És un exemple més de la teoria de la invisibilitat. Hi ha coses que romanen invisibles i qualsevol grup social minoritari ho sap: minories lingüístiques, dones, gais…
La invisibilitat és un fet palés davant de gent que automàticament et diu “Enrique”; és el periòdic que parla de la literatura pressuposant-la espanyola i sense contemplar la possibilitat de ser catalana o basca o gallega; la invisibilitat et fa present quan donen per fet que ets catòlic; quan et fan partícep de l’alegria de “la roja”…
Cada dia ho percep –ho visc– amb més violència, com si fos una agressió insuportable. I és que en compte d’acceptar la diversitat i el respecte com a punts de partida, sembla que s’estableix el contrari: la massa, la vulgaritat, el fet homogeni. O no és així?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Absolutament. Tens tota la raó del món, com se sol dir. No sabem mirar ni escoltar. L’altre (el que és diferent) no existeix. És lamentable, i una punxeta que jo també tinc clavada, com molts altres.
La invisivilitat! Les dones en som molt perjudicades.
Però m’he fixat que els vells són poc mirats, com també els cambrers… La llista, que és llarga, fa mal, oi?
Per això hem de fer que els altres, els que ens van invisibles rectifiquen quan els diguem que s’enganyen, que “jo sóc jo i no com tu vols que siga jo”. No ho hauríem de demanar, ho hem d’exigir i si cal enfrontar-nos-hi. Tenim un nom, una llengua, unes preferències sexuals o unes conviccions i són “les nostres” (les de cadascú). Ens agredeixen i ens hem de defensar.