Reivindicació de la Norma

La mort de Lluís Juste de Nin ha portat fugaçment a l’actualitat la Norma, el personatge protagonista de la primera campanya de normalització lingüística ideat i dibuixat per Juste. Pel que recordo (han passat trenta-cinc anyets pel cap baix), la Norma apareixia a la premsa en unes tires de tres o quatre vinyetes aconsellant, corregint i, a voltes, renyant altres persones sempre en relació al mateix tema: el català i la necessitat de millorar i normalitzar el seu ús social. La campanya era fresca, potent i necessària, però els seus resultats foren els que foren. Eren uns temps políticament i sociolingüísticament molt diferents i no podem jutjar ambdós (campanya i resultats) amb l’òptica actual, però en relació al seu moment van fer un paper prou acceptable.

Tot i això, aquella primera campanya va rebre també, sense remei, algunes crítiques i desqualificacions, la més lamentable i injusta de les quals consistí en presentar l’eixerida Norma com una nena pedant i repel·lent, una espècie de Mafalda nostrada. Aquest capteniment s’ha mantingut fins l’actualitat, en una època en què la normalització lingüística necessita d’estratègies ben diferents de les que protagonitzava la Norma: avui seria percebut com a contraproduent, intervencionista i fins i tot una mica inquisitorial la presència d’un personatge fictici que es dediqués a esmenar cada paraula mal dita o mal pronunciada o que fes pujar els colors a algú que no parlés el català quan correspondria fer-ho. Generaria resistències, mala maror i aniria en contra dels interessos de la nostra llengua. Per a això ja tenim l’inefable Virgili i les seves piulades.

[Imatge: llegim.ara.cat]