Europees’09 (3: don Alejo, la llengua i Déu)

Qüestions personals van impedir que pogués seguir en la seva totalitat el debat televisat entre els cinc principals candidats catalans a les eleccions europees. No sé si em vaig perdre brillants moments de tensió dialèctica i d’afilades rèpliques i contrarèpliques (intueixo que no), però sí que vaig ser a temps d’escoltar com l’inefable Vidal-Quadras treia el tema lingüístic i com els altres contertulis entraven al drap, per fer servir un símil taurí. El popular persevera en la seva peculiar creuada a favor del bilingüisme, que a efectes pràctics vol dir anar contra el català, i la resta de forces polítiques es van rebaixar ahir a insistir-li, una vegada més, el que don Alejo ja sap però no accepta: que el procés de normalització lingüística i el model educatiu d’immersió estan plenament reconeguts i beneïts per totes les instàncies possibles, començant per les europees, àmbit territorial que se suposa era el tema del debat d’ahir. Raül Romeva, atinadament, va proposar oblidar Vidal-Quadras i deixar-lo tot sol en un racó.

No cal que s’escarrassin massa parlant del català en aquesta campanya electoral. El futur de la nostra llengua a Europa no es decideix a Brussel·les o a Estrasburg, sinó a Madrid. En la mesura que el català fos llengua oficial a l’estat ho seria a les institucions europees, i aquí s’acabaria la història. De manera que no surti Maria Badia, representant del PSOE, partit que té (tindria) un paper decisiu en aquest tema, dient que gràcies a ells podem adreçar-nos a no sé quina instància europea en català. Gràcies, però el que demanem és el mateix tracte que el danès, el letó o el maltès, només això.

Sense sortir del debat televisiu, la frase definitiva la va pronunciar Alejo (estic parlant massa d’aquest individu, en sóc conscient) contestant Oriol Junqueras: “Que Déu ens conservi l’estat espanyol durant molts anys”. Si aìxò fos veritat, n’hi hauria per tornar-se ateu. El que no aconseguiran mai uns anuncis als autobusos de Barcelona ho faria possible l’afirmació d’aquest inquietant personatge.

Un pensament a “Europees’09 (3: don Alejo, la llengua i Déu)

  1. El ciutadà europeu cada vegada és veu més i més abandonat i sembla viure pitjor sota el missatge socialista que viu de l’explotació de la seva ‘solidaritat’ ben particular a canvi de la promesa del seu propi ‘cel’.

    I tanmateix en nom d’aquesta solidaritat i globalització, el treballador europeu sobreexplotat tinga que afavorir més el desenvolupament dels xinesos i països emergents en decriment del propi benestar europeu. 

    Allò que prometen a la ciutadania, és com si digueren t’explotarem en aquest sistema tota la vida per a que el pugam donar un sistema públic que el costarà un rinyó i part de l’altre,  oferir-te un bon asil i tindre una mort digna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *