Tian Riba Bloc

César Molinas va publicar diumenge a El País un article controvertit titulat Lo que no se quiere oír sobre Cataluña. Molinas és un pensador lúcid, i subscric part de l’anàlisi que fa. Per exemple quan diu que (una part) del problema de la relació entre Catalunya i Espanya és l’encaix d’un poble del nord en un país del sud. Dit això, Molinas, citant Vicens Vives, també escriu que “la mentalitat menestral”, que resumeix en “treball, sentit pràctic de la vida i limitació d’horitzons”, ha vertebrat Catalunya durant cinc segles. Quedem-nos amb la “limitació d’horitzons”. Amb el que Molinas en diu “model de societat” inspirat en el “poble dels hòbbits”. Catalunya és, efectivament, una societat de classes mitjanes, el que abans es deia la petita burgesia. Catalunya és, encara en part, el botiguer de L’auca del senyor Esteve. I puc estar d’acord que durant molt de temps, i encara en part, aquestes classes mitjanes han estat porugues. És allò d’aquest mal no vol soroll. Allò de no prenguem mal. Que s’explica i potser es justifica per la història. És allò dels calls jueus. Que no es noti. Tenim una certa tendència a malfiar-nos de qui destaca, a criticar qui té ambició. Però potser amb el que Molinas no compta és que ser menestral ja no està renyit amb l’ambició. Permeteu-me recórrer a la gran metàfora del futbol. Pep Guardiola és fill de la nostra mesocràcia. I no només ens ha ensenyat a guanyar i a tenir ambició, sinó que ha canviat el futbol de tot el món. La classe mitjana potser no té èpica, però, en gran part, ha deixat de tenir horitzons limitats. L’actual moment polític no s’explica sense aquest canvi de mentalitat. Sense classes mitjanes no hi ha Via Catalana. El senyor Esteve s’ha cansat. El Ramonet ja no té feina. I potser la paciència s’ha acabat perquè l’han munyit com una mamella. Però, sobretot, el senyor Esteve ha descobert que hi ha una cosa bàsica que es diu dignitat.