L’any on tothom guanyarà?

S’acosta el 2020. El “vint-vint”. Em suggereix win-win, l’any en que tothom guanyarà i ningú no perdrà, o així ho creurem. Un bon punt de partida, almenys des del punt de vista de l’actualitat política. Estarem escèpticament expectants de veure què succeirà en les properes setmanes i mesos.

De moment, desitjo a tots un feliç 2020.

[Imatge: rellotge de la torre del Cabildo de Tenerife; foto: Flickr]

El tsunami més eficaç

La trepidant setmana s’acaba amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg dictaminant que Oriol Junqueras tenia dret a prendre possessió com a eurodiputat des de la proclamació de resultats i no després de passar per aquest inútil tràmit político-burocràtic de promesa de la Constitució d’Españistán (que Junqueras, ojut, estava disposat a fer i no li ho van permetre els carcellers). Les immediates conseqüències són conegudes de tots i suposen una notable injecció d’optimisme en un moment en què un cert desànim/desorientació havia tornat a aparèixer en el ciclotímic tarannà del sobiranisme català. Particularment engrescadora, pel que té de símbol impagable, és la imatge del president Puigdemont i del conseller Comín ensenyant cofois les seves credencials i contemplant l’impressionant hemicicle que ben aviat ocuparan.

Els poc dissimulats enuigs i enrabiades dels aparells polític, judicial i mediàtic de l’estat confirmen que, aquesta vegada, la jugada no ha estat mestra però si eficaç, i demostra el que fa temps molts defensem: les passes endavant decisives fins a la victòria final ens vindran del camp internacional, sigui de l’acció político-diplomàtica de l’exili (tenir 4 eurodiputats, aviat 5, serà molt important en aquest sentit), sigui dels processos judicials (i la sentència favorable de l’altre dia no és la primera que es dicta). Aquest és el nostre tsunami més eficaç. En realitat un tsunami que és més aviat un plugim suau, lent, imperceptible, casi sempre poc vistós, però que va calant inexorablement.

I això no treu mèrits a altres tsunamis que estan més presents entre nosaltres, però que necessiten, crec jo, algun ajustament. Si hem de fer un balanç serè i objectiu de l’acció de l’altre dia a Can Barça, cal felicitar els seus organitzadors per l’encert de contribuir a internacionalitzar el conflicte polític (hi ha res avui en dia que tingui més impacte mediàtic que un Barça-Madrid?) i, alhora, fer anar de corcoll tothom (clubs, federació de futbol, televisions, governs i policies), la gens menyspreable via de tocar els nassos. Però a l’altre cantó de la balança convé posar-hi la dificultat en impedir que novament una acció multitudinària d’aquest tipus acabés amb abusos policials, imatges de violència fàcilment manipulables i sensació de caos (encara que sigui més aparent que real). Tot plegat no ajuda gens a la causa, i en tot cas no és comparable amb el que comportarà la sàvia decisió del tribunal europeu.

[Imatge: naciodigital.cat; apunt en memòria de la Roser, que ahir ens va deixar per sempre]

 

Enveges britàniques

Quina enveja que fan els britànics. Ahir van votar i avui el flamant guanyador, el controvertit Boris Johnson, ja acudia a Buckingham Palace a rebre l’encàrrec de formar govern. Ni el monarca immiscint-se on no el demanen, ni inacabables visites protocol·làries un mes després de les eleccions, ni que “tu no em truques” o “et vull trucar i no m’agafes el telèfon”, ni altres sainets. Es nota què és una democràcia de debò i què no.

Més enveges. Els conservadors i Johnson en particular han guanyat netament la seva aposta plebiscitària (amb la petita trampa del sistema electoral, tot s’ha de dir). Calia deixar clar de totes totes que això de sortir de la Unió Europea era realment una decisió sentida i volguda, i no un escalfament puntual o una rebequeria, i els resultats de les urnes així ho han confirmat. No n’estic feliç, perquè jo era, i continuo sent-ho, partidari de la construcció europea (tant lentament com calgui, si és necessari) i el fet que algun dels estats més poderosos i determinants de la comunitat europea l’abandoni és de plànyer. Dit això, celebro que des d’ahir les coses siguin molt més clares tant pels europeus com pels britànics i que el gran triomfador d’aquesta nova situació sigui algú que es va determinar amb uns objectius, que va prometre que els aconseguiria i que de ben segur els aconseguirà. Les coherències es premien en el molt devaluat món de la política, almenys allí.

La Gran Bretanya se’ns en torna a anar, què hi farem. Tornarem a estar incomunicats quan hi hagi temporal, com assegura la popular facècia britànica. El brexit provocarà de ben segur no poques turbulències polítiques i econòmiques, que ja no ve d’aquí. Potser una d’elles arribarà d’Escòcia. Més enveges. L’Scottish National Party ha millorat resultats a les eleccions i la primera ministra Storgeon ja s’ha apressat a accelerar la proposta d’un nou referèndum per aquella nació que, si s’acaba fent i independentment del resultat, no dubto que serà un nou exemple de civilitat democràtica. En altres latituds no tenim tanta sort. Ens toca canviar enveja (i la resignació que comporta) per actituds més positives si és que de veritat volem sortir del pou on som.

[Imatge: Wikipedia]

Socors! Arriba el Nadal!

Ja tenim el Nadal pràcticament a sobre. De fet comença cada any en ple mes d’agost quan mentre paladegem un gelat tot passejant pels carrers de les nostres ciutats ens fixem, horroritzats, que ja es pot comprar loteria nacional, la dels nens de San Ildefonso. La competència amb les altres loteries, cuponazos, bingos i apostes on line deu ser a matadegolla, dedueixo, vista aquesta anticipació, perquè sinó no m’ho explico. Quan, al mes d’octubre, els mateixos carrers on llepàvem els gelats s’omplen de lluminàries de gust artístic desigual i de distribució escarransida, ja no hi ha escapatòria: arriba el bastíssim període prenadalenc i nadalenc.

Cada any ho repeteixo i enguany no serà una excepció. Ho sento, però toca apunt destructiu, ni que sigui en memòria del meu pare que, quan arribaven aquestes dades, no podia reprimir un comentari del tipus: “les festes de Nadal, les festes de la hipocresia i del consumisme!”. Unes festes completament desnaturalitzades des del moment en què, conscientment o no, s’han anat arraconant els dos factors que li donaven un sentit: la religió i la tradició.

Convé recordar-ho perquè, rient, rient, arriba un moment que queda en l’oblit: tots els saraus que s’organitzaran les properes setmanes, tota quanta celebració extraordinària protagonitzin famílies, grups, entitats o organismes, té la seva raó de ser en un episodi evangèlic, transmès (i adulterat també, tot s’ha de dir) pel cristianisme al llarg dels segles. Totes les ensenyances, totes les benaurances i tots els valors sorgits de qui va néixer aquell 25 de desembre haurien de tenir algun tipus de petjada, ja no dic protagonisme, en aquestes tumultuoses darreres setmanes de l’any. I no: el messies a qui adorem és la frenètica activitat mercantil, el més descarnat dels consumismes, el preludi del qual, com a toc trompeter d’inici de la batalla, és la cosa aquesta del black friday, acompanyada d’una invasió publicitària de tot tipus d’articles, suggeriments de regal i temptacions diverses en forma de joguines, peces de roba, colònies i xampanys, preparats per ser intercanviats fins que les targetes de crèdit treguin fum. Tot molt evangèlic. Se’m dirà que també aquesta època és pròdiga en iniciatives solidàries i d’ajuda a qui ho necessita. No ho nego ni tampoc ho critico, però fins i tot l’onada de maratons televisives, recaptes d’aliments o campanyes de tota mena d’ONG tenen un punt del que en podríem dir “solidaritat estructural”, vinguda per quedar-se, sense que es vegi per enlloc una decidida política per atacar eficaçment les causes profundes que provoquen les desigualtats que es pretén millorar.

Per qui, de forma ben legítima, sigui escèptic o no creient en termes religiosos, sempre queda una altra raó de ser que justifica les festivitats nadalenques: les tradicions a què han donat lloc en el transcurs dels segles, en tots els àmbits, artístic, literari, gastronòmic… El problema de la nostra societat és que les tradicions sembla que facin nosa, tal qual estan, i per tal de seguir existint són sotmeses a innovacions i canvis bruscos a càrrec dels ben subvencionats modernets de torn. Greu error: les tradicions el que demanen és una evolució ben lenta, imperceptible.

Proves de la desnaturalització de les tradicions nadalenques? Un fotimer o, com dèiem de joves, a punta pala. El pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exemple. No volia parlar-ne, perquè és un tema tan suat que ja cansa. He de reconèixer que aquest any, aquell amuntegament de caixes i aquell mostrari d’elements vintage no em desagrada del tot, comparat amb les solucions d’anys anteriors. Però el problema, però, no és el resultat final que, en definitiva, és un tema estètic i per tant sempre sotmès a les molt subjectives opinions personals de cadascú. El problema és que qui decideix instal·lar aquests pessebres (o llums, o guarniments…) és que ho fa imbuït per una mena de necessitat (no sé si genètica, fisiològica o què) de trencar convencions, de canviar per canviar, perquè sí, amb la secreta esperança de sembrar una bona polèmica que reculli abrandades crítiques de persones normals com tu o jo, que, pobres mortals, què sabem de l’art i de les noves tendències.

Sobre manipulació de tradicions, coda final: un poble del Segrià ha decidit fer una cavalcada amb tres reis i ¡tres reines! Sí, ho heu llegit bé. A l’hora de la imperiosa necessitat de canviar coses, qualsevol ridiculesa funciona.

[Imatge: ara.cat]

[Fa pocs dies aquest blocaire acomiadava dues persones estimades en sengles apunts; avui la nova és bona: donar la benvinguda a aquest món al Gael]