Exercici ucrònic

Hagués pogut una Catalunya independent evitar el tancament de la Nissan? És una pregunta tramposa, similar a la de fa alguns dies, de si s’haguessin produït menys morts pel Covid-19 en idèntiques circumstàncies constitucionals. I dic que és tramposa perquè les dues respostes s’inscriuen forçosament en aquell gènere de futuribles tipus política-ficció o història-ficció, que troba el seu plaer fantasiejant en respostes múltiples a la pregunta: què hagués passat si…? Respondre aquestes preguntes és tant legítim com inútil i la simple consideració de les múltiples variables imprevistes que s’entrecreuarien amb el transcurs dels fets obre enormement el ventall de resultats.

No existeixen les boles de predir el futur. Bé, si que existeixen però no ens serveixen de res. El que si existeixen són estudis de probabilitat, prospectives i fins i tot intuïcions que ens permeten aventurar sòlides hipòtesis, i una d’elles, crec que compartida per molts, és que si Catalunya fos de fa temps un estat independent, les administracions públiques i els sectors econòmics haguessin tingut més marge de maniobra i haguessin disposat de molts més recursos per fer efectives polítiques de retenció d’un dels bucs-insígnia de l’important sector automobilístic i de protecció de tota la indústria auxiliar que en depèn en algun grau. Haguéssim pogut invertir els mils de milions de dèficit fiscal anual en millores en infraestructures portuàries i en accessos viaris o ferroviaris, vitals per a l’activitat exportadora catalana, també per a Nissan. Haguéssim disposat d’una potent xarxa d’oficines comercials, lliures de controls, seguiments i obstacles del personal consolar espanyol, amb més marge per negociar condicions o terminis en el cas d’un inevitable tancament de les instal·lacions de la Zona Franca. Haguéssim pogut millorar l’oferta d’ajudes per innovació i reconversió (més enllà de les benintencionades però modestes aportacions d’una comunitat autònoma) a canvi d’una més gran exigència a la firma japonesa en la consecució de les contrapartides buscades (i no la manifesta manca de serietat observada en l’incompliment dels compromisos contrets). Haguéssim pogut assajar, fins i tot, la intervenció del sector públic en la propietat d’una empresa considerada de gran interès estratègic econòmic i territorial, alternativa a la fantasiosa nacionalització que aquests dies determinats sectors estan proposant, amb manifest desconeixement de la realitat.

No, potser no haguéssim pogut evitar el final de la Nissan. La decisió de “els japonesos” (com deia aquell contundent eslògan publicitari) sembla bastant irreversible, però podíem haver-la retardat o amorosit les seves dramàtiques conseqüències, que cauran a plom en el pitjor moment possible.

[Imatge: Vilaweb; foto: Albert Salamé]

Reivindicació de la Norma

La mort de Lluís Juste de Nin ha portat fugaçment a l’actualitat la Norma, el personatge protagonista de la primera campanya de normalització lingüística ideat i dibuixat per Juste. Pel que recordo (han passat trenta-cinc anyets pel cap baix), la Norma apareixia a la premsa en unes tires de tres o quatre vinyetes aconsellant, corregint i, a voltes, renyant altres persones sempre en relació al mateix tema: el català i la necessitat de millorar i normalitzar el seu ús social. La campanya era fresca, potent i necessària, però els seus resultats foren els que foren. Eren uns temps políticament i sociolingüísticament molt diferents i no podem jutjar ambdós (campanya i resultats) amb l’òptica actual, però en relació al seu moment van fer un paper prou acceptable.

Tot i això, aquella primera campanya va rebre també, sense remei, algunes crítiques i desqualificacions, la més lamentable i injusta de les quals consistí en presentar l’eixerida Norma com una nena pedant i repel·lent, una espècie de Mafalda nostrada. Aquest capteniment s’ha mantingut fins l’actualitat, en una època en què la normalització lingüística necessita d’estratègies ben diferents de les que protagonitzava la Norma: avui seria percebut com a contraproduent, intervencionista i fins i tot una mica inquisitorial la presència d’un personatge fictici que es dediqués a esmenar cada paraula mal dita o mal pronunciada o que fes pujar els colors a algú que no parlés el català quan correspondria fer-ho. Generaria resistències, mala maror i aniria en contra dels interessos de la nostra llengua. Per a això ja tenim l’inefable Virgili i les seves piulades.

