Les aigües turbulentes

Mai no em va agradar aquest home. Tenia aquell aire de suficiència, com de tenir les coses massa clares. No les hi debia tenir tant, perquè li hem conegut moltes piruetes ideològiques, a conveniència seva. Va començar essent, pel que diuen, anarquista, però en un viatge a la Xina, per un reportatge a Destino, va caure del cavall i es va declarar fascinat pel règim d’aquell país. Després va venir la seva etapa monàrquica però també es va situar a recer del pujolisme, que li va muntar un tinglado a mida, l’Institut Català de la Mediterrània, d’incertes competències i generosa dotació econòmica.

Millor no retreure-li més coses en un apunt que se suposa que és d’homentage i reconeixement de la seva figura, l’endemà de deixar-nos. Reconeixement del gran escriptor que era, el millor de les lletres catalanes en aquest moment, si fem una apressada recopilació dels balanços que n’han fet els experts ahir i avui, fins el punt de ser considerat el nostre candidat al Premi Nobel de Literatura. Qui omplirà el buit? S’admeten polèmiques.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!