Les aigües turbulentes

El meu pas per la Facultat instal·lada a l’edifici de la plaça Imperial Tarraco, que ara tanca les seves portes, va transcórrer entre els anys 1974 i 1978. Quatre anys crucials a la història de Catalunya i de l’estat, i que van tenir el seu reflex a la vida estudiantil.

Recordo algunes mogudes, no massa diferents d’ara: assemblees, tancades, mobilitzacions, manifestacions… que inevitablement alteraven la vida estrictament acadèmica, tant plàcida com era llavors la ciutat de Tarragona.

Un curs es va veure afectat per les protestes que va provocar la clausura de la Universitat de (crec recordar) Valladolid. Amb aquest motiu es va organitzar una manifestació per la Rambla Nova (llavors del Generalísimo), tan civilitzada que vam respectar religiosament els semàfors en vermell dels vianants; els “grisos” que van aparèixer de sobte, porra en mà, no ho eren tant, de civilitzats, i van disoldre la marxa sense cap contemplació. El contrast entre la correcció dels estudiants i la brutalitat de la policia feia evident que al país li calia un bon canvi polític. Curiosament, avui els papers s’han invertit: els estudiants tallen la Diagonal de Barcelona per qualsevol fotesa i els Mossos s’ho pensen tres vegades abans d’intervenir.

En una altra ocasió, a l’estudiantat li va sobrevenir la febre més revolucionària: boicot a les eleccions convocades per al claustre (promogut pels mateixos que es queixarien si no els deixessin votar), assemblees multitudinàries amb gent asseguda per terra (molt de l’època), organització de classes “autogestionades” (sic) que van durar de Nadal a Sant Esteve… El moment, repeteixo, era convuls i les ganes de voler canviar el món, pròpies de l’edat, ajudaven al desori.

També va ser el moment i l’escenari adequats per prendre contacte amb l’eclosió de les formacions polítiques de l’època. Psuquers que escalfaven l’ambient ja de per sí calent (alguns són avui gent de bona posició: no cal donar noms), militants del PSAN (amb qui continuo tenint bona amistat) i molta paperassa de la famosa sopa de lletres, des de maoistes fins a trotskistes, passant pel sempre sorprenent Partit Carlista socialista autogestionari. Presència discretíssima de partits més moderats. El temps i les eleccions posarien cadascú al seu lloc (o a la seva poltrona, que també).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!