Tres escapades d’estiu (1: Montserrat)

Inicio avui la crònica de tres escapades durant les curtes vacances que ja he acabat: Montserrat, Vic i Alacant.

Decideixo anar a Montserrat, a fer la cabreta i a esnifar aire pur i espiritualitat catalana. La combinació de tres mitjans de comunicació (Ferrocarrils de la Generalitat, Aeri de Montserrat i funicular de Sant Joan) em transporta en dues hores a més de 1.000 metres d’altura. Inicio la marxa a peu fins a Sant Jeroni quan les campanes comencen a repicar. La muntanya de capricioses formes, el monestir allà baix, el dia clar i les campanes que sonen: molt típic, molt tòpic, però també molt bonic. La ruta fins al cim més alt de Montserrat és un agradable passeig que només es torna costerut amb les escales del darrer tram. S’ha de ser molt manta per no fer-la. Tot és silenciós i amb poc moviment: només em trobo uns operaris arrenjant el camí i una noia que torna de fer footing. Després, al cim hi trobo més moviment.

S’acosta l’hora de dinar. Baixo pel funicular i torno a la plaça del Monestir: el que de bon matí era un espai buit i silenciós, ara és un bulliciós formiguer de gent gran i, sobretot, de guiris. N’hi ha per tot arreu, són com la pudor. Veig vestimentes que fan mal a la vista (pameles, mitjons blaus amb sabatilles grogues, sabates de taló…). El personal origina les lògiques cues a tot arreu, inclòs el restaurant self-service. Passo d’esperar-me i em compro un entrepà de truita de patates i una cervesa, que em menjo de qualsevol manera.

Aprofito l’hora de la migdiada, en què tothom està inactiu, per anar a fer la visita al cambril de la Verge. La cua és més curta que abans de dinar, però un quart d’hora d’espera no me la treu ningú. Formulo a la Moreneta dues peticions. Una de caràcter estríctament personal i l’altra publicable: la independència de Catalunya. Així, com sona. Si va fer cas a un conseller esquerranós i descregut concedint-li pluges abundoses, perquè no m’ha d’escoltar a mi, que sóc molt bon noi? (ehem…). A la sortida, encenc un ciri que afegeixo als milers que cremen, previ pagament d’un euro i mig. Fins i tot el culte hiperdúlic està sotmès a les servituds comercials.

Abandono el monestir i a la sortida veig una cara que no m’és desconeguda. És Josep Maria Àlvarez, secretari general d’UGT, “conspirant” amb altres dues persones. Què fa aquest home a Montserrat un dilluns a la tarda? Misteri.

Aprofito el que resta de la jornada per fer una passejada fins a l’anomenada Creu de Sant Miquel, des de la que es contempla una esplèndida vista de tot el conjunt monumental i del curs del Llobregat. A una hora prudencial inicio la retirada amb els mateixos mitjans de transport, tot meditant la meva sol·licitud mariana: ara que hi caic, no vaig concretar-li en quin moment volia que es complís la meva petició…

Un pensament a “Tres escapades d’estiu (1: Montserrat)

  1. Encara que la Moreneta escolti les teves peticions, estic segur que no mourà ni un dit, fins que no siguem mereixedors d’un país com cal. Un altre cop prova a la Santa Cova. Quina vista més maca des de dalt del mirador de Sant Jeroni, amb aquella rosa dels vents que et permet centrar la mirada cap a tots els indrets del país. Si no hi núvols la visió és magnífica. Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *