‘Gisaengchung’ (‘Paràsits’)

Ni fet a propòsit. Ahir al vespre vaig veure Paràsits al cinema i aquesta matinada la pel·lícula ha rebut quatre de les apreciades estatuetes que cada any reparteixen a Los Angeles en aquella cerimònia tant hortera com previsible. Oscars ben merescuts, m’avanço a dir. Dues hores de relat in crescendo, sense estones plúmbies ni excessivament atabaladores, amb una mica de tot, humor, drama i suspens.

La cosa va d’una família que viu de forma ben peremptòria en un semi-sòtan de Seül (dedueixo: crec que no s’arriba a esmentar de quina ciutat es tracta). Per atzars del destí, el fill aconsegueix donar classes particulars d’anglès a la filla d’una família de vida i casa d’alt standing. A partir d’aquí comença a enredar-se la troca: mitjançant enganys i argúcies, la família pobra aconsegueix viure de la rica. Les relacions entre les dues, tenint en compte que la primera fa creure a la segona que no es coneixen entre ells, i els insospitats girs de guió subsegüents són la base del relat. La primera meitat del film discorre pel terreny de la comèdia, amb alguns moments francament divertits i amb situacions properes a un vodevil. Alguna d’elles ens recordaria la sèrie anglesa A dalt i a baix (i sobretot la seva paròdia Em cridava el senyor?), quan els “de baix” s’aprofiten de l’absència dels “de dalt” i es munten una petita disbauxa.  Després les coses es posen serioses i la situació esdevé més fosca i intrigant. I fins aquí puc llegir, com el concurs aquell de la carbassa.

S’ha dit que és una intel·ligent crítica del capitalisme. Per la meva part hi he cregut veure un enfrontament entre classes perfectament definides però amb els rols intercanviats. Fins ara, en les pel·lícules de denúncia social (o així) estàvem acostumats a veure rics dolents i pobres ingenus. A Gisaengchung els benestants són uns ingenus que es deixen entabanar per una classe subalterna capaç de fer servir qualsevol estratagema (calces i préssecs inclosos) per pujar de categoria, sense ètica que valgui. En definitiva, uns s’aprofiten dels altres, uns paràsits que viuen d’uns altres paràsits, com bé diu el títol de la pel·lícula (metafòrics, més enllà dels paràsits literals que també surten en forma de xinxes).

Repeteixo, un merescut Oscar a la millor pel·lícula (la primera no anglesa de la història!). Tota una ironia: dies després de morir el bo de Kirk Douglas, la darrera estrella vivent del cinema clàssic (amb permís d’Olivia de Havilland), l’Oscar se’n va a terres coreanes. Hollywood ja no és el que era.

[Imatge: sensacine.com]