Llibres a ull (i 5: papanates)

Trio per acabar la sèrie estiuenca un llibre de Quim Monzó. No una novel·la o un recull de contes, sinó un dels diversos reculls d’articles periodístics que ha publicat els darrers anys: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Com diu la contraportada, es tracta d’una crònica brillant i lúcida de l’arribada al poder de “l’imperi de la plastilina”, d’aquesta manera d’entendre la política i la societat que en les darreres dècades ha aconseguit impregnar-ho tot. Un fenomen difícil de definir amb precisió però que Monzó aconsegueix donar-li una certa forma tant en aquest com en altres llibres. La correcció política, la sexualitat, l’ecologisme, la publicitat, el llenguatge, la restauració… tot passa per l’adreçador de Monzó fins a transformar-lo en peces breus, excel·lentment escrites, que posen al descobert les incoherències i els despropòsits d’una societat “papanates” (tanoca o babaua, que serien alguns dels seus equivalents normativament acceptats). L’escriptor és perfecte per fer un retrat aproximat d’aquesta manera de ser i de comportar-se, i ens prevé dels seus perills, cosa que agraïm els que, com ell, som de reconeguda aversió a la relació social i poc amics de modes i tendències banals i fugisseres.

El primer article parla de l’omnipresent moda de la depilació púbica i el darrer de les causes solidàries postisses d’Angeline Jolie. Un i altre tenen les dones com a protagonistes, però no crec que això tingui res a veure amb dedicar al llibre a Maria Grazia Cucinotta, una actriu italiana de cognom sensacional.

[Imatge: foto de l’autor]

Llibres a ull (4: personatges)

Amb el títol Vidas de hombres ilustres, el llibre d’avui (herència del pare) és un recull de dotze biografies de personatges importants de la història. Dic recull perquè es tracta, literalment, de dotze fascicles apareguts no sé ben bé en quina publicació dels anys 1932 i 1933, amb paginació independent i relligats posteriorment amb unes sòlides tapes vermelloses. Relligats amb una errada: la separata amb els índexs es va inserir entre els fascicles 11 i 12 i no al final com correspondria, cosa que jo, obsés de l’ordre, no puc treure’m del cap cada vegada que fullejo el volum. Cada retrat (fet amb rigor però amb algunes llicències per fer-lo més amè i sense notes ni bibliografia) és obra d’un autor diferent. L’edició és curosa i les il·lustracions són abundants. Un llibre d’aquells a conservar per molts motius.

La llista de personatges biografiats abasta figures polítiques, literàries, científiques i religioses, des de Napoleó fins a Edison, des de Cervantes fins a Tolstoi. La selecció és interpretable i, amb ulleres actuals, segurament el més discutible seria el fet que d’entre els dotze elegits hi ha una sola dona (Santa Teresa de Jesús) en un llibre que ja deixa ben clares les coses amb el títol. També hi ha una sola dona entre els autors, curiosament (o no gens) la de la santa d’Àvila: Carmela Eulate, una porto-riquenya precursora del feminisme antillà, segons m’informa la senyora Viqui. Tampoc hi ha cap català, a no ser que fem cas de les surrealistes teories de l’Institut Nova Història; llavors en compto cinc (Colom, Cervantes, Shakespeare, El Cid i Santa Teresa).

No recordo haver-les llegit totes, però la de Napoleó sí, amb aquest final que sempre m’ha semblat impactant i rodó: “Una rata enorme, de las que abundaban en la isla (Santa Helena), había devorado el corazón de Napoleón Bonaparte“.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Llibres a ull (3: el català d’Osona)

Són dos volums de Lluís Orriols i Monset: La contribució d’Osona a la llengua catalana, editats per Curial. Orriols, empresari de professió i historiador i lingüista d’afició, va néixer a Vic dos mesos abans que la meva mare, també vigatana, la qual cosa explica que els dos llibres hagin acabat a les meves mans. Segons va declarar el seu autor, el treball s’inspirà en el Diccionari Etimològic de Corominas, de què extreia les citacions referides a Osona. Com que els volums del Diccionari tardaven en aparèixer, va començar a consultar dades del Diccionari Aguiló, de l’Alcover-Moll i de l’Arxiu Episcopal de Vic. El resultat és un recull de milers de mots vius en aquella comarca classificats per temes diversos, sense un criteri massa científic. Ell mateix ho reconeix al pròleg, però afegeix que “dins l’aparent desori tot va encaixant amb naturalitat i harmonia”. L’índex final ajuda a la cerca d’un mot concret.

Qui tingui interès per la llengua catalana, en el seu vessant més lúdic, qui frueixi descobrint nous usos de paraules conegudes o mots insospitats, qui se senti atret per la seva història, origen o etimologia, qui busqui informació sobre la toponímia o l’onomàstica d’Osona, aquesta és una obra a fullejar per deixar-se endur pel seu contingut encisador i evocador. Per exemple, rap-buf és la manera que tenen a Centelles per referir-se als nap-buf. Petarrellejar és un sinònim d’espetegar el cotó del ciri quan crema, i el senyor Orriols ho va trobar en unes instruccions de l’ofici de candeler fetes a Vic el 1806. Enfeixuguir és tornar feixuc, tal com l’empra el més il·lustre dels osonencs, Mossèn Cinto, a les seves Rondalles. Per acabar, miraminyó és el sinònim vigatà de còfia, tal com Orriols va extreure de l’Alcover-Moll.

No hi he sabut trobar, però, ni en aquesta obra ni en cap diccionari un mot de què parlava la mare, nai, per referir-se a un cop o una petita ferida al cos. Potser l’àvia se l’havia inventat o potser és la deformació d’alguna altra paraula. El cas és que no n’he sabut trobar l’explicació. La trec a col·lació com a modesta (i personal) contribució d’Osona a la llengua catalana.

[Imatge: foto de l’autor]

 

 

Llibres a ull (2: el Congrés nord-americà)

És aquella mena de llibres que només a mi se m’ocorreria comprar, i és el que vaig fer a alguna botiga de llibres de segona mà que abans sovintejaven al carrer Aribau de Barcelona. Casi que em vaig haver d’excusar de la meva adquisició davant del dependent:

  • És que a mi m’agraden aquesta mena de publicacions, sap?
  • Sí, sí, -va respondre ell, molt professional-, tothom té les seves preferències, és la manera de despatxar-ho tot -afegí, més o menys.

Encara no he dit de què va. És un directori del Congrés nord-americà de 1975 amb tota mena de dades sobre aquella cambra, sobre la Casa Blanca i sobre la resta d’institucions constitucionals dels Estats Units: biografies de representants, senadors, consellers i governadors; nom i adreça (llavors apartat de correus) de mils d’alts càrrecs de l’administració, classificats per departaments (les conselleries, diguéssim) i agències federals; la llista de totes les ambaixades i consolats que els ianquis tenien repartits pel món; composició dels tribunals i corts judicials; dades sobre els corresponsals de premsa, ràdio i televisió davant les institucions nord-americanes, etc.

És clar que no és un llibre per llegir, sinó una guia per consultar. Una espècie de llistí telefònic de més de mil pàgines. O més aviat per trobar-hi alguna curiositat: estem parlant d’un país (EUA) i d’un any (1975) prou allunyats en l’espai i el temps com perquè la utilitat del volum sigui mínima. Potser el que em cridà més l’atenció des que me’l vaig comprar (per 400 pessetes o almenys aquesta és la xifra que apareix escrita en llapis) són els mapes de cada un dels cinquanta estats nord-americans amb la seva divisió per districtes electorals. Allí la legislació electoral és estricta, cada diputat elegit en un districte representa aproximadament el mateix nombre de ciutadans, de manera que l’enorme i deshabitat estat de Nevada és un sol districte, mentre que el petit territori de Nova York es divideix en 38 minúsculs districtes. Potser no és la solució més justa, però no origina les picabaralles, tàctiques i càlculs d’aquí, origen de la inexistència d’una llei electoral, per vergonya nostra. Les comparacions són odioses, també entre Estats Units i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor] 

 

Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]