Dol a l’esport tarragoní

Ahir ens va deixar a Tarragona, als 98 anys, Francesc Ramos Boquera, un home lliurat en cos i ànima a la promoció popular de l’esport, particularment l’atletisme, una disciplina que practicà fins a una edat molt avançada. Per a la història queda la dada de que fou ell qui organitzà, el 1974, la primera marató a la ciutat, quan aquesta cursa era pràcticament una excentricitat olímpica. El vaig conèixer quan dirigia, juntament amb el també recordat Cerón, el gimnàs del Club Natació Tàrraco. Allí el “senyor Ramos”, així el coneixíem, feia gala de la seva humanitat i expertesa en la pràctica de l’esport, amenitzant les classes de gimnàstica sueca i aconsellant els moviments correctes de cada exercici. Parlant del necessari sacrifici en la pràctica esportiva, insistia en què sempre s’ha d’arribar fins on es pugui “i una mica més”. Contribuí decisivament a fer-me guanyar molts centímetres en una edat en què m’acomplexava l’alçada, i crec que ell estava tant satisfet com jo del resultat obtingut. Li recordo una insospitada faceta personal: els jocs de mans. No fa gaires mesos va rebre el Diploma al Mèrit Esportiu, lliurat per l’ajuntament de la nostra ciutat (foto). Un merescut i digne colofó a la seva vida. Descansi en pau.

[Imatge: diarimes.com; foto Mauri Fernández]

 

La Pau sigui amb vosaltres

Un Jutjat ha posat pegues a una mare que volia registrar la seva filla amb el nom de Pau. Es veu que legalment està previst que un nom no pot induir a confusió respecte al sexe del destinatari del nom, com el cas que ens ocupa, de manera que l’encarregat del registre (el Jutjat de Pau, curiosament) va suggerir afegir Maria a Pau, cosa a la qual la mare es negà en rodó. Finalment, després de protestes i consultes, trucades i hores perdudes, la nena es dirà Pau, com la lògica més elemental demanava.

Una lògica que és difícil trobar en determinats taulells de les diferents administracions. Si hi ha un tipus de persona que detesto de manera especial són aquests encarregats dels registres civils que, com el de l’exemple de Pau, es posen tossuts i, apropiant-se d’unes facultats que no els corresponen, es permeten acceptar o rebutjar els noms que els progenitors proposen per als seus fills. No és gratuït suposar-ne raons ideològiques. Al tardofranquisme això es va donar molt, quan encara estaven prohibits els noms en català però alguns pares compareixien amb solucions enginyoses per tal d’esquivar les injustes (i absurdes) prohibicions onomàstiques del régimen. Recordo el cas d’uns amics de la família que van decidir batejar el seu fill amb el nom de Pol i la feinada va ser seva per aconseguir-ho. De poc li va servir l’argument més lògic de tots (el poble de Sant Pol de Mar, no traduït per la dictadura perquè no tenia traducció): van haver d’espavilar-se i aportar no sé si un certificat parroquial o algun document fefaent perquè el funcionari baixés del burro, suposant que no fos ell mateix el burro.

Amb l’establiment de la democràcia (o així), la normalització en l’ús de les diferents llengües peninsulars, la creixent laïcitat de la societat i, més recentment, la presència a casa nostra de noves cultures a vegades molt diferents, han obert el ventall pel que fa a la possibilitat de nomenar un nounat i, per tant, han propiciat un augment dels possibles conflictes a l’hora de deixar-ne constància jurídica. Si algú posa tantes traves perquè una nena es digui Pau (que no em negareu que és molt maco), que passa quan es presenten uns pares encaparrats en dir-li (casos ben reals) Lenin o Washington al fill? I quan algun progenitor d’una comunitat magribina o xinesa proposa algun nom de difícil transcripció? Doncs que probablement els és difícil als funcionaris de torn busca-li tres peus al gat i, tal qual lletregen el nom, així consta de per vida en documents de tot ordre i poc importa si aquell estrany o exòtic nom pugui resultar improcedent (una altra restricció que la llei contempla), no s’avingui a la tradició catòlica, apostòlica i romana o pugui fer dubtar del sexe del nen o nena.

Perquè aquesta és una altra. Exactament, quin és el problema de que un nom porti a dubtes en aquest sentit? Exactament, què tindria de bo o de dolent que un nen fos considerat una nena (o a l’inrevés) a partir del seu nom? Exactament, per què en formularis se segueix preguntant el sexe de l’interessat? Per què aquesta obsessió per dividir-nos des del naixement? Això no és una discriminació?

