Viatge a les valls pirinenques (2: llum a la Vall Fosca)

El gran revulsiu econòmic d’un indret tan endarrerit com la Vall Fosca va ser, sens dubte, l’aprofitament dels generosos recursos hídrics per produir energia elèctrica, des de començaments del segle XX. La primera empenta la va donar Emili Riu, polític i empresari. Dedico el dia a conèixer millor aquesta faceta.

Pujo fins a l’estany Gento, un dels que proveeixen d’aigua el sistema de producció elèctrica, i ho faig mitjançant el telefèric instal·lat a la zona per facilitar les obres de construcció de la central reversible Sallente-Estany Gento. Es tracta d’un fascinant mitjà de transport capaç, en el seu moment, de suportar la càrrega d’una formigonera. Ara es conforma a portar 58 passatgers a cada viatge, sempre que no pesin, en conjunt, més de 25.000 quilos… Avui hi puja una trentena de persones, entre excursionistes, ciclistes, pescadors i turistes, a més de quatre bicicletes, que no perdem detall de l’espectacular vista durant l’ascensió, a un metre per segon. Sembla una gran velocitat, però no: són 3,6 km/hora.

A dalt faig una travessia seguint el recorregut d’un antic carrilet. Còmoda travessia: és, lògicament, a peu pla i d’impossible desorientació. I és una travessia que dura més de tres hores, silenciosa, sota un sol brillant i amb unes vistes increïbles. A la tornada, descobreixo un ramat de vaques. Ens van enganyar l’altre dia: no dirigeixen el cul cap el sud, sinó en totes direccions. Algunes em miren amb un posat entre la sorpresa i la indiferència.

La següent etapa hauria de ser el Museu de la Central Hidroelèctrica. Dic hauria perquè només és visitable en uns dies i hores concrets, però ja faig salat: serà en una altra ocasió. Em passejo per la zona de la central, que està activa i fa aquell soroll monòton i fantasmal que fan certes màquines quan funcionen. No hi falten els rètols de “Fecsa” i “alta tensió, perill”. El que no hi ha són aquells dibuixos amb un senyor fulminat per un llamp, que de petit m’impressionaven molt.

Per documentar-me sobre el tema, visito uns dies més tard l’exposició que ha muntat el Consell Comarcal a Sort dedicada a Emili Riu, que ja hem citat. Era un home amb gran visió de futur sobre les oportunitats de negoci que representaven les reserves hídriques de la zona. També va ser diputat de Sort-Viella un munt d’anys seguits, mentre vivia a Madrid: un cacic, vaja. El que més crida l’atenció de l’exposició és que, mentre les centrals hidroelèctriques de la Torre de Cabdella produïen kilovats per fer anar la ciutat de Barcelona, els pobles de la Vall Fosca van continuar sense corrent elèctric durant anys… Potser per ser fidels a la denominació de la zona.

Un pensament a “Viatge a les valls pirinenques (2: llum a la Vall Fosca)

  1. La Vall Fosca és una contrada magnífica. Un dels llocs pirinencs més interessants. Ara està en una cruïlla. La fallida de Martinsa deixa a la futura estació d’esquí a l’aire. Quin futur tindrà la vall? Com molt bé dius els urbanites volem un tipus de vall i els pirinencs necessiten un futur. Difícil dilema…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *