Escapada a l’Urgell i la Segarra (2: Cervera)

Una autovia de fins a tres carrils, successora de l’antiga N-II, connecta en pocs minuts Tàrrega i Cervera. Arribo, doncs, a la capital de la Segarra, aparco, i camino cap el centre, una mica intuïtivament.

M’interessa contemplar la famosa Universitat de Cervera, erigida per aquell rei que tenim penjat a l’inrevés. La trobo de seguida: és un imponent edifici d’estil Escorial (no exactament, però ja m’enteneu), amb una enorme corona metàl·lica a sobre la porta principal, no apta per republicans radicals. L’edifici decep: no és cap monument visitable, sinó la seu de diverses institucions que, a més, es troba en obres. Pregunto si puc introduir-me al casalot a una senyora que escombra una de les escales i em contesta que no ho sap; doncs sense més preàmbuls em passejo pels desèrtics patis i passadissos del que una vegada va ser el centre d’estudis més important de Catalunya i a on va estudiar Jaume Balmes, segons diu una placa de la porta.

Per a l’anècdota queda la imatge d’un enorme cogombre al mig del carrer, just davant la Universitat (devia haver mercat aquest dia a Cervera). No atino a trobar una lectura subliminar a la relació entre una entitat felipista-borbònica i un cogombre mig xafat pel trànsit, però segur que hi és.

Camino després cap el casc antic de Cervera i ho faig pel carrer Major, llarga via molt ben conservada estèticament i que respira història pels seus nombrosos edificis: aquí s’hi celebaren unes Corts que donarien pas a la Generalitat, aquí nasqué Duran i Sanpere i aquí es produí l’asentamiento (sic: la placa és en castellà) del matrimoni dels Reis Catòlics.

Arribo a una preciosa plaça porxada, amb la Paeria (atenció a unes curioses mènsules) i darrere l’església gòtica i una mena de balcó natural amb vistes a la Segarra, que contemplo sota un sol de justícia. De tornada, em fico al denominat carreró de les Bruixes, que és com un túnel construït sota unes cases que servien de defensa per la població. És un indret fosc, abandonat i ple de pintades de totes les radicalitats possibles. Fa una mica de por i tot.

Abans de marxar m’aturo a una pastisseria i compro “sabines”, una mena de carquinyolis típics d’aquí. Trec el cotxe d’on el tenia aparcat i a punt estic de topar amb un altre (seria el segon incident automobilístic en deu dies). M’allunyo d’aquesta ciutat contradictòria, que va veure néixer la Generalitat però també l’asentamiento del matrimoni més infaust per la nostra nació.

M’espera un museu ben peculiar a Verdú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *