Llibertat d’expressió

Com m’agrada la foto de l’apunt. La primera vegada que l’he vista, aquest matí, patia que no fos un muntatge i que, en realitat, els estadants del palau de la plaça Sant Jaume no s’haguessin acoquinat a l’hora de lluir la bandera reivindicativa que toca posar cada 28 de juny. Si tenim en compte que les altes instàncies judicials espanyoles han prohibit situar en llocs públics banderes no oficials, el gest de la Generalitat l’honora. Benvingudes aquestes desobediències. Altres costaran més.

Antigament, no fa tants anys, els colors d’aquesta bandera i tot el que representen no és que no es poguessin posar als balcons de conselleries o ajuntaments, és que estaven amagats, reclosos en la discreció de cercles reduïts de la nostra societat. El 2020 veiem, potser ja sense sorpresa, que tothom puja al carro de les reivindicacions dels col·lectius LGTB, tinguin a veure-hi o no, incloses entitats i empreses completament alienes als sectors directament concernits. Ja està bé aquesta presa de consciència, al cap i a la fi afecta a tota la societat, però que tinguin en compte que la verdadera lluita no consisteix en omplir de coloraines per un dia el logotip de l’empresa o canviar la icona del Twitter. Això és molt fàcil de fer ara (fa un quart de segle hagués tingut molt més de mèrit). L’important és contrarestar, fer front i vèncer les petites (o no tan petites) mostres d’homofòbia o transfòbia que quotidianament es donen en la nostra societat. L’Observatori contra l’Homofòbia va fer públiques l’altre dia unes dades ben preocupants en aquest sentit. Agressions, insults, menyspreus, discriminacions en locals públics… demanen una resposta de la nostra societat: de les coses grosses, no deixar-ne passar ni una i que caigui el pes de la llei, i de les petites, una mica més de respecte i tolerància entre tots plegats.

La Generalitat ha penjat la bandera just a sobre de la pancarta que proclama la llibertat d’opinió i expressió. Un dret humà. És això: respecte a totes les formes d’expressió sentimental, afectiva, identitària, sexual o del que sigui.

De vergonyes, solidaritats i trampetes

Sobre l’afer Borràs, quatre ratlles. És inacceptable la fugida d’estudi d’ERC i de la CUP, grotesques les raons que addueixen i decebedora la imatge de desunió i cainisme que ofereixen a l’opinió pública. És també, i aquí hi incloc també el paquet PDECAT/Junts/Crida, de vergonya aliena el combat de baix nivell que es lliura a les xarxes socials. N’hi ha per no entrar a Twitter una bona temporada. A la Laura Borràs se l’està acusant, atacant (i jutjant/condemnant abans d’hora) per raons estríctament polítiques, per representar el que representa. Tothom ho sap. Per tant, el que tocava ahir al Congrés és donar una resposta també política al nou embat estatal i votar no al suplicatori demanat. Era el mínim que es podia esperar de les tres formacions independentistes amb representació a Madrid: no són capaces de posar-se d’acord en alguna cosa?, Tan difícil era fer-ho en un tema bàsicament anti-repressiu? L’estratègia comuna no arriba ni tan sols a aquest estadi bàsic de solidaritat? Aquestes formacions són les que diuen voler construir una República (no se sap ben bé quan ni com)? Doncs estem apanyats.

Sobre el fons de l’assumpte, el “pecat” de què s’acusa Borràs, tant clar és que es tracta d’una irregularitat administrativa com que no es mereix cap mena de represàlia, i molt menys 15 anys (sic) de presó, que quan ho vaig sentir per primera vegada els ulls em feien pampallugues (chiribitas com diuen els que volen eliminar la Laura Borràs). Partir contractes en trossets de menys de 15.000 € és el pa de cada dia a les administracions públiques, de sempre. Es tracta d’una aplicació pràctica d’aquell principi de “feta la llei, feta la trampa” (que personalment odio), i la mateixa habitualitat justifica implícitament la seva legitimitat a la pràctica. En tot cas s’hauria d’afinar més la llei de contractes públics (introduint, potser, mecanismes de control extern) per posar fi a aquestes trampes al solitari practicades per tota mena d’entitats, gestors i colors polítics. Ja és casualitat que l’única persona que lleparà per això és Laura Borràs. Potser el que caldria és contraatacar i denunciar tots els trossejaments de contractes públics de què es tingui coneixement. Tots. Tothom a la cangrí. Si hem de morir que sigui matant.

[Imatge: regio7.cat]

 

Carrers de Tarragona: el passatge Cobos

He tardat cinquanta-dos anys en trepitjar aquest passatge tarragoní que no pot ser més cèntric (es troba situat just al davant del Mercat Central). La raó és ben comprensible: més que un passatge, és un carreró sense sortida ni motius d’especial interès: dues úniques entitats hi estan domiciliades (a banda de dues escales de veïns): l’escola de dansa Artemis i l’empresa municipal de serveis (ESPIMSA). El curt carrer queda tallat per un bloc de cases la façana principal del qual dóna a la Rambla. En algun moment es va suggerir la possibilitat d’obrir-hi un pas per connectar el passatge amb la principal artèria tarragonina, cosa que el convertiria en una potent via comercial, però obstacles de tot ordre (urbanístics i interessos privats) ho impedeixen. És una llàstima, perquè continuarà essent el carrer desangelat, brut i insegur que denuncien periòdicament els  veïns.

Per cert, qui era Cobos? No he aconseguit esbrinar-ho. Decididament, és un carrer malastruc.

Post scriptum. Ja sabem qui era. M’apunten que va ser un alcalde de fa cent anys. Consulto l’imprescindible Els alcaldes de Tarragona (segles XIX-XX), d’Edicions El Mèdol, i apareix Pere Cobos Roa, un castellà establert a Tarragona, dirigent de la Unió Republicana que, durant el seu mandat (1910-1912) s’inicià la construcció del bell edifici modernista del Mercat Central, obra de l’arquitecte Pujol de Barberà. Potser no estaria malament una senzilla placa recordant la seva memòria.

[Imatge: tarragonadigital.com]

La batalla diària per la llengua (19)

Restaurant de Tarragona. Em dirigeixo a l’entrada, on hi ha la cambrera per dir-li d’entrar i dinar:

  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella) …
  • (jo) per menjar?
  • (ella, rient i posant-se nerviosa, tot alhora) es que no le entiendo…
  • (jo, aixecant bandera blanca) comer

Que el personal d’un negoci de cara al públic no entengui ni els seus termes més bàsics, en aquest cas, els d’un restaurant, posa de manifest, amb tota la seva cruesa, la magnitud del problema de l’ús públic del català. Se m’ha ocorregut publicar l’anècdota a les xarxes socials i en qüestió de minuts la Plataforma per la Llengua m’ha convidat a fer-los saber els detalls de la queixa (que no faré perquè ha estat una nimiesa) i a baixar-me l’aplicació CatalApp per valorar els usos lingüístics en establiments públics (que sí que he fet). Val a dir que l’escena no ha estat gens tibant, ja que ni ella ha reaccionat agressivament (com passa de vegades) ni jo li he buscat tres peus al gat. Cap batalla en contra del que resa el títol.

No cal donar-li més voltes. La cambrera no entenia el significat de “menjar” perquè qui la va contractar no va valorar aquest aspecte dels currículums professionals. I no ho va  valorar perquè ni tan sols va sospitar la necessitat de fer-ho. I no ho va sospitar perquè les actituds, la mobilització, les estratègies o la pressió tant de l’administració com de la societat, si realment estem conscienciats del problema, disten molt de ser les necessàries. Caldrà de nou carregar les piles. Casualment ahir la Plataforma, abans esmentada, oferia unes preocupants dades sobre l’estat del català, la més cridanera de les quals era que més de la meitat dels joves creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. Perquè després acusin l’escola i TV3 d’adoctrinament… No sembla que tan nostrades institucions hagin tingut massa èxit, en contra del que opinen els enemics de la nostra manera de ser i de parlar.

[Imatge: every-day-is-special.blogspot.com]

Ens deixa el nét del pirata

Aquest matí ens hem llevat amb la trista notícia de la mort de Manuel Cuyàs. Llegir el seu article a la segona plana d’El Punt Avui era pràcticament un ritual imprescindible. M’identificava molt amb la seva manera d’escriure, la seva elegant ironia, la varietat dels temes tractats, des de la política pura i dura (amb la qual guardava una prudent distància) fins a la cultura, la quotidianitat o la seva estimada Mataró. Goso dir que aquest meu bloc s’hi voldria emmirallar, sense poder arribar al nivell de Cuyàs, un escriptor que, amb el seu traspàs, caldrà situar en l’Olimp català dels grans periodistes del darrer segle.

[Imatge: vilafranca.cat]

 

La tonteria que el vent s’hauria d’endur

Hi va haver un temps, parlo dels anys seixanta i setanta, que em donava la impressió de que això del racisme anava de baixa. El món evolucionava cap endavant, els drets humans, la democràcia o els més elevats ideals de la Humanitat s’obrien pas lentament, enmig d’innegables obstacles. D’entre aquests ideals, el de que tots els éssers humans naixem amb la mateixa dignitat i som iguals sense importar el color de la pell era el més consolidat en les coordenades de lloc i temps amb què em va tocar créixer com a persona. Parlo d’uns referents molt concrets, el Cavall Fort, l’escoltisme… i parlo també d’un context històric també concret: el final del Concili, l’assassinat de Luter King, el creixement de la lluita antifranquista… Es comprendrà, doncs, que observi amb una barreja de sorpresa i preocupació com ha evolucionat el món les darreres dècades i específicament els darrers esdeveniments als Estats Units.

L’assassinat, aquesta és la paraula exacta, de George Floyd ha originat la reacció ciutadana de tots coneguda, no apaivagada a dia d’avui, en forma de marxes, protestes, episodis de violència i saqueigs en botigues. Naturalment això ja ha merescut a casa nostra les inevitables comparacions amb altres lluites, però aquest no és el debat en què vull entrar, sinó en un altre de molt diferent. Una de les derivades d’aquesta reacció de protesta de la comunitat negra (i també de la black friendly, ho dic bé?) l’ha emprès contra estàtues de personatges històrics tinguts per racistes o esclavistes. La dèria no s’ha circumscrit als Estats Units, sinó que ha passat a Europa, amb víctimes com Churchill (la figura londinenca del qual s’ha hagut de resguardar de pintades) o Colom (amb l’inici de la cíclica polèmica sobre què cal fer amb el monument barceloní). Per principi, sóc contrari a aquesta mena de censures a estàtues, plaques o altres formes de recordatoris públics de personatges de l’antigor, siguin fetes a la brava o mitjançant un debat civilitzat i decisió democràtica. Ja n’he parlat en alguna ocasió, d’això. Si tanta nosa fa un personatge a la vista de tothom que passeja per una ciutat, hi ha la possibilitat d’afegir-hi algun tipus d’explicació (de contextualització, com es diu ara) i, en casos indiscutibles, retirar-lo, com ja vam fer en el seu moment amb les figures del dictador Franco i com s’hauria de fer amb aquella horrible agulla tortosina.

Són maneres ben equivocades de lluitar contra el racisme. Essent comprensius amb la retirada d’estàtues, el que ja clama al cel és el que s’està fent aquests dies amb sèries i pel·lícules. Li han posat el dit a l’ull a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué per massa tova amb l’esclavisme i està corrent la mateixa dissort que The Birth of a Nation o la novel·la Huckleberry Finn, retirada dels catàlegs perquè uns determinats sectors pretesament progressistes consideren inapropiats, en nom de la sacrosanta correcció política i de defensa de minories ofeses per tot. Hem de tornar a explicar-ho? Ho tornarem a explicar: aquestes pel·lícules, aquestes novel·les, totes aquestes formes d’expressió artística o literària va ser creades en moments en què les societats, els valors i les consideracions morals eren molt diferents. Que s’analitzin amb ulls de 2020 i s’hi puguin trobar pèls als ous és legítim; el que no és legítim és, per aquest motiu, deixar de valorar aquelles creacions com les obres d’art que són, mereixedores de consideració, respecte i gaudi de tots els públics, que ja som prou grandets, cultes i amb sentit crític (ho som, no?) per destriar l’època passada de l’actualitat, la  ficció de la realitat i la intenció creativa de la recepció de l’espectador.

La tonteria (és un barbarisme, ja ho sé) anirà a més, em temo. Podem assistir a un veritable festival de selecció de llibres, films, estàtues, imatges o simples paraules, que seran passades pel sedàs dels diligents inquisidors del segle XXI, tot en nom d’unes causes i unes lluites amb les que casi tots estem d’acord. En el que estem en desacord total és amb aquestes mostres de censura que equiparen els seus inspiradors amb un ideari estretament lligat al racisme, a l’homofòbia o a altres xacres de la nostra societat. Aquest ideari comença per F i ja va ser derrotat una vegada gràcies, entre més, a Winston Churchill, que ara l’han de tapar de la vista dels transeünts, per si de cas. Quina vergonya.

[Imatge: Vilaweb]

Carrers de Tarragona: Fortuny

Cèntrica via tarragonina dedicada al pintor reusenc. El seu inici és a la Rambla. A mà esquerra, les restes del que havia estat la Casa Jacas, que una violenta explosió de gas (o això van dir) va fer caure fa uns quinze anys. Seguint una tònica molt habitual els darrers temps, ni s’hi ha construït res ni tampoc s’ha retirat la resta de façana, oferint una desoladora i descurada imatge als nombrosos vianants de la Rambla Nova. Davant per davant, l’edifici del que havia estat la seu de la Telefònica, després Movistar i avui res. Encara hi recordo a la paret el logotip de la companyia, una península Ibèrica en relleu.

Baixant carrer avall ens trobarem a l’esquerra, amagada, l’oficina de Turisme de la Generalitat i Itaca 20, botiga de roba alternativa, successora de l’emblemàtica casa de discos Arsis. Enfront, un altre local amb molt de pedigrí: el bar Negresco. Més enllà, un curiós local coreà, de nom Ding-ding, anuncia tes a l’aparador amb una cartelleria de precipitada traducció automàtica: “regalo te de salud pulmonar de corea para bajar tos y flemas” o “te frío de hierbas para genial de todo verano“.

L’encreuament amb el carrer Governador González és presidit per l’edifici de la Cooperativa Obrera, seu d’entitats diverses i escenari de moltes activitats culturals. A destacar uns murals monocolors que representen escenes d’espectadors aplaudint: a dins hi ha el petit teatre El Magatzem. Més enllà hi ha el gimnàs Orion (que es fa dir “fitness i spa-center”, que fa més goig); de fet, el carrer Fortuny és un carrer de gimnasos i centres de ioga: tres d’oberts i un de tancat que, com molts altres locals de la zona, llueix el preocupant cartell de “en lloguer”.

L’últim tram de carrer desemboca al carrer Gasòmetre. A destacar el solar del que havia estat la cotxera dels autobusos Segarra que, com el de la infausta Casa Jacas, no hi ha manera de destinar-ho a pisos, equipaments o un petit parc ciutadà, és igual. I finalment, la biblioteca pública, un edifici notòriament insuficient per a totes les activitats que s’hi programen. Al carrer, sobten dos receptacles per dipositar-hi els llibres prestats que es tornen, a la manera de contenidors de la brossa. Cultura i deixalles, sense que ningú s’ho hagi proposat, al mateix nivell.

 

Això ja ve de lluny

Avui fa cinquanta anys del robatori de l’arbitre Guruceta. M’agrada ben poc el futbol, mai hi he mostrat gaire interès, però mira si havia de ser escandalós aquell episodi que me’n recordo perfectament. Em va marcar molt i amb el temps aniria descobrint-hi lectures més enllà de l’estrictament esportiu. Explicat ràpidament als millenials, la cosa anava d’un Barça-Madrid (allò que ara en diem un “clàssic”) i el protagonista de la nit va xiular una falta o un fora de joc (no recordo) contra el Barça, que es va traduir en un penalti i en una derrota blaugrana. L’acció només fou vista per l’àrbitre i l’etern president Santiago Bernabeu. El que va determinar el de negre anava a missa i, tenint en compte que es tractava de beneficiar els blancs, l’equip del régimen, no hi havia discussió possible: no existia el VAR ni res similar. Les protestes foren enormes, amb llançament de coixins a la gespa i improperis contra l’autor d’aquella injustícia: des de llavors, “Guruceta” va passar a ser un insult adreçat específicament a col·legiats no prou imparcials en els camps de joc.

Anys després vam descobrir que aquest tracte de favor a un equip de futbol, a un territori o a uns polítics en detriment d’uns altres era consubstancial a les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya, i que els darrers anys ha anat a pitjor. El mínim que es pot demanar a la justícia o a institucions arbitrals és imparcialitat, neutralitat i equanimitat: són les beceroles en l’organització d’una societat. Malauradament, els procediment judicials contra els catalans són iniciats, instruïts i resolts per una implacable casta de Gurucetes togats, contra els quals no hi ha més recurs que acudir als tribunals europeus i esperar asseguts. Uns procediments judicials que continuen arribant, deixant en paper mullat les desmenjades promeses de “diàleg” per part d’una gent que sempre té a punt la targeta vermella contra nosaltres.

[Imatge: listas.20minutos.es]

 

Una altra persiana abaixada

Un altre entranyable establiment de Tarragona abaixa la persiana i no la tornarà a obrir. El bar-restaurant La Tartana, a la plaça dels Carros, ha decidit no recuperar l’activitat després del forçós tancament per la crisi sanitària, segons explica una nota que han fixat a la porta de l’establiment els seus propietaris, en Pere i la Mayte. El barri del port de la capital tarragonina, ja prou castigat per un llarg procés de degradació urbana i comercial, rep de nou una mala notícia.

S’acaben més de trenta anys de frenètica activitat servint esmorzars, dinars, cafès i entrepans a una molt variada clientela, procedent bàsicament dels centres laborals de la zona (oficines administratives, dependències del Port, estació de tren…). Aquesta és la raó que em lligava a aquest bar, on hi havia esmorzat infinitat de vegades (la qualitat del pa dels seus entrepans tenia anomenada) i on, més recentment, dinava un cop per setmana. Trobaré a faltar la simpatia i eficàcia i tracte familiar envers els clients (era un clàssic el “què fiquem de menú?” de la filla, que ja coneixia els meus gustos gastronòmics).

Simpatia, eficàcia i familiaritat, uns valors que molt em temo van desapareixent lentament de locals i negocis d’hostaleria, un sector que, això sí, no para de queixar-se per tot. Raó de més per lamentar el final de La Tartana.

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com; foto: @crisjuncosa]