LA LLUITA INTERNA A ERC
Aquests últims dies han aparegut missatges diversos de la cúpula republicana, des de la Conferencia d’en Puigcercos fins al Vicepresident Carod que semblen preparar el terreny per la cursa electoral a la Presidència de la Generalitat, i un replantejament de l’assemblearisme francament preocupant.
En la conferencia pronunciada per en Puigcercos es va notar implícitament un to com a candidat a les properes eleccions catalanes, i la major part del discurs va anar encaminat a reforçar els valors republicans com aposta de futur, i parlar fins hi tot de la família com una aposta d’esquerres, quan ja sabem que es un dels pilars que sustenta la dreta ideològica en els seus discursos.
Evidentment va tenir temps, i des de la seva posició predominant ara que ha sortit reforçat dels congressos regionals de defensar la presencia del partit en el govern com una estratègia clara i sense dubtes.
Aquests últims dies també he sentit la seva ma dreta, en Joan Ridao expressar que unes primàries internes a la presidència serien la condemna pel partit, donant la seva confiança a l’actual President.
Per part del sector Carod, en Ernest Benach s’expressava sobre la qüestió amb les mateixes paraules, i donava a entendre la possible retirada d’en Carod de la cursa a canvi d’una sèrie de contrapartides, en forma de poder s’entén.
Tota una estratègia per anar preparant el partit cap a un sol candidat, i començar a teixir una complicitat amb els dos sectors oficials del partit. Carod per la seva banda sembla aliè a aquestes estratagemes, ja que ha anunciat que vol seguir liderant ERC amb una sèrie de conferencies per alabar la seva gestió, i si convé desenterrar el projecte del 2014 com la seva bandera.
Fa mala espina quan els dos sectors coincideixen a limitar l’assemblearisme per donar sempre l’ultima paraula a la direcció, i deixar així les opinions incomodes de la militància amb paper mullat.
Tota una declaració d’intencions del poder en el partit, que desprès de salvar els congressos regionals ara voldrà limitar la veu dels militants signe distintiu d’aquest partit, i a mes intentar que el sector renovador encapçalat per en Carretero sigui cada cop mes invisible, i tingui mes inaccessible l’assalt al comandament de la nau republicana.
Mal camí el que porta el partit, ja que desprès d’arraconar l’Independentisme com a objectiu per substituir-lo per estar al govern a qualsevol preu, ara vol rematar la feina deixant muts als sectors crítics amb el sistema, i convertint-se amb un partit mes, on la cúpula es un òrgan que controla totes les estructures del partit sense donar opcions a les rectificacions o canvis de rumb.
Crec que per aquest camí, la patacada electoral pot ser important i el país pot perdre el que era un dels referents del dret a decidir, convertit en un mes del sistema, i sense ganes de lluitar per canviar-lo com fan la resta dels partits que contemplen amb passivitat com Catalunya va caminant cap a la decadència sense esma de dir prou.
Com a militant d’Esquerra estic completament d’acord en limitar l’Assemblearisme, sobretot a escala nacional. He estat en assemblees nacionals que m’ha caigut la cara de vergonya de certes actituds de companys i de sensació d’olla de grills insoportable.
No tothom que milita en un partit sap expresar-se correctament en un congrés. Altra cosa es millorar la participació directa en forma de vot quemolts cops queda per sota del desitjable.
Pel que fa a continuar fent independentisme resistent, purista i essencialista tens raó Esquerra no ho pensa practicar. Pel que fa ser l’independentisme, modern, pràctic, de govern i futur tot el que vulguis.
Salutacions
Jo conec a la persona que al congrés de Vilafranca de fa quatre anys va salvar l’assemblearisme. És diu Àlex Corretgé i actualment ja no milita a ERC. L’Àlex va començar a militar a les JERC, com molts altres, quan tenia uns quinze anys. Va marxar fart de veure com ell i molts altres eren arraconats perquè no combregàven amb en Puigcercós i el seu “tot s’hi val per continuar al govern”. El de Ripoll viu de la política des de que tenia vint anys (als vint i cinc ja cobrava de diputat) i res ni ningú l’apartaran de la política. És allò que s’anomena un animal polític: avui diu blanc i demà negre. No li importa si és ell el que continua al capdavant de la nau. Jo els he sentit a dir que el partit, més enllà de 10.000 militants, no calia que creixés. Evidentment ho deien perquè podrien arribar a perdre’n el control. Per suposat que així no s’arriba a la independència. Ni al 2014, ni al 3334. Però ells, si el fet biològic ho permetés, encara hi serien.
El que em sap més greu, però, es que a sobre encara treuen pit i defensen en públic l’assamblearisme, per maleïr-lo en privat. Jo personalment ho he vist en una reunió interna. Són una colla de caragirats. Volen modernitzar-nos per convertir-nos en un partit com els altres i poder gaudir del poder total i etern que els entregaran uns delegats absolutament submissos (només cal veure com funciona el consell nacional per fer-se una idea del model de partit que volen).