12 de setembre de 2005
Sense categoria
4 comentaris

EN EL CERVELL DE L’ESTIU. POEMA (XXXIV)

EL LLAMP LENTÍSSIM

Celestes longituds incertes
Arsenal de focs en suspens
Caminois d’arrels ardoroses
Claror en xarxa de pensaments
Només cantaré el gran descens
Que quan comença s’acaba
Si no l’atures si no el sents
Amb les notes justes de temps
Viceverses avancen en embrió
Fins que el cant valent creix
Amb les fonts esclatant de cop
L’inici de la cavalcada lenta
Aigua que cerca un final llunyà
Uns principis que corren frenats
Per aquest fer acompassat el vers
No hi haurà mai arrels més fondes
Que les que tenen per bon terrer
Veres constel·lacions de l’univers
Aquesta primera certesa neix
Cop en sec quan el llamp es pensa
Dins el bosc daurat de la tardor

Telloc, setembre, 2005

  1. Coral Biel,

    T’hi afegeixo dos versos,  com a signe d’admiració, i com a prova d’enveja també… 😉   I així ton poema … me’l faig un poc meu  sense robar-te’l ;-))

    Aquesta primera certesa neix
    Cop en sec quan el llamp es pensa
    Dins el bosc daurat de la tardor
    [I se’t clava allà, ben fonda,Entre l’esperit i la carn. ]

    Si t’aimes pas tu craches … Mais si t’aimes, te’ls pots quedar... Tant de bo !

    Cuida’t

    Sani

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!