El camp de l'Erra

Segons el pensador Zygmunt Bauman, vivim en una modernitat líquida. Penso en l’aigua de les rieres i penso en els límits de la comarca que entre tots podem construir. Les fronteres administratives, per sort, són líquides, es mouen, com les aigües, en canvi hi ha ponts que aguanten des de fa centenars d’anys. La bellesa del pont de Merlès es mereixeria unes planes, però avui no parlem d’això. Avui parlem de qui se’n cuidarà, de qui el donarà a conèixer una mica més, de qui vetllarà per la qualitat de les aigües que li passen per sota i pel benestar dels ramats que de tant en tant circulen pel seu damunt. D’altres comarques tenen altres ponts: el Berguedà, per exemple, té el de Pedret. Al Lluçanès hi ha com a mínim dos ponts que es fan dir sí senyor: el de Sant Martí d’Albars i el de Merlès. No sé qui m’explicava una vegada allò de l’aigat de Santa Teresa o de sant Pere (no n’estic segur), que es veu que la rierada va passar per l’ull del pont de sant Martí d’Albars, però no va tenir pebrots d’endur-se’l; la vella infraestructura medieval va aguantar i aguanta (aquelles gavarresades que tanta por fan a Avinyó i Artés). El pont de Merlès uneix dues parròquies, dos bisbats. Durant un temps van ser el bisbat de Vic i el d’Urgell, però quan es va crear el de Solsona, santa Maria va passar a ser del de Solsona. Les coses van canviant, les administracions són líquides, partit judicial d’aquí, comarca d’allà, bisbat de més enllà, però el pont no es mou i les aigües, més brutes o més netes, més emprenyades o més manyagues, van baixant cap al Llobregat. Els ponts no, però la resta, tot és líquid. Les comarques són una xarxa, les fronteres no existeixen, no hi creiem, es tracta de poder treballar junts tretze municipis units per la geografia, la història i els interessos de la gent del terròs. La nova comarca no separa, uneix, ajunta voluntats. Als voltants, fent grata companyia, continuarà havent-hi Sagàs, la Quar, la Portella, Salselles…qui pot negar que Salselles és Lluçanès! I el Cobert de Puigcercós, no ens el sentim nostre? Vull dir que hi haurà una administració que ajudarà a tirar endavant els pobles que clarament són Lluçanès, però la comarca també beneficiarà les zones veïnes, amb les que hi tenim uns lligams molt forts, econòmics, sentimentals, fins i tot podríem dir que espirituals. El Berguedà i Osona tal com són ara no responen prou a la seva complexitat (transport, model econòmic, marca turística, comunicacions, altitud, metereologia, bestiar, cultura, població). El Lluçanès té unes virtuts, moltes virtuts, i una problemática, o dues o cent, que ningú més que els seus habitants sabrem identificar (per mirar de resoldre-les). Això no exclou, ans al contrari, la màxima relació amb Vic, amb Manlleu, amb Berga, amb Gironella, amb Manresa, amb Puig-reig, amb la Guàrdia, amb Navàs, amb Torelló, amb Sant Quirze de Besora, amb Borredà, amb Barcelona, amb París, amb Granada, amb l’Equador, amb Andorra i fins i tot amb Ripoll. I amb Sabadell. Riera Gavarresa avall, riera de Merlès amunt. La gent de Sant Martí d’Albars tradicionalment ha anat de romiatge a Salselles, fa uns anys que ho torna a fer i anant bé la cosa continuarà. Els que es van a curar les berrugues a la Quar, ho faran igualment. Molta gent de Merlès va a mercat a Berga, i que duri. Els uns van sempre a Patum i uns altres patam, i encara hi ha qui s’estima més el mercat del Ram de Vic o totes dues opcions. O Cap. O passar la tarda a l’Ikea. Hospitals, instituts, discoteques, botigues, restaurants, catedrals, aeroports, tot això quedarà igual, més o menys: a disposició, a l’abast, lluny o depèn. El Lluçanès com a comarca oficial neixerà en aquests temps líquids que vivim, uns temps de treball en xarxa, de vasos comunicants, de relacions i fidelitats i identitats múltiples.  Aviam si ho sabrem fer? Aviam si serem capaços d’unir-nos per discutir les nostres coses, per repartir bé els nostres pressupostos, per encarrilar el nostre futur, ara que tenim la gran oportunitat!

(continuarà)