Fòrum Narcís Monturiol

Vaig conèixer a l’ Imma Mayol fa quasi 30 anys. Jo  aleshores  era responsable polític del PSUC al districte de Gràcia de Barcelona; la única responsabilitat política de la meva vida. Mai no he estat una persona d’aparell , el meu  caràcter una mica àcrata i  lliurepensador no encaixa amb estructures organitzatives tancades en sí mateixes.

 L’ Imma era molt jove, rossa,  agradable  i tenia una mirada de bona persona.

Aquells anys també algunes vegades havia parlat amb en Francesc Baltasar.

Per què faig aquesta introducció? Doncs perquè   arran de les acusacions de la dreta espanyola de possible corrupció d’aquestes  persones  en relació amb la seva vinculació amb AGBAR ,estic segur que ha estat una acusació falsa. Ho dic pel meu coneixement professional de l’ intent d’AGBAR  de fer-se amb el  cent per cent de la gestió de la planta  dessalinitzadora  del  Prat, intent escapçat per el tripartit llavors en el govern.

Ara bé per ètica i estètica estic indignat amb la relació professional actual  d’aquestes  dues persones amb la multinacional AGBAR , i de retruc també amb l’actual direcció d’ ICV.

Unes persones que es diuen ecosocialistes i d’ esquerra de debò i que sovint parlaven  de transparència i honestedat  no haurien de treballar  per AGBAR. És  què  un ex- conseller de la Generalitat o una  ex- tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona no podien trobar un altra feina desprès de deixar la política activa? Pobrets!

AGBAR és una multinacional que lluita per assolir el control privat de l’aigua a les Conques Internes de Catalunya  i que  a  Amèrica Llatina  conculca sovint el dret  humà a   l’aigua  de  la població indígena.

 Per acabar-ho d’adobar algú de la direcció d’ ICV s’ha  atrevit a dir que tothom  té dret a treballar on vulgui, potser ho va dir una tal Laia Ortiz…

Mentre, els “sociates” i  ERC  es mantenen callats, no fos cas  que algun merder els esquitxi també.

El  BM, el BCE,  Merkels, de Guindos , Mas- Collells i d’altres personatges  van  navegant  amablement  per l l’oceà neoliberal ,  i l’esquerra  nacional a  Catalunya, lluny de cercar l’aldea d’Astèrix  que  s’ha d’enfrontar d’una vegada  a aquest capitalisme depredador, va fent la viu- viu  i desacreditant-se entre els  joves indignats i els vells antifranquistes que encara no han traspassat.

Parafrasejant  Brecht, quan arribin els temps que l’home sigui amic de l’home penseu en nosaltres amb indulgència.

El Llop del Montsant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!