“Camino”

Una nena pateix una greu malaltia. La seva catòlica família i la institució a la qual pertany aprofitaran el dolorós procés per donar-li la volta: el patiment de la criatura, en el fons, és desitjat perquè s’interpreta com un designi diví que mena a la santedat.

La pel·lícula és, entre més coses, una crítica a l’Opus Dei, sutil, no frontal. Si no recordo malament, la institució no hi és esmentada en cap moment, però els senyals són continus i evidents, començant pel títol del film i acabant per una representació a mida natural de Sant Josepmaria (així, tot junt), fundador del tinglado.

La duresa del seu planteig i de l’argument (basat en fets reals) no deixen indiferent. La tensió que provoca la successió d’escenes basades en hospitals i fanatisme religiós només cedeix amb els moments onírics que viu la nena (magnífics efectes especials) i amb el contrapunt popular d’un centre social i la seva funció de teatre.

Per reflexionar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *