Quan la pluja no sap ploure

No sé si ho va dir Joan Fuster o Raimon. Bé, és igual. El cas és que una vegada més l’enginyosa expressió s’ha materialitzat al nostre país provocant al seu pas desaparicions de persones, destrosses materials i greus afectacions econòmiques. Malauradament ja no són estranyes aquestes catàstrofes als nostres temps, prova irrefutable d’un canvi climàtic que alguns sectors s’atreveixen a qüestionar contra tota evidència. Si aquesta vegada he decidit portar al bloc la notícia de la llevantada de la Conca de Barberà, les Garrigues i comarques limítrofes és perquè en aquesta ocasió em toca més de prop ja que dues de les poblacions més afectades, l’Albi i l’Espluga de Francolí, em són d’especial significació familiar.

Davant les imatges de desolació que ens ofereixen els mitjans, només queda plànyer-se per la dissort dels cinc desapareguts, desitjar un prompte retorn a la normalitat i quotidianitat, agrair l’enorme i desinteressada dedicació de veïns, treballadors públics i voluntaris en les tasques de neteja i esperar que la diligent reacció de les autoritats, amb compromisos de tot ordre, es tradueixi ben aviat en fets palpables. És demanar massa?

[Imatge: elmon.cat]

 

El mig dol (3)

Dijous, 17 d’octubre. Nova concentració multitudinària a la plaça de l’Ajuntament de Tarragona. Informativament parlant, però, la notícia va ser a la nit i a Barcelona, amb l’excursió de fatxes per tot el centre de la ciutat sense trobar cap mena de control ni d’obstacle als seus intolerables divertimentos, agressions incloses. Cal depurar les responsabilitats tant dels qui perpetren aquests atemptats a la convivència com dels que, d’alguna manera o altra, ho permeten o ho faciliten per acció o omissió.

Divendres, 18 d’octubre. Dia de la vaga general, amb un important seguiment si tenim en compte qui la convocava i qui no. El fet que coincidís amb l’arribada de les diferents marxes, amb impressionants multituds desfilant per la Meridiana o la Gran Via, ens obsequià una bella jornada de participació i reivindicació que ens remeté a les manifestacions de l’Onze de Setembre.

Per la meva part, a més de fer vaga laboral i participar en una nova manifestació a la tarda a Tarragona, vaig prendre una sana decisió: demanar als tres sindicats del règim del 78 (CCOO, UGT i CSIF) que m’esborressin dels respectius newsletter que rebia per correu electrònic. Una desconnexió més. Bon vent i barca nova.

Dissabte, 19 d’octubre. A la plaça Corsini de Tarragona, la del mercat, s’instal·là novament una fira de consum responsable, és a dir, d’empreses bàsicament energètiques o de serveis caracteritzades pel seu arrelament al país i pel seu capteniment ètic o ecològic. Feia un dia lluminós. La plaça presentava una gran animació de gent, amb respectables cues en algunes de les parades. Donava bo respirar aquell ambient festiu després de tants dies de protestes, reivindicacions, tensions i males cares. Fer-se de Parlem o de Som Energia (perdó per fer publicitat) són dues de les moltes respostes quan algú ens pregunta “què hem de fer a partir d’ara?” i que sigui efectiu, pràctic, palpable. Per cert, també hi havia la possibilitat d’inscriure’s al Consell de la República Catalana, una entitat que el dia que s’expliqui millor què és (i què no), tindrà un augment exponencial d’adhesions. El president Puigdemont, amb un evident excés d’optimisme, parlava de dos milions en el moment de posar-lo en marxa; com més a prop s’arribi a aquella xifra, més oportunitats tindrem de reforçar, i per tant fer més eficaç, un organisme on no poden arribar les urpes judicials espanyoles.

La nit del dissabte fou molt més tranquil·la. Parlo de la capital. La iniciativa denominada “En peu de pau”, establint una mena de cordó entre la policia i els més exaltats, contribuí a asserenar els ànims. No ho havia aconseguit del tot, unes hores abans, la presència de l’inefable diputat Rufián, que hagué de retirar-se discretament entre xiulades dels congregats. Falten menys de tres setmanes per unes eleccions espanyoles, per si algú ho havia oblidat, i determinats moviments partidistes, legítims i comprensibles en altres circumstàncies, són inacceptables. Demanar el vot implícitament, ni que sigui de forma quasi imperceptible, està fora de lloc quan els detinguts es compten per desenes i els ferits per centenars. I més venint d’un partit que fins fa quatre dies estava disposat, alegrement, a regalar la presidència del Gobierno a qui ara ni es digna a agafar el telèfon al president Torra.

