A tall d'invocació

blog d'Enric Balaguer

5 de novembre de 2010
Sense categoria
3 comentaris

Veure i mirar

Ho comenta Anjel Lertxundi, a Vida y otras dudas, però té el tarannà de les faules. Era una notícia de periòdic: en una columna molt esquifida i marginal es donava compte de l’assassinat d’un captaire que sempre demanava almoina en el mateix cantó del carrer. La polícia va interrogar tots els transeünts que hi havien passat abans de l’assassinat. A l’endemà, la notícia va eixir en primera pàgina: havien detingut un banquer com a sospitós. El banquer passava diàriment pel cantó i segons havia declarat mai no havia vist el captaire. La policia ho va trobar estrany i el va considerar sospitós. Però el banquer va aconseguir convèncer la polícia: ell passava tots els dies pel carrer i no hi veia el captaire. 
   I açò porta Lertxundi a l’epíleg: “no se puede ver lo que no se mira” (n’hi ha més)   

És un exemple més de la teoria de la invisibilitat. Hi ha coses que romanen invisibles i qualsevol grup social minoritari ho sap: minories lingüístiques, dones, gais…
  La invisibilitat és un fet palés davant de gent que automàticament et diu “Enrique”; és el periòdic que parla de la literatura pressuposant-la espanyola i sense contemplar la possibilitat de ser catalana o basca o gallega; la invisibilitat et fa present quan donen per fet que ets catòlic; quan et fan partícep de l’alegria de “la roja”…
    Cada dia ho percep –ho visc– amb més violència, com si fos una agressió insuportable. I és que en compte d’acceptar la diversitat i el respecte com a punts de partida, sembla que s’estableix el contrari: la massa, la vulgaritat, el fet homogeni.  O no és així?  

  1. Absolutament. Tens tota la raó del món, com se sol dir. No sabem mirar ni escoltar. L’altre (el que és diferent) no existeix. És lamentable, i una punxeta que jo també tinc clavada, com molts altres.

  2. Per això hem de fer que els altres, els que ens van invisibles rectifiquen quan els diguem que s’enganyen, que “jo sóc jo i no com tu vols que siga jo”. No ho hauríem de demanar, ho hem d’exigir i si cal enfrontar-nos-hi. Tenim un nom, una llengua, unes preferències sexuals o unes conviccions i són “les nostres” (les de cadascú). Ens agredeixen i ens hem de defensar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!