[Imatge: llegim.ara.cat]

Carrers de Tarragona: Emperador August

Aquest carrer, que tothom coneix simplement com August, és una llarga via que transcorre paral·lelament a les rambles Nova i Vella. El seu nom recorda l’estada d’August a Tàrraco cap a finals del segle I aC (a més d’una estàtua seva al Passeig Arqueològic, a la imatge). Té el seu inici (o el final, si només ens fixem en els números de les cases) a l’avinguda Pau Casals. A la dreta, un petit jardí posterior del Banc d’Espanya passa molt desapercebut per als vianants. El darrer dia que hi vaig passar, únicament hi havia un penjat cargolant-se tranquil·lament un “caliquenyo”. Fou el mateix dia en què un colom va obsequiar-me amb una cagadeta que va anar a parar, increïblement, en un dit. Quina punteria. El fet s’esdevingué just a sota de la seu dels sindicats del règim, però això no hi tingué res a veure.

El segon tram de carrer té un caràcter bàsicament religiós, a una banda el convent dels carmelites, antigament preventori i presó política i on actualment hi té Càritas la seva seu, i a l’altra la part posterior del col·legi de les teresianes, de remarcable interès arquitectònic. Al tercer tram, una botiga d’articles d’electricitat té un curiós aparador que simula un vagó de Talgo; enfront, les dependències de l’Institut Comte de Rius.

Passat el carrer Sant Francesc, la via esdevé peatonal: estem en un dels sectors més concorreguts de la ciutat. Aquí hi trobem la botiga d’esports K2 (regida pel primer català que assolí l’Everest, Òscar Cadiach), una casa de roba de la llar i alguns establiments semiexòtics (sushi, gastrobar…). Al mig hi han plantificat la font que, antigament ocupava el centre de la cruïlla entre August i Comte de Rius (popularment Hospital), que feia molta nosa ja que és lloc de pas de processons. Hi continuen la botiga de moda Skorpios, de deliciosa decoració anys setanta, i l’antic Hotel Internacional, que només en conserva un rètol exterior.

El darrer tram, fins a desembocar a la plaça Verdaguer, continua sent peatonal i figura que comercial, però el panorama no és per tirar coets: un basar d’electrònica amb nom de ciutat japonesa, un tot a cent, un Frankfurt, locals tancats a l’espera de concretar un lloguer… La cirereta la posa, al cap del carrer, la sabateria Las Américas, de molta anomenada, que com altres negocis es va veure fa poc impel·lit a tancar portes en un dels punts més transitats de Tarragona. Si hi residís algú important (ja no dic un emperador romà com August) potser les coses anirien millor a la ciutat i al seu teixit comercial. I també si els habitants hi col·laboréssim una mica més, és clar…

[Imatge: usuaris.tinet.cat/tarraco]

 

Créixer en la llibertat, en totes les llibertats

Avui fa vint-i-cinc anys del naixement de Vilaweb o per ser més precisos del seu precedent, Infopista, una mena de cercador de webs en el llavors encara incipient món d’internet. La memòria em torna de nou a aquells anys, al meu primer i voluminós ordinador connectat a la xarxa, al primer mòdem de sorollets, a una pantalla que oferia una finestra al món només clicant paraules subratllades en blau… La connexió amb el món era literal: recordo que una de les primeres webs que vaig tenir curiositat d’obrir i tafanejar-ne el contingut era la d’una illa d’Oceania. No sé si ho vaig fer mitjançant la Infopista, però en tot cas em va semblar miraculós. Des de casa podies connectar-te a tot un món d’informacions i coneixements, i Vilaweb ens facilitava aquesta tasca reunint accessos a mitjans de comunicació, institucions o entitats d’interès… i en català! En pocs anys Vilaweb es transformaria en un mitjà de comunicació innovador i capdavanter aprofitant unes tecnologies que ara estan perfectament integrades a la nostra vida diària però que llavors les seves possibilitats oferien moltes incògnites.