[Imatge: ccma.cat]

El mig dol (2)

Dimarts, 15 d’octubre. Setanta-nou anys de l’afusellament del president Companys. El tradicional acte d’homenatge a la seva memòria, a l’estàtua situada a l’avinguda tarragonina que porta el seu nom, va adquirir aquest any una significació especial. La prova és que l’assistència de públic es multiplicà enguany per tres o per quatre. Amb l’incomparable marc, com a fons, d’uns coneguts grans magatzems (a Tarragona també els tenim) i d’esquena a una prescindible xurreria, centenars de persones ens reunírem per fer l’ofrena floral de les entitats al president màrtir.

D’allí baixàrem fins a la plaça Imperial Tàrraco on hi ha la seu de la Subdelegació del Govern (d’allà), on assistírem a una asseguda amb encesa d’espelmes, lectura d’escrits dels presos polítics i actuacions musicals introduïdes per Joan Reig (el dels Pets). Que la concentració tenia un aire encara llirista ho confirmà la irrupció d’un gran nombre de manifestants, molt més joves que la mitjana nostra, al crit d'”això no és una festa!” i disposats a anar per feina. Efectivament, la “festa” va començar en fer-se fosc. L’ambient es va anar caldejant amb crits i improperis contra els dos cossos policials que rodejaven l’edifici governatiu, de manera que vaig retirar-me prudentment en direcció a casa, no sense dipositar l’espelma (que mentrestant havia anat regalimant-me cera calenta sobre el polo groc) a l’asfalt de la plaça, arrenglerada amb moltes més, a manera de laica ofrena votiva.

Com després vam saber, hi hagué greus incidents sembla que iniciats per dues dones amb estanqueres que, en algun moment perfectament estudiat, es llançaren a la via pública per exhibir la seva inoportuna provocació. Els aldarulls tindrien lloc també, augmentats, a Barcelona, bàsicament al Passeig de Gràcia, donant el to del que serien cada una de les nits d’aquesta penosa setmana, fins dissabte inclòs.

Dimecres, 16 d’octubre. Va ser un dia que hauria d’haver estat presidit informativament per les marxes iniciades des de cinc punts del Principat que haurien de confluir divendres a Barcelona, i també per la semiclandestina intervenció del president Torra (de fet ja dijous). Dic “hauria” perquè, de nou, els greus incidents a Barcelona (Passeig de Sant Joan) i altres capitals reclamaren el protagonisme de l’actualitat.

És molt senzill criticar tot el que ha passat les darreres nits, però no ho faré. Fa uns anys no m’hagués costat gaire posar de volta i mitja qui causa incidents o crema contenidors (per exemple, el que va passar en el seu dia davant el Parlament va merèixer la meva completa reprovació). Ara les coses han canviat. A mi no m’agrada, lògicament, que s’alteri l’ordre als carrers, que es malmeti mobiliari urbà o que es converteixi la via pública en l’escenari de dotzenes d’impressionants fogueres quan no és Sant Joan però, ¿no és comprensible el que està passant? Sembla que això no és “violència” en el sentit estricte del mot i no penso pas discutir-ho, tot el contrari. En tot cas, no és comparable en gravetat la crema d’un contenidor o la destrossa de llambordes amb les actuacions desaforades, execrables, fora de lloc, de les policies, sense el més mínim sentit de la proporcionalitat o del més elemental respecte als drets humans. Càrregues, cops de porra, pilotes de goma, agressions aleatòries i sense sentit… Afortunadament, els mòbils i les xarxes s’han encarregat de documentar i expandir les vergonyoses escenes protagonitzades pels qui, irònicament, es fan dir “cossos de seguretat ciutadana”.

