La batalla diària per la llengua (18)

[Recupero la secció sobre batalles per la llengua, que vaig deixar interrompuda un ja llunyà 23 d’agost de 2010]

Aquest matí, incident lingüístic telefònic a la feina. Una senyora, sud-americana i resident al País Valencià, havia rebut un escrit nostre lògicament en català. M’etziba:

es que no-lo-en-tien-do  [remarcant les síl·labes], ni sé catalán ni tengo ninguna intención de aprenderlo

Davant d’aquest xàfec no he perdut les bones maneres (la feina hi obliga, també) i he optat per introduir elements de distensió:

– mujer, no diga esto…

Però ha prosseguit la seva desagradable filípica contra la nostra llengua:

– a mi se me enseñó que en España se habla español, y no el catalán o el valenciano, que son lenguas diferentes

Com es pot veure, tirava amb bala i buscant el cos-a-cos, però és ben sabut que quan un no vol, dos no es barallen i he prosseguit la tàctica conciliadora:

– bueno, comprenderá que ahora no es el momento más adecuado para hablar de este tema; no se preocupe, por correo le enviaré el escrito traducido, ¿de acuerdo?

Una vegada que ha sentit el què ella volia sentir, el miracle s’ha obrat:

– ay, muchas gracias, se lo agradezco, qué amable es usted…

Amable? El que tinc és molta paciència amb gent com aquesta senyora, proferint desagradables afirmacions que només pretenen crear problemes on no n’hi ha i que beneficien ningú, tampoc a ella.

[Imatge: venelogia.com]