Amb els anys, Vilaweb ha esdevingut també una poderosa comunitat de membres que garanteixen la seva supervivència empresarial i, el que és més important, la seva llibertat i independència respecte a cap grup polític o interès econòmic. Veient l’èxit assolit per Vilaweb en termes d’innovació, difusió i consolidació de model periodístic, no puc més que sentir-me orgullós de ser un més dels seus 17.000 subscriptors i d’haver-m’hi mantingut fidel mitjançant les meves aportacions a través d’aquest bloc en forma d’opinions o de memòria personal. Recordo haver assistit, ja fa anys, a una de les primeres trobades de subscriptors al carrer Ferlandina de Barcelona (magnífica idea, per cert) quan cabíem en una sala amb vint cadires, tots asseguts. Amb el temps ha calgut difondre les trobades per streaming (es diu així?) i descentralitzar a tot el país les presencials: tota una prova de l’encert del seu plantejament i de l’interès que desperten.

Rigor periodístic, feina ben feta, transparència en la gestió, fidelitat al país i a la seva societat, participació dels seus lectors… molts són els principis sobre els que es construeix contínuament Vilaweb. Avui Vicent Partal, ànima de l’invent, en destaca un altre en el seu editorial: “créixer en la llibertat, en totes les llibertats” per defensar una democràcia cada dia més avançada. Aquí i a tot el món. Només per això ja val la pena mantenir-hi la fidelitat i comprometre’s en el seu futur.

Felicitats als fundadors i a tot l’equip periodístic i tècnic i ànims davant els boirosos temps que estem vivint, d’incerteses sanitàries, malastrugances econòmiques i “noves” normalitats.

 

Riure’s de, riure amb

“Tabús” és un programa que emet actualment TV3 i que supera netament la mitjana de qualitat de la cadena. Com se sap, el conegut actor David Verdaguer es reuneix en una casa rural amb algunes persones representants de determinats col·lectius dels quals “no ens n’hauríem de riure” segons resa la caràtula del programa. Amb gran delicadesa i respecte, Verdaguer conviu amb ells, els entrevista i intenta esbrinar trajectòries vitals, sentiments, dignitats, il·lusions i pors de cecs, minusvàlids o malalts terminals. Com a contrapunt a la plàcida i serena estança a la masia (em sembla que és a l’Empordà), Verdaguer reuneix convidats, amics i familiars a La Paloma i protagonitza un insòlit i arriscat monòleg on enfila comentaris i acudits sobre les circumstàncies personals dels presents.

Dic que és arriscat perquè la temptació de caure en l’humor groller o de mal gust sempre està present. Tot i així, el programa es pren molt seriosament aquell axioma de “no ens hem de riure de, sinó riure amb” i el resultat és completament satisfactori: aconsegueix que el públic de la sala de festes rigui i aplaudeixi de bona gana les ocurrències del presentador. M’imagino que el guió està pensat i repensat, que els convidats saben perfectament per quins revolts circula el programa i com que aquest, naturalment, no s’emet en directe, sempre s’està a temps d’editar-lo. Avui Vilaweb entrevista al David i ens fa cinc cèntims de les interioritats de “Tabús”.

Confesso que m’incomoda sentir segons quins acudits, potser també es busca això, però per altra banda penso que es tracta d’una sana mostra de superació de la correcció política que embafa la nostra societat des de fa ja dècades, sense símptomes que remeti de forma important. El programa assoleix així el seu objectiu d’eixamplar les ments, parlar francament de qualsevol tema i, en definitiva, trencar tabús, i la prova és el seu revers, en forma de comentaris desqualificadors al compte de Twitter del programa formulats per gent que no ha entès res de res dels seus propòsits. Suggereixo dedicar una edició a aquests energúmens, convocar-los a La Paloma i, enlloc de riure amb ells, que se’n riguin d’ells. Serà tan entretingut com tots els altres “Tabús”.

[Imatge: elterrat.com]

El transport tarragoní, de dol

Avui hem conegut la mort de Josep Saltó Estany. Encara que nascut als Omells de na Gaia (l’Urgell), la seva trajectòria empresarial i social va discórrer sempre a Tarragona, on va fundar una empresa de transport de mercaderies, participà en la creació de la FEAT (patronal del transport), fou vocal de la Cambra de Comerç i presidí l’Agrupació per a la Promoció del Port de Tarragona. Igualment formà part de la Junta del Nàstic, el club dels seus amors. Vaig tenir l’ocasió de tenir-hi una intensa i continuada relació professional. Era molt bon home i m’ha colpit la seva desaparició. En pau reposi.

