Una fulla d’un vell roure jo vaig prendre
i assecada dins d’un llibre fabrià
la guardava per a fer-te’n un present
aquell dia que els estels em donessin el teu cor.
Seda fina d’Orient i tres beril·les, un tresor:
l’aiguamarina que és blava,
el groguenc heliodor
i la maragda verdenca
jo et guaradava en cofre d’or
per aquell dia que els fats bons
em donessin ton amor.
A les hores del capvespre em mirava entristit
les aspres mans de dits maldestres,
preguntant-me si serien ben ardits
i tindrien prou tendresa
quan pogués acariciar le bellesa dels teus pòmuls
i la tebior dels teus pits,
aquell dia que els grans astres em lliuressin ton delit.
En el fons del pensament, en el racó del llenguatge,
hi tenia ber guardades les paraules
per a cantar amb elegància i primor
la tendresa dels teus ulls i del teu cor,
aquell dia que l’arc blau
em donés el teu desig per hostatge.
Però vingueren malfactors i em robaren els presents!
mentre em deien: No et fan falta, ja no et calen
que l’estimada ha marxat a la terra dels valents
i enc que ploris i gemeguis
les llàgrimes ara no et valen
que els estels la volen seva i ho celebren amb arpegis.
Des d’aleshores ençà que els odio els estels i al pit
sento el desig de fer guerra al firmament.
M’ensinistro en unes armes que no tinc
per a formar un exèrcit de lleves noves, per això vinc,
i si em seguiu i em voleu de capità
atacarem així que es faci la nit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molta tendresa i una patina de tristor, el destí, el desconsol… i unes mans no gens maldestres fetes per al conhort.