D’altra banda, és gratuït posar el focus únicament en canalla més o menys exaltada (i en tot cas, amb prou motius per estar-ho) quan de nit, i en aquestes circumstàncies de confusió, no ha de ser gens fàcil destriar l’independentista conseqüent del radical anti-sistema, del provocador a sou, de l’infiltrat de la policia o fins i tot d’un integrant d’aquests misteriosos “anarquistes italians” que sempre vénen però mai ningú sap qui són. La caputxa, per bé o per mal, iguala a tots. Siguem, però, optimistes: els successos d’aquesta setmana (sempre de nit i curiosament, només quan la policia hi és present) hauran servit per posar més intensament el focus del conflicte català a tot el món. Ja ens coneixen fins i tot a Hong Kong. Ja existim.

(demà més)

[Imatge: noticies.martorell.cat]

El mig dol (1)

Quina setmana. Amb la sentència, una cascada de respostes de tota mena, amb un denominador comú en totes elles: la societat catalana ha tornat a prendre la iniciativa després que fa dos anys quedés desorientada i grogui. Algú ha dit que ens hem llevat el dol que portàvem. Jo, prudent i assumint el relatiu optimisme que ens ha amerat els darrers dies, parlaria més aviat de “mig dol”. Antigament, segons m’havien explicat a casa, quan s’acabava el dol d’un familiar la gent deixava d’anar vestida de negre però un protocol immemorial obligava a seguir exterioritzant el dolor durant un temps amb peces de roba grises o de tons discrets: l’alivio de dol, el barbarisme amb què era conegut el mig dol. En aquestes estem. S’ha acabat mirar obsessivament enrere, s’ha acabat lamentar-se pel que no va poder ser fa dos anys i s’ha acabat el passat tal i com l’hem entès durant aquest temps; però alhora el present ens recorda contínuament que el nostre procés (de fet dos processos en un: el de defensa de drets i llibertats i el de la consecució de la independència) és d’una extraordinària complexitat, i algunes de les coses que han passat aquesta setmana així ho certifiquen. Aquesta és una crònica resumida d’aquests dies.

Dilluns, 14 d’octubre. Publicació del text de marres. Devia ser una casualitat, però la ignominiosa sentència judicial contra els nostres líders polítics i socials va coincidir, dia per dia, amb la condemna a mort del president Companys i també, 110 anys després, amb una altra vergonyosa sentència, contra Ferrer i Guàrdia, igualment amb final tràgic. I rere el poder judicial, sempre l’estat espanyol eliminant els seus adversaris polítics, ideològics o socials, lliurant-los a la pena capital o empresonant-los per molts anys. Ara casi 100, sumant-los tots, després de pàgines i pàgines plenes d’incursions extrajudicials, errors i incongruències, segons opinió dels experts en la matèria.

No van passar gaires hores fins que el Tsunami Democràtic, aquest misteriós artefacte organitzatiu (quin remei) convocava, amb precisió germànica i envejable eficàcia, tothom qui estigués en disposició de fer-ho a ocupar l’aeroport del Prat (“Josep Tarradellas”, segons graciosa concessió del govern central). L’acció, que ens regalà imatges de multituds en actitud reivindicativa, serví per presentar les noves regles de joc de qui reprenia la iniciativa: pacifisme contundent que deixa enrere lliris, flors i violes però que també es desmarca de tota violència. Però també serví perquè vells fantasmes ens revisitessin en forma de piolins fent l’única cosa que saben fer, la repressió extemporània i abusiva que si a ells els denigra encara més a nosaltres ens legitima la lluita i ens regala nous estímuls per seguir endavant.

Personalment, aquella primera jornada d’aquesta setmana (no tràgica però sí extraordinàriament convulsa) transcorregué entre dos cotxes. El primer, un d’atrotinat conduït per un senyor gran d’allò més caspós que ens cridà “Viva España!” mentre els companys del centre de treball ens havíem concentrat a la porta a les dotze del migdia per tal de mostrar el rebuig al contingut de la sentència. La tarda me la va ocupar una altra concentració, ara a la plaça de la Font de Tarragona, i la manifestació subsegüent fins a la Subdelegació del Govern (d’ells). Prenent el carrer Enginyer Cabestany vam trobar-nos el segon cotxe, diametralment oposat al primer: un descapotable, crec que platejat, amb Els Segadors a tota castanya. Sí, tots plegats començàvem a llevar-nos el dol de sobre.

(demà, més)

[Foto: Vilaweb]

 

‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

La història viscuda (i una mica paral·lela)

Després de dues setmanes d’inactivitat per vacances, el bloc reprèn el seu sincopat ritme d’apunts. A l’espera dels propers dies i setmanes, que prometen intensitat política i, doncs, motius d’inspiració per aquesta modesta bitàcola, em plau comentar un llibre de plena actualitat i absorbent interès que ha ocupat alguns dels meus dies de dolce far niente insular (Fuerteventura ha estat la destinació agraciada per la meva presència).

La història viscuda és l’anodí títol escollit per Joan B. Culla per a les seves memòries. Podia haver fet més punta al magí, però se li perdona perquè una vegada el lector s’endinsa en el seu relat autobiogràfic, en queda abduït i no l’abandona fins a la darrera pàgina. Culla, personatge ben conegut per la seva intensa presència als mitjans de comunicació (és una mena de Pilar Rahola que no suscita tantes fílies i fòbies), és sobretot un historiador molt competent i rigorós del segle XX de casa nostra i de tot el món, i és també, atenció, una persona que malgrat el seu enorme bagatge intel·lectual i els seus posicionaments ideològics (que defensa amb respecte i argumentadament), sempre ha defugit temptadores ofertes institucionals, obediències partidistes i lleialtats incondicionals a res i a ningú. El llibre de referència és un mix de tot això: les memòries personals d’algú amb projecció pública, la crònica rigorosa d’un temps redactada amb precisió i la reproducció sintètica d’uns posicionaments ideològics que l’autor ha tingut l’ocasió d’exposar a bastament en articles periodístics, tertúlies i polèmiques de tot ordre.

Llegint les memòries de Culla, em va sobtar trobar-me amb insospitades coincidències biogràfiques en els aspectes més personals. Deixo a banda que tots dos som barcelonins i ens portem només cinc anys. Talment com si jo escrivís les meves, de memòries (de fet alguna cosa ja tinc començada més per consum intern que per l’interès que puguin tenir pels altres), sorgien vivències i episodis no dic calcats però si d’un paral·lelisme sorprenent: per exemple, la seva sensació d’estar superat per les modernitats del segle XXI i considerar-se més aviat un home del segle passat; la seva poca destresa amb tota mena de ginys tecnològics; la seva afició de nen a dibuixar banderes de països del món (jo també tenia aquesta estranya dèria quan tothom preferia donar patades a una pilota); la seva resignació a haver de cursar estudis superiors enmig d’una perenne conflictivitat a les aules; una altra afició seva d’arreplegar tota mena de papers, opuscles i programes polítics (jo segueixo fent-ho quan vénen eleccions, ara que tothom s’esborra de l’enviament de propaganda a casa); en fi, el conjunt de la seva trajectòria política vital guarda notables semblances amb la meva.

Però deixant de banda els aspectes més personals, és en els capítols dedicats a la relació amb la majoria de personalitats del món polític i cultural on el llibre de Culla es fa devorar amb més intensitat, convidant-nos, com si fóssim uns voyeurs, a ser espectadors privilegiats de trobades, establiments d’amistat, retrats i judicis que Culla fa de tota mena d’homenots, des d’un Tarradellas pràcticament desconegut pels seus companys universitaris, segons explica, fins al director de l’edició catalana d’El País, diari que abandonà després de dècades de col·laborar-hi sense incidents remarcables fins el dia que va tocar el voraviu a Cebrián.

El llibre m’ha servit també per assabentar-me de més coses, per exemple que Culla fou president d’aquella entitat anomenada ACTA, desdenyosament menyspreada pels de sempre per la seva presumpta condició de submarí convergent, i que, ben al contrari, serví per donar a conèixer i exportar la causa catalana al món i teixir aliances internacionals, justament en un moment ben oportú, quan queia el Mur de Berlín i emergien les noves repúbliques de l’Europa de l’Est. Han passat més de trenta anys d’allò i l’actualitat ens forneix noves i trepidants mostres de que la història no para quieta, ni a Catalunya ni al món. No sabem què ens depararà el destí però, una vegada hagi ocorregut al que hagi d’ocórrer, allí estarà el professor Culla per aixecar-ne acta (ara en minúscula) amb els seus proverbials rigor i serietat professionals.