El mig dol (3)

Dijous, 17 d’octubre. Nova concentració multitudinària a la plaça de l’Ajuntament de Tarragona. Informativament parlant, però, la notícia va ser a la nit i a Barcelona, amb l’excursió de fatxes per tot el centre de la ciutat sense trobar cap mena de control ni d’obstacle als seus intolerables divertimentos, agressions incloses. Cal depurar les responsabilitats tant dels qui perpetren aquests atemptats a la convivència com dels que, d’alguna manera o altra, ho permeten o ho faciliten per acció o omissió.

Divendres, 18 d’octubre. Dia de la vaga general, amb un important seguiment si tenim en compte qui la convocava i qui no. El fet que coincidís amb l’arribada de les diferents marxes, amb impressionants multituds desfilant per la Meridiana o la Gran Via, ens obsequià una bella jornada de participació i reivindicació que ens remeté a les manifestacions de l’Onze de Setembre.

Per la meva part, a més de fer vaga laboral i participar en una nova manifestació a la tarda a Tarragona, vaig prendre una sana decisió: demanar als tres sindicats del règim del 78 (CCOO, UGT i CSIF) que m’esborressin dels respectius newsletter que rebia per correu electrònic. Una desconnexió més. Bon vent i barca nova.

Dissabte, 19 d’octubre. A la plaça Corsini de Tarragona, la del mercat, s’instal·là novament una fira de consum responsable, és a dir, d’empreses bàsicament energètiques o de serveis caracteritzades pel seu arrelament al país i pel seu capteniment ètic o ecològic. Feia un dia lluminós. La plaça presentava una gran animació de gent, amb respectables cues en algunes de les parades. Donava bo respirar aquell ambient festiu després de tants dies de protestes, reivindicacions, tensions i males cares. Fer-se de Parlem o de Som Energia (perdó per fer publicitat) són dues de les moltes respostes quan algú ens pregunta “què hem de fer a partir d’ara?” i que sigui efectiu, pràctic, palpable. Per cert, també hi havia la possibilitat d’inscriure’s al Consell de la República Catalana, una entitat que el dia que s’expliqui millor què és (i què no), tindrà un augment exponencial d’adhesions. El president Puigdemont, amb un evident excés d’optimisme, parlava de dos milions en el moment de posar-lo en marxa; com més a prop s’arribi a aquella xifra, més oportunitats tindrem de reforçar, i per tant fer més eficaç, un organisme on no poden arribar les urpes judicials espanyoles.

La nit del dissabte fou molt més tranquil·la. Parlo de la capital. La iniciativa denominada “En peu de pau”, establint una mena de cordó entre la policia i els més exaltats, contribuí a asserenar els ànims. No ho havia aconseguit del tot, unes hores abans, la presència de l’inefable diputat Rufián, que hagué de retirar-se discretament entre xiulades dels congregats. Falten menys de tres setmanes per unes eleccions espanyoles, per si algú ho havia oblidat, i determinats moviments partidistes, legítims i comprensibles en altres circumstàncies, són inacceptables. Demanar el vot implícitament, ni que sigui de forma quasi imperceptible, està fora de lloc quan els detinguts es compten per desenes i els ferits per centenars. I més venint d’un partit que fins fa quatre dies estava disposat, alegrement, a regalar la presidència del Gobierno a qui ara ni es digna a agafar el telèfon al president Torra.

[Imatge: ccma.cat]