“El Temps”, 25 anys

Aquests dies compleixen 25 anys el Tetris i la revista El Temps. De l’enginyós joc d’ordinador, amb les seves peces virolades que s’han d’anar encaixant al ritme d’una irritant musiqueta, no en parlaré si bé deixo pública constància que en vaig ser obsessiu aficionat durant alguns anys de la meva vida.

Toca, en canvi, parlar de la revista El Temps, una de les moltes mostres de que aquest país, quan vol, sap llançar-se a fer coses i a fer-les bé. Nascuda a mitjans anys 80, en un context de fracassos de revistes setmanals en català (Tele-Estel, El Món, Canigó, Arreu… totes van anar morint abans o després), El Temps semblava que seguiria el mateix fatal destí, però no. El fet de que fos editada a València no facilitava les coses en aquest sentit, però per alguna raó la publicació va anar fent camí, va anar millorant la seva presentació gràfica (amb algunes innovacions excel·lents), va anar guanyant col·laboracions de qualitat, que es mantenen, es va permetre el luxe d’oferir suplements d’economia, de medi ambient, d’història… i finalment es va llançar a editar col·leccionables (el futbol català, les biografies paral·leles de Pla i Fuster, el Tirant lo Blanc i molts altres).

En sóc subscriptor des del número 39. La meva fidelitat a la revista no es limita a això sinó que en un moment donat vaig tenir la candidesa d’anar guardant tots els exemplars: ocupen un considerable espai del meu pis, cosa que comença a ser preocupant. Cada setmana, en pic m’arriba l’exemplar, corro a llegir-hi les meves seccions favorites: el dibuix del Gat Invisible (verdader editorial sense paraules), l’article de Francesc-Marc Álvaro, les notes de Víctor Ripoll (incansable flagell d’edicions poc curoses), la secció gastronòmica de Jaume Fàbrega, company blocaire, i la imprescindible lliçó magistral de Joan Francesc Mira. Per la resta, dóna bo de repassar l’actualitat en clau catalana i progressista i contrastar-la amb la que ens ofereix la premsa diària i la televisió, més desenfocades del que voldríem.

Per molts anys! Llarga vida a El Temps! De fet, dient-se així, la capçalera ja proclama explícitament que es tracta d’un producte destinat a durar molt. Doncs que duri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *