Renyer com a símptoma

L’amic Jaume Renyer ha decidit causar baixa del partit que fa només un any va intentar presidir. La notícia, que com altres dels darrers dies reflecteix molt bé que Esquerra “és com és”, no m’ha causat sorpresa. No és que me l’esperés, però no m’ha causat sorpresa i no sabria dir perquè. Potser la pròpia idiosincràsia del personatge, molt d’anar per lliure, ha fet que ja no es trobés a gust en un partit on el sector oficialista, més unit que mai i més a gust que mai trepitjant moquetes, cada vegada té més ganes de treure’s de sobre les veus discordants, vinguin del Pirineu o del Camp de Tarragona. Veus discordants que, com Pepito Grillo, recorden i recordaran a l’actual cúpula el fracàs de l’estratègia del segon tripartit, demostrable amb xifres electorals, i li recorden i li recordaran també la necessitat d’una major ètica i estètica a l’hora de governar, quan es governa (insisteixo, com vaig fer l’altre dia, en la necessitat de donar difusió a un paràgraf molt concret de l’article de Carretero i extreure’n conclusions).

No crec que la marxa de Renyer sigui una bona notícia per al sobiranisme i caldrà esperar esdeveniments per saber si ha estat una decisió adequada. De moment, veurem què donen de si les aparentment innocents eleccions europees, perquè potser ens donaran una informació molt valuosa i unes pistes clares de què ha de fer un nombrós gruix de militància desorientada i perplexa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *