En la conjuntura actual i després del què ha succeït a la guerra de Síria entendria, però no compartiria, el lliurament del premi Nobel de la Pau a Serguei Lavrov, ministre d’afers exteriors de Rússia o per extensió a Vladímir Putin.
Tots els que seguim des de casa els afers internacionals hem viscut amb preocupació la crisi que es va generar quan, amb l’excusa de la utilització de gasos letals a Síria, el govern americà es va disposar a fer una intervenció directa, les conseqüències de la qual eren imprevisibles per la certesa d’estendre així el conflicte a la regió.
Aleshores, en plena escalada verbal per a justificar l’atac, el secretari d’estat nord-americà, John Kerry, contestant a un periodista va dir a Londres el 9 de setembre que Síria podria evitar un atac lliurant “totes i cadascuna de les seves armes químiques a la comunitat internacional”. Va ser una relliscada fruit d’un comentari improvisat que el mateix Departament d’Estat a Washington, per intentar treure importància, va qualificar de mera “retòrica”.
Retòrica sí, però segur que a Kerry li ha costat una estirada d’orelles dels grups de pressió armamentistes, perquè, ràpidament, sense donar temps a reaccionar, el govern rus va aprofitar les declaracions del secretari americà i la maquinària diplomàtica va començar a fixar aquesta possibilitat. La Pilar Bonet, corresponsal d’ “El País”, ho explicitava molt bé des de Moscou el 16 de setembre: “Serguei Lavrov, per la seva banda, va saber caçar al vol les declaracions de Kerry per acabar forjant una proposta de control d’armes químiques a la qual es va agafar Damasc i que ha servit també per treure el president nord-americà Barack Obama del carreró sense sortida en què s’havia ficat”
El desenllaç a l’oportuna reacció de Lavrov són uns acords que avui permeten actuar a l’OPAQ per desarmar químicament l’exèrcit sirià. Possiblement també conduiran a la baixa una guerra on, per vergonya de tots, ja s’estima que han mort 100.000 persones i n’ha provocat 2 milions més de refugiades.
Des d’aquesta lògica penso que Serguei Lavrov tindria més merescut el Nobel de la Pau que l’OPAQ. Però no em feu cas, tampoc no vaig entendre perquè el van concedir a Henry Kissinger, el secretari d’estat nord-americà que per la seva actitud i les decisions preses durant la guerra del Vietnam, l’haurien d’haver jutjar per crims contra la humanitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!