Adéu a Quino

Un record per al dibuixant Quino, que avui ha mort als 88 anys. Dir Quino és dir Mafalda, la nena-adulta insolent i saberuda però també plena de sentit comú que a través d’uns aparentment ingenus còmics es dedicava a explicar el galdós panorama de la societat que ens ha tocat viure. I ho feia acompanyada d’altres personatges que, per sempre, quedaran en la nostra memòria: Manolito i les seves beceroles comercials, Susanita i el seu classisme, Libertad (todo el mundo saca su conclusión estúpida cuando me conoce), etc. Vaig descobrir les tires còmiques a principis dels anys setanta i de primeres les confonia amb les de Charlie Brown i Snoopy (personatges que mai no m’han fet gota de gràcia). La Mafalda i amics, al contrari, protagonitzaven unes situacions més properes i divertides i, a més, parlaven un porteño fascinant per desconegut. Amb molt bon criteri, quan Quino se’n cansà, deixà de dibuixar-los i publicar les historietes. Avui, lamentablement, qui s’ha cansat del món a qui disparà els seus enginyosos dards ha estat ell mateix. Fins sempre.

[Imatge: Joaquín Lavado -aquest era el seu nom real- va fer moltes més coses: rajoles que decoren el passadís entre les estacions de Perú i Catedral del subte de Buenos Aires; clarin.com]

Respostes no: propostes

Tot el meu rebuig cap a la sentència que avui ha inhabilitat el president Torra i tota la meva solidaritat cap a la seva persona. Crec que ha estat una digníssima autoritat i un eficaç gestor en el convuls període que li ha tocat comanar. Voldria apuntar, però, algunes consideracions.

En el seu moment ja vaig mostrar les meves reserves sobre l’espectacle d’estira-i-arronsa en què es va convertir l’episodi de la pancarta al balcó del Palau de la Generalitat, origen i excusa per a la ignominiosa decisió que avui perpetra la justícia espanyola. Segueixo pensant, i el president Torra ho va acabar reconeixent ahir en la molt recomanable entrevista que Vilaweb li va efectuar, que l’actual règim autonòmic més que una ajuda pot arribar a ser un obstacle per a la consecució de la independència de Catalunya. Això no vol dir que s’hagi de renunciar a assolir-ne el control ni a aprofitar-lo per a dur a la pràctica totes aquelles polítiques que signifiquin un progrés per a la nostra societat, fins on permetin les limitacions legals, competencials i pressupostàries (que són, en definitiva, el que dóna sentit a les ànsies de major llibertat). El que és un error, crec jo, és voler utilitzar el minso poder autonòmic per prendre decisions de calat independentista, per molts simbòliques o innòcues que siguin (i la col·locació de la pancarta ho era). Són actuacions suggerides per la “desobediència”, concepte tant atractiu com de mal dur a la pràctica, que precisa d’una molt treballada estratègia prèvia (que no existeix) i d’una fèrria determinació per part dels que n’han de ser protagonistes (que està per veure que la tinguin). És una manera d’autoenganyar-se, d’anar-hi anant que no porta enlloc, una manera de marejar la perdiu que aconsegueix desmotivar la societat aquí i donar arguments i noves mostres de repressió allà.

Hi ha més raons per no jugar a l’independentisme des de les institucions autonòmiques (i això també és aplicable al món local). Aquests són uns àmbits amb (més o menys) poder real, legítim objectiu de totes les forces polítiques, que hi voldran implementar les respectives propostes ideològiques i assolir-ne la màxima representativitat en termes d’escons, consellers, regidors, assessories o el que calgui. En aquestes condicions, és molt difícil demanar la màxima unitat entre les diferents forces, per molta coincidència que hi hagi en l’objectiu final. La prova són les contínues i deplorables mostres de desencontre entre bàndols ideològics, per a desconcert de la pacient ciutadania de peu.

