de la Jacetània, plens de botigues antigues, amb tot l’encant d’aquells establiments d’abans que anunciaven i venien novedades. Un dels carrers per on passa, segons la informació turística, l’antic Camí de Sant Jaume és, horror, la zona de pubs de la ciutat, inclosa una inesperada Bodeguita de Enmedio. Entro a la catedral i m’assec, més aviat em desplomo, en un dels bancs, a gaudir de l’agradable fresca i dels retaules i trones barrocs que sempre trobes en aquests llocs. L’altre punt d’interès de Jaca és la Ciutadella, enorme fortificació emmig de la ciutat. No hi falten l’estanquera i la llegenda Todo por la patria.

Dino en un un dels molts restaurants ubicats al carrer principal. És una mena de terrassa a la vorera però tancada per tot arreu. La calor hi és considerable, i el perill de caure en basca, important. Hi menjo amanida russa i una albergínia farcida de carn trinxada, de factura dubtosa. No hi ha desgràcies personals, de moment.

Torno a l’hotel. La tarda la dedico a llegir Plantem cara, de Joan Solà, prenent la fresca al balconet de l’habitació amb vistes a la muntanya del Tobazo. Les hores se’m fan curtes amb el mestratge de Solà i les seves incursions per la gramàtica, el lèxic, la sociolingüística, la política…

Estacions de tren, art, cultura, quietud, un bon llibre… No és normal tanta concentració de coses bones. Quan decideixo anar-me’n al llit, un fort mal de panxa m’obliga a anar a Cal Felip, a dipositar-hi una substància del tot líquida. El dinar no estava catòlic, sens dubte.

(continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *