El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

La gràcia d’un passeig

Magnífic el reportatge sobre el Passeig de Gràcia que anit ens oferí TV3 de la mà del cronista oficial o oficiós de Barcelona, Lluís Permanyer. Una hora no és, ni de bon tros, prou estona per parlar d’una de les més emblemàtiques vies de la meva estimada ciutat de naixement, però el popular periodista sabé encabir-hi tot allò que de més interessant pugui suggerir el passeig. Ens parlà de detalls molt o poc coneguts, com les atraccions que s’hi instal·laren abans de la seva urbanització, inclòs el teatre on s’estrenà la Carmen, la “guerra” entre els nostres millors arquitectes sobre qui hi construïa l’edifici més original, la seva època daurada quan els burgesos s’hi passejaven per veure i ser vistos, la creixent proliferació primer de cavalleries i després d’automòbils que propiciaren la construcció del primer pàrquing subterrani, els establiments que marcaren cada època, des de botigues de moda fins a entitats bancàries, des de l’hotel Majestic fins el Drugstore… No hi faltaren referències a l’actualitat, a les seves problemàtiques prou conegudes de tothom i als seus reptes d’ara endavant, i va acabar amb una reivindicació que subscric: que el llapis del Cinc d’Oros recuperi dalt de tot l’estàtua que hi lluïa quan s’inaugurà com a monument a Pi i Margall.

Un documental molt atractiu, il·lustrat amb unes animacions que feien més comprensible la trajectòria urbanística d’aquest carrer, i presentat amb la contenció i elegància que caracteritzen Permanyer, un senyor (potser l’últim?) de Barcelona. Una Barcelona, per cert, que avui celebra la seva festa major petita, Santa Eulàlia, el nom, vés per on, d’una de les més acreditades firmes de moda del Passeig de Gràcia.

[Imatge: santaeulalia.com; foto Postius]

Paràsits? Cap problema

El gran motiu d’indignació per a malalts de llengua, virgilis i hiperventilats diversos les darreres quaranta-vuit hores ha estat l’ús generalitzat del títol en castellà per referir-se a la flamant guanyadora de diversos Oscar, Parásitos. També aquest humil bloc, en el seu apunt d’ahir, optava per aquesta solució perquè creia, i no anava gens errat, que quan s’ha d’esmentar una pel·lícula, es fa servir el títol en la seva llengua original i/o en la versió doblada a casa nostra: si no és la catalana, doncs la castellana. Avui Vilaweb ens il·lumina sobre el particular, fent-nos saber que ja existeix versió catalana de Gisaengchung (transcripció llatina de la paraula en coreà, que és la que en puritat s’hauria de fer servir). Doncs no en parlem més: procedeixo a rectificar el títol de l’apunt d’ahir.

Potser també caldria rectificar-ne el text, perquè a l’hora de parlar dels paràsits de la pel·lícula, esmentava els escarabats quan em volia referir a les xinxes, diminut i molt molest insecte que també té el seu minut de glòria a la premiada pel·lícula. Cap problema.

[Imatge: xtec.cat]

‘Gisaengchung’ (‘Paràsits’)

Ni fet a propòsit. Ahir al vespre vaig veure Paràsits al cinema i aquesta matinada la pel·lícula ha rebut quatre de les apreciades estatuetes que cada any reparteixen a Los Angeles en aquella cerimònia tant hortera com previsible. Oscars ben merescuts, m’avanço a dir. Dues hores de relat in crescendo, sense estones plúmbies ni excessivament atabaladores, amb una mica de tot, humor, drama i suspens.

La cosa va d’una família que viu de forma ben peremptòria en un semi-sòtan de Seül (dedueixo: crec que no s’arriba a esmentar de quina ciutat es tracta). Per atzars del destí, el fill aconsegueix donar classes particulars d’anglès a la filla d’una família de vida i casa d’alt standing. A partir d’aquí comença a enredar-se la troca: mitjançant enganys i argúcies, la família pobra aconsegueix viure de la rica. Les relacions entre les dues, tenint en compte que la primera fa creure a la segona que no es coneixen entre ells, i els insospitats girs de guió subsegüents són la base del relat. La primera meitat del film discorre pel terreny de la comèdia, amb alguns moments francament divertits i amb situacions properes a un vodevil. Alguna d’elles ens recordaria la sèrie anglesa A dalt i a baix (i sobretot la seva paròdia Em cridava el senyor?), quan els “de baix” s’aprofiten de l’absència dels “de dalt” i es munten una petita disbauxa.  Després les coses es posen serioses i la situació esdevé més fosca i intrigant. I fins aquí puc llegir, com el concurs aquell de la carbassa.

S’ha dit que és una intel·ligent crítica del capitalisme. Per la meva part hi he cregut veure un enfrontament entre classes perfectament definides però amb els rols intercanviats. Fins ara, en les pel·lícules de denúncia social (o així) estàvem acostumats a veure rics dolents i pobres ingenus. A Gisaengchung els benestants són uns ingenus que es deixen entabanar per una classe subalterna capaç de fer servir qualsevol estratagema (calces i préssecs inclosos) per pujar de categoria, sense ètica que valgui. En definitiva, uns s’aprofiten dels altres, uns paràsits que viuen d’uns altres paràsits, com bé diu el títol de la pel·lícula (metafòrics, més enllà dels paràsits literals que també surten en forma de xinxes).

Repeteixo, un merescut Oscar a la millor pel·lícula (la primera no anglesa de la història!). Tota una ironia: dies després de morir el bo de Kirk Douglas, la darrera estrella vivent del cinema clàssic (amb permís d’Olivia de Havilland), l’Oscar se’n va a terres coreanes. Hollywood ja no és el que era.

[Imatge: sensacine.com]

La batalla diària per la llengua (18)

[Recupero la secció sobre batalles per la llengua, que vaig deixar interrompuda un ja llunyà 23 d’agost de 2010]

Aquest matí, incident lingüístic telefònic a la feina. Una senyora, sud-americana i resident al País Valencià, havia rebut un escrit nostre lògicament en català. M’etziba:

es que no-lo-en-tien-do  [remarcant les síl·labes], ni sé catalán ni tengo ninguna intención de aprenderlo

Davant d’aquest xàfec no he perdut les bones maneres (la feina hi obliga, també) i he optat per introduir elements de distensió:

– mujer, no diga esto…

Però ha prosseguit la seva desagradable filípica contra la nostra llengua:

– a mi se me enseñó que en España se habla español, y no el catalán o el valenciano, que son lenguas diferentes

Com es pot veure, tirava amb bala i buscant el cos-a-cos, però és ben sabut que quan un no vol, dos no es barallen i he prosseguit la tàctica conciliadora:

– bueno, comprenderá que ahora no es el momento más adecuado para hablar de este tema; no se preocupe, por correo le enviaré el escrito traducido, ¿de acuerdo?

Una vegada que ha sentit el què ella volia sentir, el miracle s’ha obrat:

– ay, muchas gracias, se lo agradezco, qué amable es usted…

Amable? El que tinc és molta paciència amb gent com aquesta senyora, proferint desagradables afirmacions que només pretenen crear problemes on no n’hi ha i que beneficien ningú, tampoc a ella.

[Imatge: venelogia.com]

 

Igualet que Nova York, tu

Ja en tenim una altra. L’estació de Zona Franca de la línia 10 sud del metro barceloní ha estat inaugurada avui per les forces vives del país. No faltava ningú a l’hora d’accedir a les instal·lacions i exhibir somrient el bitllet: el president Torra, l’alcaldessa Colau, el conseller Calvet… Fins i tot el vicepresident Aragonès, que no dic que hi sobrés però sí que s’ha d’interpretar la seva presència en clau estrictament política. La singularitat de l’estació oberta al públic és que és la primera elevada que tindrà Barcelona, circumstància que l’aparella a ciutats d’altres latituds, com s’ha encarregat d’apuntar el president, pensant segurament en Nova York o Chicago. Colau en canvi ha fet de Colau i s’ho ha fet venir bé per recordar que l’estació inaugurada és fruit d’una “conquesta veïnal”, cosa que té el seu mèrit perquè a qui servirà bàsicament aquesta parada no serà a veïns sinó a treballadors de la Zona Franca, inclosos els de l’ATM. Ja ho diu la dita: el sabater sempre ha estat el qui va més mal calçat.

[Imatge: beteve.cat]