Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall Camps

17 de juny de 2009
3 comentaris

No se’t veu per Madrid…

no se te ve por Madrid…

Acompanyat d’una campechana clatellada, el president-triler va tractar Carod-Rovira com si fossin amics de la infància, a la seva trobada ahir a l’aeroport. El vicepresident, home d’ironia i de respostes enginyoses, no va estar a l’alçada, perquè al comentari inicial només se li va ocórrer dir:

– és que no doneu res a Madrid…

Francament, vaig trobar que era una resposta molt “pujolista”, molt de l’època d’anar a la capital de l’estat a veure què queia, si un peix al cove o una competència a la Generalitat.

L’escena va ocórrer en el transcurs de la inauguració de la nova terminal T1 de l’Aeroport de Barcelona (això de terminal dóna males vibracions, no trobeu?), immens edifici, lluminós i funcional, llargarut com una espasa (on deuen ser els lavabos, al principi o al final…?), que només espera avions transoceànics (quan es deroguin els convenis internacionals que ho impedeixen), una connexió de tren (que arribarà algun dia) i una gestió aeroportuària en mans del territori a qui ha de servir.

Que aquestes coses arribin estan, en part, en mans d’aquest home que ahir es passejava feliç amb una piloteta del Barça, mentre sentia (però no escoltava) el què li contestava Carod.

Que no veu prou Carod per Madrid? D’això es tracta, de que no ens vegin mai.

  1. Llàstima!!! Que a mi ja m’agrada rebre-us per aquí..!!!!

    Però tens raó, ja fe temps que us dic que no anireu (anirem, perquè m’hi incloc) enlloc, mentre la mentalitat sigui venir a Madrid a demanar. La independència no és demana i ni tan sols (arribats a aquest punt) s’explica o se’n fa pedagogia (d’això ja n’hi hagut prou), la independència es proclama, li foti a qui li foti.

    Conec prou be la mentalitat més tancada dels meus paisans més tancats, i sembla que encara no us adoneu que mentre continueu amb mentalitat de subdits que han de demanar permís per ser qui sou -per existir lliurement- el camí cap a la independència l’esteu barrant vosaltres tots sols.

    Aquí no demanem les coses que creiem nostres, les prenem (si no et donen, pren! que cantava l’Ovidi Montllor). I potser ja és hora de que vosaltres feu el mateix…

    Una salutació des del Madrid més solidari i pro-independentista.

  2. Un trepa, o grimpeur, l’ofici mes adient, es el de palanganero. Quan hi havien cases de putes al carrer lesTapies,Sant Ramon o el Conde del Asalto, per netejar-se les dones i els homes, hi havia manca de bidets o a les males d’un lavabo. Aleshores la senyora, cridava ” fulana, trae la palangana”. Tasca encomenada a putes velles, que per guanyar-se una miseria en pesetes, no arribaven a fer res mes.
    Aquest es el cas del fill de carrabiner republicà, reconvertit pel Franco en miembro de la Benemerita, sagrada Institución defensora de la Patria. Aquest noi anava fent via, primer veient com izaven la bandera, desprès l’arriaven, i sota una disciplina de caserna suposem bastant rigida. Després es va fer aprenent de capellà, on va cursar (si no ens enganya, ja que de mentider en te un troç) la Pedagogia o sigui dit en català l’Ensenyament de la nostra llengua catalana. Això ja va ser tot un éxit en el seu curriculum politic. Amb l’ajut de’n Nualart, volia ja ser el rei del mambo a ERC, però no va tenir suficient suport ni vots, i va tenir d’esperar al Congrés de Lleida, on amb l’ajut inestimable de’n Puigcercós, i els seus joves pretorians, van barrar el pas, a la seu d’ERC, a les llistes de militants i en els despatxos, a l’Hortalà i els que no voliem un cop d’estat, sino que imperés el seny i no la rauxa.
    Va tenir també l’ajut del 6 ales i la rajola, que ens deixaven bocabadats de la “labia”, que demostraven per anar fent adeptes. Però, va arribar el dia que ell ja se sentia fort i poderós i va ser el moment per fer-se l’amo d’ERC, donar suport en el Morcilla, i el dropo del Saura que no es ni suc ni bruc,  estafar el legitim poder del poble, que havia votat de forma majoritària en el Mas. Però tot s’acaba, i passarà a l’historia de Catalunya com el que sempre ha sigut, un traidor, a les idees i el sentir de la majoria del poble català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!