[Imatge: teleponent.cat]

 

Anuncis que em posen nerviós (56: el de la Grossa d’enguany)

L’escena.

Matrimoni gran, ambientació vintage, com de Cuéntame, poca il·luminació. La senyora, trastejant per la cuina, s’assabenta que li ha tocat el primer premi de la Grossa, i de la sorpresa es carrega un plat de duralex. Quan va a dir-li-ho al marit, un ésser arrapapat a la butaca mentre emet grunyits, s’ho repensa i calla (bé, dissimula dient que el sopar és a taula).

El missatge.

Els premis no necessàriament s’han de compartir, ni tan sols amb la teva parella d’anys i anys.

Per què em posa nerviós?

No compartir premis i alegries. Bonica manera de publicitar una loteria que basa la seva estratègia comunicativa en presentar-la com un joc familiar, col·lectiu i solidari, en què els beneficis es destinen a finalitats socials.

La propaganda de la Grossa no acaba mai d’encertar-la. Encara recordem amb espant els anuncis d’altres anys, amb cançons i gags poca-soltes (“jo passoooo”). Si no fos perquè és “la nostra”, n’hi hauria per tornar a confiar en el calb de la Loteria Nacional (o qui sigui que treguin ara).

[Imatge: elmon.cat]

Sense Poetes… i sense Toni

Dia trist per a Tarragona i la cultura. Ens hem assabentat de la mort de Toni Torrell i Camps, l’ànima del bar Poetes. La notícia em transporta a la meva joventut i a alguns moments ben significatius de la meva vida. D’ell en recordo la seva professionalitat dirigint un establiment que fou tota una referència de la nit tarragonina, el seu gust exquisit en les disciplines artístiques que conreà i, finalment, la rellevància que representà les seves iniciatives en les sempre somortes aigües de la cultura a la meva estimada ciutat d’adopció. Descansi en pau una persona amb qui compartia alguna cosa més que el cognom matern…

En homenatge, reprodueixo l’apunt que vaig publicar el 10 de gener de 2004, en ocasió dels deu anys del tancament de Poetes:

“Enguany fa deu anys de la desaparició del Cafè-Bar Poetes, de Tarragona, i per a l’ocasió el Port de Tarragona ha muntat una exposició amb una selecció del fons d’art del local (pintures, dibuixos i cartells), publicacions, retalls de premsa i un vídeo amb intervencions de nombrosos protagonistes de la trajectòria del local.

Poetes va néixer en un moment propici (1978) per convertir-se en un revulsiu per a una ciutat de vida tan esmorteïda com Tarragona. De la mà de l’alcoverenc Toni Torrell i del navarrès Joaquim Martín, en poc temps el local va ser un referent de la vida cultural i intel·lectual i de l’oci vespertí i nocturn de la capital. Era, tot alhora, un establiment públic, un lloc de trobada d’amics i coneguts, una galeria d’art i un espai per a actuacions, espectacles i activitats de tota mena. Era un lloc per sentir-s’hi còmode en tots sentits, en un ambient de bon gust i tolerància, no era ni carrincló ni tampoc pretensiós, la música era l’adequada i a un volum raonable. Només hi sobrava el tabac…

Poetes era el punt de reunió de la intel·lectualitat del moment, la Maria Aurèlia Capmany i el Jaume Vidal Alcover, Joan Cavallé, Magí Sunyer, Montse Palau i la resta de La Gent del Llamp… Per allí pul·lulaven els integrants del grup de teatre Trono Villegas. Els artistes, els músics, tots aquells que tenien algun treball a oferir trobaven en el local del carrer Sant Llorenç l’escenari adient i el públic adequat. Aquí s’hi van celebrar els primers Carnavals i aquí feia les reunions el primer grup gai del Camp de Tarragona. Era un espai del tot polivalent.

Moltes nits de dissabtes dels anys vuitanta els vaig passar a Poetes, amb la colla d’amics. El ritual d’arribar-hi, amagat en un carreró sense sortida de la Part Alta, conversar breument amb el Toni o el Joaquim i seure en una de les variades cadires o butaques del bar per prendre un cafè primer i una cervesa després és ara només un bon record que avui he reviscut amb malenconia visitant l’exposició. Quan el 2003, i després de vint-i-cinc anys de vida, Poetes va anunciar el seu tancament, molts ens hi vam acostar de nou per acomiadar-nos del local. Guardo el targetó conmemoratiu: en un racó figura un “moltes gràcies”. Gràcies a tothom qui va fer possible aquella experiència personal i col·lectiva que, molt em temo, no té avui equivalent que s’hi pugui comparar.”

