Les aigües turbulentes

Les circumstàncies que han envoltat el rodatge i l’estrena de la pel·lícula de Woody Allen són sobradament conegudes. Hem esmorzat, dinat i sopat Vicky Cristina Barcelona cada dia des de qui-sap-lo. El resultat, però, dista molt de ser satisfactori, al meu gust.

Com se sap, el film és una mena d’encàrrec per vendre Barcelona a aquests mons de Déu, i això es nota. Se’ns mostra una ciutat de postal, amb tots els ítems d’interès per l’esperat visitant (Gaudí, modernisme, Raval, Tibidabo, Montjuïc…). Des d’aquesta òptica, la pel·lícula fa el seu paper, però també és una Barcelona artificial, irreal: no hi ha vida quotidiana, ni carrers plens de cotxes, ni gent normal passejant, només turistes i artistes en uns escenaris bohemis d’alt standing.

Pel que fa a la imatge de Catalunya, es circumscriu a tres elements: una llesca de pa amb tomàquet (costa una mica de veure, però hi és), una bandera catalana quan la parella es casa al jutjat i el ja famós màster de la protagonista, “identitat catalana”, que em sona igual que “egiptologia” o “arqueologia ibèrica”. La banda sonora, signada per Paco de Lucía i per un grup anomenat Els Tallarini (o qualcom per l’estil) no ajuda gens en aquest sentit.

L’argument, res de l’altre món: parelles, trios… El Bardem fa el suadíssim paper de Casanova llatí intentant endur-se les dones al llit de dues en dues; la Penélope Cruz, a joc, esbojarrada; les americanes, dolen i volen…

S’ha de veure, malgrat tot. Com va dir no sé qui, per una pel·lícula que s’estrena en català a tants cinemes, ara no fem el préssec…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!