Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]