[Imatge: Facebook]

Reflexions del 9 de novembre

La atípica jornada de reflexió d’avui conclou una també atípica campanya electoral. En realitat des de fa anys tot és atípic, tant al nostre país com al dels veïns, i no hi ha més remei que anar-s’hi adaptant, a la darwiniana manera de sobreviure en la més salvatge de les jungles possibles.

La jornada de reflexió és, jurídicament parlant, un artefacte periclitat. El que abans d’internet tenia un cert sentit (prohibició de publicitat i de sondeigs electorals per donar vint-i-quatre hores a l’atabalat votant per decidir-se) ara és una rèmora del passat i la seva existència només s’explica per la manca de decisió política a l’hora de reformar la legislació electoral, abordatge sempre difícil quan no tabú. És des d’aquesta perspectiva que s’ha d’entendre la victòria aconseguida avui pel Tsunami Democràtic, impulsant la celebració de centenars de petits actes a la via pública en obert desafiament del que la llei imposa stricto sensu, i que la Junta Electoral no ha tingut més remei que acceptar (com la trobada gegantera del Pont de Vilomara, grotescament prohibida en un primer moment). Això sí que és ocupació (provisional, cívica i festiva) del territori i no determinats episodis posteriors a la publicació de la sentència, d’infaust record (els episodis i la sentència).

La jornada coincideix amb dues commemoracions. Trenta anys de la caiguda del mur de Berlín i amb ella, el final de la guerra freda: tot el que va significar aquell esperançador i sobrevingut episodi de la història europea i mundial s’ha anat tornant en decepcions, desajustos econòmics, ascens de populismes i doctrines que crèiem superades en el temps, obert qüestionament del procés d’integració europea, restriccions a drets i llibertats, alçament de nous murs de concertines o en forma de ports… No segueixo.

L’altra commemoració no està tenint avui el ressò que es mereix. Avui fa cinc anys de la consulta del 9-N, el primer experiment oficial, amb tots els ets i uts, de participació ciutadana en una decisió transcendental per a Catalunya. Una jornada com la de la caiguda del mur berlinès, plena d’il·lusió i d’expectatives de canvis necessaris i radicals, que va tenir la seva continuïtat i culminació en el referèndum de l’U d’Octubre i que un lustre després ens ha deixat igualment un panorama de repressió, crispació, incerteses, desorientació i, toco ferro, ens pot generar desencant o desunió ciutadana.

La jornada clou vuit esquifits dies de campanya electoral, que per a alguns s’hauran fet igualment eterns. La propaganda de paper va arribar a les bústies molt abans de començar el període estipulat (¿això no és una irregularitat, segons les estrictes decisions de la Junta Electoral quan convé?). Absència casi total de propaganda als carrers, ni plafons a les places ni cartells penjats als fanals, com si fossin paracaigudistes espanyols. He vist més propaganda de la campanya electoral romanesa- No és broma. Almenys Tarragona està plena de cartells d’un candidat de nom Alexandru Cumpanasu, d’ideologia que no puc precisar.

Els debats televisats. Ai, els debats. O hauríem de començar a anomenar-los el circ de la tele o els corrals de la Pacheca? Provocant riures i vergonya aliena simultàniament, la desacomplexada exhibició de cartells, llambordes, interrupcions i desqualificacions i l’obsessió pel “monotema” estan cridades a ser objecte d’una profunda reflexió (aquí sí que s’escau el concepte) per part de la classe política.

I, com no podia ser d’altra manera, hem assistit els darrers dies a la catalaníssima baralla entre formacions independentistes pel vot de l’elector, una decebedora mostra de “foc amic” que ja no ens ve de nou. Superats afortunadament els intents de quatre panolis que apostaven per l’abstenció o pel vot en blanc, no ens hem lliurat de les batalletes a les xarxes socials, autèntiques mostres de baixesa entre unes formacions, uns candidats i uns votants que haurien de complir amb un estricte codi de no trepitjar-se les mànegues quan més necessitats estem de que corri fluidament l’aigua en el procés sobiranista.

Demà, a votar. No farem caure cap mur, de moment. Més aviat són els altres, que se’ls està caient de corcat com està. No ens som mai prou conscients, d’això.

[Imatge: filo.news]

 

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]