Històries des de casa (12: el còmic, de dol)

Ha mort Albert Uderzo, el dibuixant de les històries d’Astèrix i Obèlix. Ha estat saber la notícia, transportar-me a la meva infància i recordar l’època en què van començar a entrar a casa dues col·leccions de còmics (i en català!), el Tintín i l’Astèrix. Totes dues divertides i fascinants. Les aventures dels herois gals, permanentment enfrontats als romans i victoriosos gràcies a un beuratge del druida, són d’aquelles històries que d’infant et sabies de memòria, llegies una vegada i una altra i que tornaves a fruir-ne com la primera vegada. Conforme em vaig anar fent gran, on bàsicament només havia vist una successió de gags entenedors per al públic infantil vaig començar a descobrir uns relats que admetien una doble lectura, i per tant una nova font d’entreteniment però també de coneixement i reflexió. Penso en la hilarant Astèrix a Hispania, amb les seves carreteres a mig arranjar, les processons, els toros, el flamenc i el Bástez y Mandolina; per cert, els nostres personatges mai no trepitgen el que segles després serien els Països Catalans… Penso en la volta a la Gàl·lia i la seva col·lecció de tòpics regionals només plenament comprensibles pels francesos. Penso en el recaptador d’impostos (crec que a Astèrix i el calderó) i la seva burocràtica manera de parlar. Penso en Juli Cèsar, coprotagonista d’alguns dels llibres, parlant sempre d’ell en tercera persona (com, efectivament feia quan escrivia). Penso, en fi, en els jocs de paraules que se t’escapen mentre ets un infant (època en què no saps què dimonis és una assegurança a tot risc per endevinar el nom d’Assurancetúrix).

I què tindrà a veure tot això amb la crisi sanitària que estem patint, algú es pot preguntar. Res, però ho faré lligar ni que sigui forçadament. Hergé (Tintín) i Goscinny i Uderzo (Astèrix) pertanyen a l’anomenada escola franco-belga de dibuix de còmics, igual que Peyo, el creador de Jan i Trencapins i dels Barrufets. D’aquests darrers simpàtics personatges em ve a la memòria l’aventura dels Barrufets negres, d’innegables similituds amb el que està passant. Una vespa ataca un barrufet i provoca que la seva pell blava esdevingui negra a la vegada que es torna agressiu i encomana la malaltia als seus col·legues. Un a un es van veient afectats, fins i tot el darrer, el gran barrufet. Tot sembla perdut. O no…

[Imatge: smursfanon.wikia.com]