Les aigües turbulentes

Vic no és per mi una ciutat qualsevol: és el lloc de naixement de la meva mare i la capital de la comarca d’on procedeix tota la meva família materna. Malgrat això, feia molts anys que no hi posava els peus i, encara asclat per les caminates montserratines, vaig decidir anar-hi l’endemà.

Agafo a Barcelona un tren de rodalies, un d’aquests trens que van fins a Ripoll, s’aturen a tot arreu i, de tant en tant, són notícia als diaris pel fet de dilatar el temps, demostrant didàcticament les teories d’Einstein. Aquest dia, però, el tren tardarà un temps diguem que correcte.

El vagó és, durant tot el viatge, un anar i venir de persones de les més diverses procedències. Al meu costat, dos nois consultant un plànol de la Garriga, on baixaran, i un d’ells llegint en llibre en ciríl·lic. A l’altra banda, una oriental i un negre. Molts magribins i sud-americans. A Balenyà pugen quatre noies amb mocador al cap, tapades fins els peus. Significatiu si tenim en compte que anem a la capital de la deep Catalonia.

Ja sóc a Vic. En contra del que explicava la novel·la Laura a la ciutat dels sants, el paisatge no és diferent quan el tren s’acosta a la ciutat. Tampoc hi ha boira, ni veig capellans. És, això sí, aquella ciutat dinàmica i nostrada, tradicional i entenimentada que jo sempre he envejat. El passeig Jacint Verdaguer mena a la gran plaça de l’Ajuntament, aquella que, segons Pla, seria la plaça major de Catalunya si tingués un monument al bell mig; però no h’hi ha. El que hi ha és un bulliciós mercat, que sorprèn agradablement perquè recorda molt els d’abans: pagesos de la rodalia oferint fruites de tots colors, verdures, enciams, tomàquets, ous, cargols… fins i tot bolets, a banda de tota l’oferta habitual de roba, parament de la llar i estris de cuina.

La ruta turística inclou el Temple Romà (a la foto), la Catedral i el Museu Episcopal, que recomano vivament. A la Catedral, el senyor que em ven l’entrada em pregunta en quin idioma vull el fullet informatiu que donen. El renyo amablement:

– vostè l’ha de donar sempre en català, home; si algú el vol en un altre idioma, ja ho demanarà!

No sé si ha entès el meu raonament. Ja té nassos que en una ciutat com Vic algú català pregunti a un catalanoparlant (jo) en quin idioma vol el fullet. Oblido de seguida la qüestió contemplant el claustre gòtic, el monument a Jaume Balmes i les tenebroses pintures de Sert que, segons explica la meva mare, li causaven terror quan era petita. Bé, no eren les actuals pintures sinó les que van quedar destruïdes durant la guerra.

S’acosta l’hora de marxar. Acabo ja la passejada vigatana amb l’obligada compra de fuets en una de les acreditades cansaladeries del centre. No duraran gaire quan arribin a casa.

[apunt dedicat, lògicament, a la meva mare]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!