Viatge a les valls pirinenques (4: d’un Pallars a l’altre)

La ruta entre Molinos, a la Vall Fosca, i Espot, on vull romandre tres dies més, inclou dues ciutats que mereixen una parada: la Pobla de Segur i Sort.

La Pobla de Segur és un important nucli de comunicacions: hi arriba el ferrocarril (tres trens diaris fins a Lleida), recentment traspassat a Ferrocarrils de la Generalitat. Les unitats, ai las, encara duen el logotip de RENFE. D’interès és la Torre Mauri, conjunt modernista habilitat com a Ajuntament, oficina de turisme i sales polivalents. La reforma va ser inaugurada pel ministre Josep Borrell, fill de la població i jacobí notori. Potser per compensar, al mateix recinte s’ha erigit un monument al general Moragues.

General que tornaré a trobar a Sort, la següent parada, i per partida doble ja que l’heroi de 1714 hi va estar molt vinculat (una acotació: el recordarem, demà?): monument (a la foto) i placa a la casa natal (?), col·locada en ple franquisme per la Diputació (“dedicada a Joseph de Moragas, héroe de la montaña leridana”). Moragues va néixer a Sant Hilari Sacalm, però el 1966 no estava tant clar. Abans d’agafar el cotxe, m’encurioseix passar per davant l’afortunada administració de loteries, amb una discreta cua de compradors, àvids de que la suerte les acompañe (nova acotació: hem de seguir gastant-nos els diners en una rifa espanyola?).

Arribo a l’Hotel Saurat, d’Espot. Establiment de tota la vida: cinc generacions de propietaris. El lloc l’ha fet famós Joan de Sagarra, el fill del gran escriptor, que hi passa els estius i en parla molt bé a La Vanguardia. En justa correspondència, l’establiment li ha dedicat un saló i hi ha penjat un retrat de l’autor de Vida Privada. La recepció és deserta, amb l’única presència de dos gossos dormint. Per avisar que vingui algú no hi ha el típic timbre de la sèrie de Tricicle, sinó un telèfon antic que precisa el marcatge d’un número.

L’hotel té un aire familiar i tot convida al descans: una biblioteca, innombrables butaques, rellotges de peu de l’any de maricastanya, silenci… i els dos animalons que segueixen dormint. Duen una vida de gos, com se sol dir. Em penso que els imitaré els propers dies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *