Viatge a les valls pirinenques (5: ja sé què és una punyera)

Mentre em preparen l’habitació a l’hotel d’Espot, m’entretinc a conèixer el poble: l’església, el pont romànic… molt hotels i algunes botigues. En una d’elles han col·locat un rètol per fer saber que “aquí no tenim premsa”, farts de que tothom entrés a demanar-ne. El què sí tenen a l’aparador és una horrorosa col·lecció de pongos a la venda.

La tarda la dedico a visitar l’Ecomuseu d’Esterri d’Àneu. Es tracta d’una casa moblada i disposada tal i com eren antigament. Una visita guiada ens explica els detalls de la vida diària a aquelles contrades. Ens assabentem de què és una punyera o un tirapeu. Ens expliquen l’estratègia de les cases per aparentar més riquesa de la que tenien. Ens mostren com la millor cambra no era la del cap de casa, sinó del matrimoni jove: obligats a tenir molts fills, tot eren comoditats perquè “complissin”. En relació a això, passen al final un video amb una afirmació que fa pensar: “abans hi havia gent que neixia i moria a la mateixa habitació”.

L’endemà matino per pujar fins l’estany de Sant Maurici. Entro primer en un petit supermercat per proveir-me de vitualles. Una parella de turistes estrangers demanen a la caixera dues bosses de plàstic per al pa que acaben de comprar i aquesta es nega a donar-los-en més d’una. Quan la parella ha marxat fa:

– dues bosses per una barra de pa! Sí, home, i què més…

Així tractem al visitant. Una miserable bossa de plàstic potser farà que la parella no torni. El negoci del Robert de les cabres.

La pujada a l’estany (que també es pot fer amb jeep) hauria estat plàcida i agradable de no fer acte de presència una, dues, mil mosques. No sé si és l’època de l’any, les condicions atmosfèriques del dia o què. Al matí m’he dutxat, que consti. A l’arribar al destí un es troba amb aquella imatge repetida tantes vegades: l’estany, els Encantats, alguna clapa de neu… Pòster a afegir als de Montserrat des de Sant Joan, Cadaqués des del mar o la Sagrada Família des de la Pedrera.

La tornada la faig novament amb les mosques i, a més, plou. Però no importa. He caminat quatre hores i he respirat aire pur. D’això es tractava.

[Apunt dedicat a la memòria de la senyora Maria Rosa, que aquesta matinada ens ha deixat a Palma de Mallorca; la vaig esmentar en aquest apunt]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *