Sense Poetes… i sense Toni

Dia trist per a Tarragona i la cultura. Ens hem assabentat de la mort de Toni Torrell i Camps, l’ànima del bar Poetes. La notícia em transporta a la meva joventut i a alguns moments ben significatius de la meva vida. D’ell en recordo la seva professionalitat dirigint un establiment que fou tota una referència de la nit tarragonina, el seu gust exquisit en les disciplines artístiques que conreà i, finalment, la rellevància que representà les seves iniciatives en les sempre somortes aigües de la cultura a la meva estimada ciutat d’adopció. Descansi en pau una persona amb qui compartia alguna cosa més que el cognom matern…

En homenatge, reprodueixo l’apunt que vaig publicar el 10 de gener de 2004, en ocasió dels deu anys del tancament de Poetes:

“Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.”

[Imatge: Facebook]

Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]

 

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]