No: l’accent en la política independentista s’ha de posar en un altre lloc. A banda de la mobilització popular (que té les seves pròpies lògiques i tempos), cal centrar els esforços en altres àmbits institucionals: el Consell per la República, per exemple, no mediatitzat pel poder espanyol i lliure de batalles ideològiques del dia a dia, és l’òrgan transversal a potenciar i com a veritable dipositari de la sobirania, deixant-lo de considerar una mera carcassa simbòlica, perquè no l’és. És el nostre Govern a l’exili, el govern que pot col·locar una pancarta a la seva seu sense desagradables conseqüències. El que pot traçar les grans línies estratègiques diplomàtiques o jurídiques, dos camps d’innegable èxit enfront les frustracions peninsulars.

En qüestió de dies, potser d’hores, Catalunya ja tindrà tres presidents: un d’exiliat, un d’inhabilitat i un de provisional. Déu n’hi do. No ens oblidéssim, però, d’un quart president: el que, des de Madrid, remena les nostres cireres. Potser que comencem a arremangar-nos de veritat per revertir la situació perquè ja és insostenible. La tarda d’avui anirà curulla d’airades intervencions a les xarxes, de mostres de rebuig, de crides a concentrar-se en carrers i places… Ja està bé, però, com he llegit no fa gaire (i he repiulat), no volem més respostes: volem propostes.

[Imatge: Vilaweb]

Progressistes de me***

L’Ajuntament de Barcelona no ha trobat cosa més important que fer que retirar la medalla d’or de la ciutat a Heribert Barrera. Al Molt Honorable president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. El motiu? Buscant i rebuscant peces de convicció, han aconseguit trobar algunes intervencions de caràcter racista. Les opinions de Barrera sobre negres o indis americans, no sé ben bé quin és el col·lectiu afectat, devien ser, amb tota seguretat, desafortunades, però cal tenir presents el context i les valoracions morals de la societat en el moment en què foren fetes. Jo també rebutjo aquestes manifestacions però, insisteixo, cal tenir en compte quan i com foren fetes perquè per aquesta regla de tres no se salvaria ningú. Ningú té un expedient vital impolut.

Tota la vida ho han fet, però darrerament, certa esquerra i certs progressistes li estan agafant molt gust a trobar-li tres peus al gat a qualsevol fet, notícia, opinió, manifestació artística o literària o, en el cas que ens ocupa, una placa de carrer, un títol o un honor merament simbòlics, i amb l’excusa que, amb les ulleres del segle XXI, pot ser inconvenient per algun col·lectiu determinat, destinar-hi energies i esforços per reescriure el passat, com si així canviés la realitat al seu gust. Deu fer que així dormen més tranquils per les nits.

Hom esperaria d’aquesta gent, sobretot quan ocupen parcel·les importants de poder, que es dediquessin a dur a la pràctica polítiques progressistes de debò, que milloressin les condicions de la vida de la gent, plantant cara a qui calgués i fent valer les seves decisions i actuacions. Vaja, igual que les dretes, però amb més convicció. De camp per córrer en tenen, i molt. Però el que realment els interessa, l’única cosa amb la qual perden temps i diners és en coses tan supèrflues i sense sentit com retirar un guardó a un polític netament antifeixista per alguna que altra declaració impròpia en el passat. Una retirada de guardó a iniciativa, per cert, d’un regidor que s’havia significat per polítiques antiimmigratòries, aquestes sí, netament racistes. Per a l’actual majoria (que no ho és) del govern barceloní això no ha estat cap obstacle. Són una esquerra de merda.

[Imatge: parlament.cat]

Fer (1949-2020)

La família d’El Punt Avui, a la qual pertanyo en certa manera, torna a estar de dol. No fa ni tres mesos que lamentàvem la mort de l’articulista Manel Cuyàs quan aquest matí hem rebut una altra mala notícia: la desaparició del dibuixant Fer (Josep Antoni Fernández). Curiosament, ambdós col·laboradors eren veïns de la segona pàgina del diari, i tots dos eren de lectura obligada (bé: de lectura un i de visualització l’altre) només encetar-lo.

