El tsunami més eficaç

La trepidant setmana s’acaba amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg dictaminant que Oriol Junqueras tenia dret a prendre possessió com a eurodiputat des de la proclamació de resultats i no després de passar per aquest inútil tràmit político-burocràtic de promesa de la Constitució d’Españistán (que Junqueras, ojut, estava disposat a fer i no li ho van permetre els carcellers). Les immediates conseqüències són conegudes de tots i suposen una notable injecció d’optimisme en un moment en què un cert desànim/desorientació havia tornat a aparèixer en el ciclotímic tarannà del sobiranisme català. Particularment engrescadora, pel que té de símbol impagable, és la imatge del president Puigdemont i del conseller Comín ensenyant cofois les seves credencials i contemplant l’impressionant hemicicle que ben aviat ocuparan.

Els poc dissimulats enuigs i enrabiades dels aparells polític, judicial i mediàtic de l’estat confirmen que, aquesta vegada, la jugada no ha estat mestra però si eficaç, i demostra el que fa temps molts defensem: les passes endavant decisives fins a la victòria final ens vindran del camp internacional, sigui de l’acció político-diplomàtica de l’exili (tenir 4 eurodiputats, aviat 5, serà molt important en aquest sentit), sigui dels processos judicials (i la sentència favorable de l’altre dia no és la primera que es dicta). Aquest és el nostre tsunami més eficaç. En realitat un tsunami que és més aviat un plugim suau, lent, imperceptible, casi sempre poc vistós, però que va calant inexorablement.

I això no treu mèrits a altres tsunamis que estan més presents entre nosaltres, però que necessiten, crec jo, algun ajustament. Si hem de fer un balanç serè i objectiu de l’acció de l’altre dia a Can Barça, cal felicitar els seus organitzadors per l’encert de contribuir a internacionalitzar el conflicte polític (hi ha res avui en dia que tingui més impacte mediàtic que un Barça-Madrid?) i, alhora, fer anar de corcoll tothom (clubs, federació de futbol, televisions, governs i policies), la gens menyspreable via de tocar els nassos. Però a l’altre cantó de la balança convé posar-hi la dificultat en impedir que novament una acció multitudinària d’aquest tipus acabés amb abusos policials, imatges de violència fàcilment manipulables i sensació de caos (encara que sigui més aparent que real). Tot plegat no ajuda gens a la causa, i en tot cas no és comparable amb el que comportarà la sàvia decisió del tribunal europeu.

[Imatge: naciodigital.cat; apunt en memòria de la Roser, que ahir ens va deixar per sempre]