Vaig conèixer a l’ Imma Mayol fa quasi 30 anys. Jo aleshores era responsable polític del PSUC al districte de Gràcia de Barcelona; la única responsabilitat política de la meva vida. Mai no he estat una persona d’aparell , el meu caràcter una mica àcrata i lliurepensador no encaixa amb estructures organitzatives tancades en sí mateixes.
L’ Imma era molt jove, rossa, agradable i tenia una mirada de bona persona.
Aquells anys també algunes vegades havia parlat amb en Francesc Baltasar.
Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè arran de les acusacions de la dreta espanyola de possible corrupció d’aquestes persones en relació amb la seva vinculació amb AGBAR ,estic segur que ha estat una acusació falsa. Ho dic pel meu coneixement professional de l’ intent d’AGBAR de fer-se amb el cent per cent de la gestió de la planta dessalinitzadora del Prat, intent escapçat per el tripartit llavors en el govern.
Ara bé per ètica i estètica estic indignat amb la relació professional actual d’aquestes dues persones amb la multinacional AGBAR , i de retruc també amb l’actual direcció d’ ICV.
Unes persones que es diuen ecosocialistes i d’ esquerra de debò i que sovint parlaven de transparència i honestedat no haurien de treballar per AGBAR. És què un ex- conseller de la Generalitat o una ex- tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona no podien trobar un altra feina desprès de deixar la política activa? Pobrets!
AGBAR és una multinacional que lluita per assolir el control privat de l’aigua a les Conques Internes de Catalunya i que a Amèrica Llatina conculca sovint el dret humà a l’aigua de la població indígena.
Per acabar-ho d’adobar algú de la direcció d’ ICV s’ha atrevit a dir que tothom té dret a treballar on vulgui, potser ho va dir una tal Laia Ortiz…
Mentre, els “sociates” i ERC es mantenen callats, no fos cas que algun merder els esquitxi també.
El BM, el BCE, Merkels, de Guindos , Mas- Collells i d’altres personatges van navegant amablement per l l’oceà neoliberal , i l’esquerra nacional a Catalunya, lluny de cercar l’aldea d’Astèrix que s’ha d’enfrontar d’una vegada a aquest capitalisme depredador, va fent la viu- viu i desacreditant-se entre els joves indignats i els vells antifranquistes que encara no han traspassat.
Parafrasejant Brecht, quan arribin els temps que l’home sigui amic de l’home penseu en nosaltres amb indulgència.
El Llop del Montsant
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!