Col·laborador també d’El Temps i director d’El Jueves, creador del premi Gat Perich… els dibuixos de Fer eren molt personals i perfectament identificables. Si formalment eren ingenus, una mica infantils, en el fons es transformaven en una càrrega de profunditat contra els polítics reaccionaris, el feixisme, Españistán, les forces vives del régimen … Malauradament, en els darrers temps li sobraven les idees que inspiressin els seus acudits.

Quan moria algun personatge destacat i dels bons, Fer tenia per costum dibuixar-lo arribant al cel i organitzant algun amable desgavell per a desesperació de Déu o de Sant Pere. Ara el protagonista de la historieta ha de ser ell mateix. Què faria en arribant a les altures? Estic segur que alguns dels excel·lents dibuixants del nostre país se les empescaran per representar l’escena de forma original i divertida. El millor homenatge que se li pot fer, sens dubte.

[Imatge: el darrer acudit, d’avui mateix: foto ACN]

 

Diada de reflexió

Si la normalitat no fos la nova sinó l’antiga, dedicaria l’apunt de l’Onze de Setembre, com feia des de fa molts anys, a explicar a lectors i passants la meva experiència personal a la manifestació multitudinària, festiva i reivindicativa que caracteritzava la Diada Nacional de Catalunya. Fins enguany. Avui, després de dubtar-ho, he decidit no assistir a cap de les convocatòries programades per mantenir viva la tradició política o la flama de la reivindicació de llibertat nacional. Em pregunto si ja me’n penedeixo perquè les raons per sortir al carrer són exactament les mateixes i m’arriben notícies (inputs, que dirien els cursis) de concentracions notables en diferents punts del meu entorn geogràfic, sense parlar de Barcelona o altres ciutats.

En estricta coherència amb el motiu que ha decantat la balança per no acudir a cap manifestació (l’observança un pèl rígida de les recomanacions sanitàries), no només m’he abstingut de tota activitat política sinó que ni tan sols he sortit al carrer. Hores i hores tancat a casa (res que no em vingui de nou) que han anat molt bé per reflexionar sobre l’estat de la qüestió de la nostra lluita, els seus avanços i retrocessos, les seves glòries i misèries, els encontres i desencontres entre els seus protagonistes i entre els col·lectius que representen, les esperances de veure la llum al final del túnel (ara més fosc, amb pandèmia i crisi econòmica incorporades) i les decepcions que produeixen el desgavell d’anàlisis i estratègies del procés (o hauríem de dir dels processos?).

Les coses no conviden a l’optimisme i malgrat tot, el necessitem. Potser caldria valorar en el que pertoca l’extraordinària resiliència del poble català, que no és una cosa d’ara. Després de tres anys d’una ferotge repressió, de trifulgues partidistes i d’una crisi sanitària que ha trastocat pràcticament totes les esferes de la nostra vida, qualsevol altre poble hagués plegat veles, i no obstant això els diferents estudis d’opinió (seriosos o no) continuen oferint unes dades tant sorprenents com esperançadores. Potser caldria tenir més presents els èxits judicials europeus, que ens recorden, negre sobre blanc, que sí que tenim raó en la nostra lluita: el problema és del Pirineu ençà. Potser caldria saludar el començament de l’endreça de les nostres ofertes partidistes, apressades per una ja propera cita electoral que contribuirà com res a clarificar moltes qüestions (i obrar després en conseqüència, és clar).

És Onze de Setembre i el sol és a punt de pondre’s quan escric aquestes ratlles. Avui no hi ha hagut animada excursió a Barcelona amb autocar, ni ens hem menjat un entrepà asseguts a la vorera de qualsevol cantonada de l’Eixample, ni hem esperat disciplinadament que es fessin les 17:14 hores per fer alguna coreografia, ni hem xiulat l’helicòpter policial que sobrevolava la gernació, ni hem intentat entendre els discursos dels nostres líders a través dels altaveus ni, en fi, ens hem colat en algun bar per fer l’imprescindible riu abans de tornar. Per la meva part, l’únic que he fet és dur posada tot el dia la samarreta de l’ANC, aquest any d’un color blau molt bonic, que consti. L’any que ve hauria de ser de color verd, que és el de l’esperança, que mai no es perd.

[Imatge: concentració a Cambrils; Vilaweb]