[Imatge: diarimes.com]

Històries des de casa (i 50: l’última història)

L’animaló de la imatge ha aparegut per casa aquest matí passejant-se com si res per la paret de la dutxa. L’escena, completament inesperada, m’ha produït un momentani esglai, com si es tractés d’una versió molt descafeïnada de Psicosi. Val a dir que la bestiola (què és? un llangardaix, un drac?…) ha marxat a mig matí suposo que a la cerca de nous i fascinants escenaris per a la seva aparentment trista vida.

No estic en condicions d’afirmar que la meva també ho sigui, de trista. Segurament no em puc queixar. El que sí que és segur és que avui mateix, quan legalment ja es pot fer, penso cercar “nous i fascinants escenaris per a la meva vida” fins a un quilòmetre de distància… fent el que sempre n’hem dit estirar les cames. Amb aquesta escapada, i mai millor dit, donaré per acabat el confinament dur (anava a dir “donaré per acabat el dol”) i amb ell aquesta sèrie de cinquanta apunts. També serà l’últim dia que surti al balcó a aplaudir. Com s’ha dit a bastament, els professionals de la sanitat el que es mereixen és un tracte més just en forma de millores salarials i de recursos professionals al seu abast, i no tants aplaudiments o reconeixements simbòlics (que també).

El confinament dur s’acaba. Si fem bondat, progressarà adequadament. Si no, els experts ja estan advertint molt seriosament que caldrà fer marxa enrere i tots perdrem (més) bous i esquelles. En qualsevol cas, un estiu ple de normatives contradictòries i limitacions a la via quotidiana no ens el traurà ningú. Seguirem informant.

[Foto de l’autor]

Històries des de casa (49: d’un en un)

Demà pot ser el desori. Tècnicament, entre 6 i 10 del matí i 8 i 11 del vespre-nit tothom que tingui entre 18 i 70 anys podrà sortir al carrer a fer exercici. Se suposa que caminar també és fer exercici: “cada dia s’ha de caminar mitja hora com a mínim”, ens han repetit fins a la sacietat metges, gurus de la vida saludable i experts en ciències diverses. Combineu aquesta àmplia franja d’edat amb una activitat tan elemental i a l’abast de moltíssima gent com caminar (el primer que va fer l’homo erectus) i el resultat poden ser uns carrers, passeigs i places atapeïts. Ho tinc dit: la gent tendirà, com és lògic, a anar a uns punts molt concrets, per la seva centralitat o per la seva significació. M’agradarà veure la policia intentant dissoldre aglomeracions. Millor dit, no m’agradarà gens perquè serà una imatge que ens transportarà a l’operación retorno (als anys seixanta o setanta) a on lentament i imperceptible estem anant els darrers temps.

Per evitar una massiva ocupació de la via pública i especialment l’excessiu apropament entre persones en els carrers més estrets, alguns ajuntaments han proposat mesures com una prohibició temporal de circulació de cotxes (“pacificació del trànsit”, en diuen) o suggerit que les persones marxin per la dreta, deixant a l’esquerra les que vénen en sentit contrari. Això últim no és cap sopa d’all, es segueix des de fa anys, de manera escrupolosa i espontàniament als passadissos del metro. Algun alcalde ha anat més enllà i ha apuntat que cada vorera sigui de sentit únic. La mesura està molt bé, però no ens lliurarà, als que tenim una certa tendència a caminar a pas viu pel carrer, dels obstacles humans que ens trobem al pas, a saber: famílies amb nens i gosset ocupant tot l’ample de la vorera, gent gran caminant amb tota la patxorra en ziga-zaga pel mig de l’acera i impedint el seu avançament, i especialment aquests grupets de dues, tres o quatre persones que es plantifiquen a xerrar justament entre la paret i un banc, una cabina de l’ONCE o qualsevol altre element urbà; aquestes petites aglomeracions estaran teòricament prohibides però a la pràctica no s’evitaran.

La gent és molt conscient que s’han de seguir unes normes (encara que no gaire ben explicades ni enteses) però alhora no serà conscient d’aquestes normes quan es presenti efectivament l’ocasió. I no és cap joc de paraules. Quan és que tarda en incubar el bitxo aquest? Catorze dies? El 16 de maig tindrem ocasió de comprovar si som tan civilitzats com hauríem de ser.

[Imatge: el Portal de l’Àngel de Barcelona; barcelona-life.com]